La mort d’un masover pot semblar quasi anònima, però la seua pèrdua com a testimoni d’una cultura és enorme. L’any passat ens vam acomiadar de José Antolí, del mas dels Fossos de Vall-de-roures. Una persona que ens va ajudar a entendre millor un territori i una època, a comprendre la pèrdua d’unes formes de vida que potser no tornaran: la masoveria al Matarranya des del temps anterior a la Guerra Civil fins l’actualitat.
Els Vilabona van ser una nissaga de picapedrers o mestres d’obra que, en part, tenen el seu origen a Queretes.
Fins ara, gràcies als estudis publicats, principalment, per Joan Hilari Muñoz i Sebastià, J. L. Camps i Juan i Joan Yeguas i Gassó, sabem que Domingo Vilabona, a mitjans del segle XVI va arribar a la vila de Queretes per treballar en la construcció de l’església parroquial que havia estat encarregada a un constructor de renom que ha passat a la historia com a Xado. Després de construir l’església de Queretes, Antoni de Xado i Pere de Xado van emprendre la construcció de diverses esglésies pel País Valencià. Entre d’altres, la parròquia dels Sants Joans del municipi de Puçol i el Reial Monestir del Puig (un poble molt proper de Puçol).
La celebració de dues campanyes electorals generals en lo curs d’un mateix any, la primera el 28 d’abril i la segona el 10 de novembre, ha estat una cosa insòlita. Esta concatenació d’eleccions mos permet una mirada privilegiada a les dinàmiques electorals dels nostres pobles i endevinar cap a on basculen en lo pla ideològic i de cultura política. És sabut que, mentre en les eleccions municipals acostuma a predominar una lògica personalista, a les eleccions generals els votants expressen tendències més ideològiques vinculades als models de societat als que aspiren.
Què mos diuen els resultats electorals del 10 de novembre?
Si comptem els vots emesos a tots els municipis de la Franja en lo seu conjunt, s’observa que el partit més votat és lo PSOE amb un 31%, seguit de prop pel PP amb un 27%, mentre que a una certa distància trobem VOX com a tercera força amb un 15% dels vots i que Unidas Podemos (UP) amb un 12% seria la quarta. Ciudadanos (C’s) és la cinquena amb un 7%. Això són els resultats globals.
El diumenge 26 de maig d’enguany es van celebrar eleccions municipals, les onzenes des de les primeres celebrades fa quatre dècades, l’abril de 1979. Són les eleccions que il·lustren com es distribueix el poder institucional a nivell territorial. A continuació fem un repàs de com han quedat les coses als municipis de la Franja. En general, s’observa que a la Ribagorça i al Matarranya (alt i baix) predominen els partits conservadors, sobretot el PP, mentre que a la Llitera i al Baix Cinca el PSOE obté la gran majoria dels regidors. A l’àrea del Bergantes-Mesquí hi ha un major equilibri entre tots dos partits.
Entre el mig milió de republicans que, fa 80 anys, van travessar la frontera francesa per escapar de les represàlies franquistes en acabar la Guerra Civil, hi havia dos-cents infants del Matarranya. Fugien de les urpes de l’exèrcit ‘nacional’, que dues setmanes abans, en atropellar les tropes republicanes, havia obligat a desmantellar la colònia infantil de l’Hogar del Niño Aragonés, a la Beguda Baixa (Barcelona).
Una bona excusa per recórrer la comarca del Matarranya per a la gent que ens agrada l’art és visitar els seus espais expositius que els tenim repartits per tot el territori i per moltes poblacions. De vegades, el recinte on estan ubicades les obres artístiques, ja són autèntics monuments arquitectònics en sí mateix, com és el cas de l’ermita gòtico-mudèjar de la Mare de Déu de la Font de Pena-roja que inclosa dins del Santuari, és un dels conjunts històrics més destacats i exclusius del Matarranya. I el mateix passa amb l’espai expositiu del castell de Vall-de-roures, en l’Antiga Fàbrica Noguera de Beseit dedicada a l’elaboració de paper aprofitant l’aigua del riu Matarranya o en la casa senyorial on s’ubica el Museu Juan Cabré al centre monumental de Calaceit.
El cinc de febrer de 1919 començava la vaga de la Canadenca, que es convertiria en una de les fites més rellevants del moviment obrer català. Sobre aquest important esdeveniment històric encara hi ha diversos aspectes per aclarir; potser, entre d’altres raons, perquè el relat no s’explica des d’un principi.
L’any 1905 l’empresa de Tramvies de Barcelona estava presidida i dirigida per Dannie Heineman. Un enginyer de nacionalitat americana i d’origen alemany. D’altra banda, l’enginyer en cap de la companyia era en Carles Emili Montañés i Criquillion, nascut a Barcelona, de pare català i mare nord-americana.
En la majoria dels estudis dedicats al domini geogràfic aragonès, les notícies que posseïm sobre els diminutius són força generals, no només per la diversitat de matisos que poden adquirir en aquesta àrea regional, sinó també respecte de les preferències davant les diferents variants. Predomina la idea que el sufix –ico, és el que gaudeix de més difusió, no només a la zona castellanoparlant, sinó també a la catalana (bonico, és general a tota la zona catalanoparlant, per exemple), excepte al nord d’Osca; tanmateix, hi ha d’altres que es conserven de manera més segura en la zona més septentrional de les tres províncies que constitueixen la regió, els resultats dels quals són –é, –et, –ete< -ittu, sufix que comparteixen català, aragonès i occità.
