La família d’un republicà represaliat a la Guerra Civil busca les seues restes en una tomba col·lectiva

// Lluís Rajadell

La pista de Joaquín Ferrer Alaber, un moliner de Torredarques compromés amb la II República, es perd l’abril de 1938, quan tenia 38 anys, en plena ofensiva franquista sobre Aragó. Amb les tropes republicanes a la desbandada, va ser detingut pels franquistes per haver estat secretari del comité revolucionari de Ràfels. Després de la detenció, el seu destí és un absolut misteri que la seua família confia en aclarir 83 anys després amb la projectada excavació d’una fossa comuna contigua al cementiri de Vall-de-roures on, segons un informador, Ferrer podria haver estat enterrat després de la seua execució extrajudicial per culpa d’una denúncia.

A propòsit de la publicació de La llengua escapçada

// Esteve Valls**

Fa només dues dècades, en un moment en què a les comarques de la Franja hi havia el percentatge més elevat de població amb el català com a llengua inicial de tot l’àmbit lingüístic, el mestre fragatí Josep Galan, demostrant una clarividència envejable, ja va advertir que, en realitat, l’estat de salut de la llengua catalana a l’Aragó era «crític», i es lamentava que la manca de prestigi associat a les varietats locals era una amenaça per a la seva viabilitat futura en un món que avançava decididament cap a l’homogeneïtzació econòmica, cultural i lingüística.

// Carles Terès

Era fosc, no recordo l’hora, ni el dia, ni tan sols el mes. El telèfon va sonar i la veu afable d’en Galan em va convidar a participar en un nou projecte amb els meus escrits. Jo em trobava desbordat de feina i, a més, cada cinc setmanes suava sang per confegir un ‘Viles i gents’ potable. El columnisme havia estat per a mi un bany de realitat respecte al que significava escriure. No vaig veure’m en cor de comprometre-m’hi.

Vet aquí, però, que 32 números més tard, el desembre de 2003, en Miquel Blanc em passava el testimoni de la seua columna. Així va començar la meua relació seriosa amb aquesta revista, amb la pretensió d’esmolar paraules amb la mateixa traça com havia esmolat eines de tall sota el mestratge de mon pare.

// Màrio Sasot

Corrien els darrers mesos de l’any 2000. En les habituals trobades culturals que organitzaven les associacions de la futura Iniciativa Cultural de la Franja començava a circular el rum rum de perquè no fèiem una revista en català que donés veu i es fes ressò de la vida ciutadana i cultural de totes les comarques de la Franja.

Tradició editorial ja n’hi havia en cadascun dels nostres territoris. Al llarg de la dècada dels 80 van aparèixer les revistes Desperta ferro!, publicada des de les comarques de Llitera i Ribagorça; Batecs, al Baix Cinca, i Sorolla’t!, al Matarranya, a més de nombroses publicacions locals, de periodicitat variable i vida efímera.

El nou projecte començà a prendre cos a finals de l’estiu de l’any fundacional, arran d’una reunió a la terrassa del bar TJ de Fraga, convocada i dirigida amb mà de ferro per Josep Galan Castany, president de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, ànima i principal impulsor de la nova revista.

// Esteve Betrià

Tal com vam destacar en l’entrevista publicada al número 126 (gener de 2016) de Temps de Franja, Josep Mauri i Gràcia, nascut a Barcelona el 1932, va viure part de la infantesa —de 1936, en esclatar la guerra civil, a 1940— al poble ribagorçà dels seus progenitors, Casserres del Castell. D’aleshores ençà s’ha sentit compromès amb aquesta població ribagorçana, deshabitada de fa dècades.

El 8 de desembre, vam visitar el domicili de Josep Mauri, a Sant Just Desvern, per fer-li lliurament del guardó que els acredita —a ell i al seu fill Francesc— com a mereixedors del Premi Franja Cultura i Territori de 2013 que els atorgà Iniciativa Cultural de la Franja. Es va aprofitar l’avinentesa per fer-li una breu entrevista.

La troballa casual d’un document guardat a l’arxiu municipal de Sant Esteve Sesrovires (Barcelona) rescata la memòria de la llar infantil on 120 xiquets del Matarranya van viure el darrer capítol de la Guerra Civil.

// Lluís Rajadell

L’arxiu municipal de Sant Esteve Sesrovires (Barcelona) ha iniciat una recerca per rescatar de l’oblit la colònia «Hogar del Niño Aragonés», que, entre 1938 i 1939, va funcionar a una finca del municipi, la Masia Bach, per acollir 120 xiquets de la Comarca del Matarranya. Els sagals, d’entre 4 i 14 anys, havien estat evacuats davant l’ofensiva franquista que va provocar la caiguda del front aragonès.

L’existència de la colònia és pràcticament desconeguda a Sant Esteve Sesrovires, on pertany el nucli de La Beguda Baixa que va acollir el refugi de xiquets procedents de Vall-de-roures, Beseit, Pena-roja, la Torre del Comte i altres pobles. Encara que va ser un ambiciós projecte solidari i educatiu promogut per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) —un organisme multinacional de filiació anarquista— amb el llibertari matarranyenc Juan Bautista Albesa ‘Batiste’ com a principal responsable, la memòria de l’«Hogar del Niño Aragonés», amb el pas del temps, s’havia esvaït.

// Rubén Lombarte

La nostàlgia ha tocat a les portes de ma casa estos dies de confinament. No duia dalla ni una carta d’avís, però si la factura de l’inescrutable pas del temps.

Un 9 de juny de l’any 2000, pujava per primera vegada a un escenari. Amagat a un racó. Darrere una bateria. Va ser al Capsigrany. A Vilafranca, a la comarca dels Ports. Primera edició del festival. Los Draps, Azero, Ítem i Quatre Gats de Xiva. Quatre gats també entre el públic, dins d’un pavelló. A fora, una nit de llamps i de trons que pareixie que s’acabare el món. I entre el públic, gent que va marxar massa prompte d’este trosset de terra.