// Artur Quintana

A l’est d’Alemanya, a l’angle on aquest país fa frontera amb Polònia i Txèquia, es troba la regió de la Lusàcia, actualment dividida entre les comunitats autònomes de Brandenburg i de Saxònia, on viuen els sòrabs, la minoria eslava de l’Alemanya actual, una minoria demogràficament prou pareguda a les nostres: unes seixanta-mil persones, i una minoria la història de la qual presenta també força analogies amb les del nostre país: una i altres asprament perseguides en el passat per les respectives monarquies, amb un breu moment de tolerància durant la República de Weimar, i ací ni això durant la Segona República, per caure en la persecució més aferrissada durant el feixisme tant ací com allà, però amb una diferència i en aquest cas a favor nostre: a Alemanya el feixisme, si hagués triomfat definitivament, hauria aplicat no només el genocidi cultural com en el nostre país, ans també el físic del sòrabs.

// Júlia Llambert

Alemanya, al costat de la majoria de llengua alemanya o germanòfona, reconeix oficialment l’existència de quatre minories nacionals, pròpies i històriques —per dir-ho en terminologia prelapaïsta—, amb les llengües i les cultures que aqueixes conformen. Al nord, a la frontera amb Dinamarca, hi ha les minories daneses i frisones, que parlen les llengües germàniques respectives. A l’est, a la frontera amb Polònia i Txèquia, hi viuen els sòrabs, de llengua eslava. I una mica per tot arreu trobem els gitanos, que parlen romani, llengua indoeuropea com les de tots els altres alemanys, i la nostra mateix.

// Artur Quintana

PEGIDA, llegiu PEGUIDA, són les sigles alemanyes de “Patriotes europeus contra la islamització d’Occident”. És una organització xenòfoba coneguda sobretot, des de finals del 2014, per les seues manifestacions, auto-qualificades de pacífiques passejades, que en alguns casos arriben a les 20.000 persones, especialment a Dresden. Es més que res present a l’Alemanya Oriental, on hi ha poquíssims estrangers, mentre que a l’Occidental, on hi ha molts estrangers, no acaba d’engegar. Encara que no oficialment, PEGIDA se sent volgudament acomboiada pel partit Alternativa per a Alemanya (AFD), tot fent veure que no en vol saber res dels partits neonazis, evidentment presents també a les seues passejades.

Javier Giralt Latorre publica Llibre de Testaments (1398-1429) d’en Pere Oriola, notari de Fondespatla. Edició i estudi lingüístic

// Artur Quintana

En la nostra Renaixença, en la recuperació del català com a llengua literària a l’Aragó, que com sabeu no ha començat fins als anys seixanta del segle passat, amb més de cent anys de retard en comparació amb tots els altres territoris de la llengua, en aquesta Renaixença té un paper molt important l’edició dels textos aragonesos en català del segle XIII fins a principis del XVIII, quan la submissió d’Aragó a les Lleis de Castella. I els seus editors en són ben conscients: com ho afirma al pròleg na Maite Moret en escriure que “aquest estudi palesa de bell nou que no hi ha cap mena de dubte que el català era la llengua pròpia de la Comarca del Matarranya”, i escriu de bell nou perquè ella mateixa i en Javier Giralt un any abans havien publicat El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya on en Jesús Vázquez Obrador deia al pròleg: “No puede haber duda alguna de que la lengua propia de la comarca del Matarraña era ya en la Edad Media el catalán”.

// Vicent Pallarés Pascual

Aquest any es compleixen 25 anys de l’estrena de la pel·lícula de Ken Loach “Terra i llibertat”, un viatge al cor de les col·lectivitzacions que es van portar a terme abans i durant la Guerra civil a molts indrets d’Aragó.

Aquest director anglès va mostrar en el seu treball de ficció aquella realitat per la qual cada vegada s’interessen més historiadors i historiadores. El film, com va explicar aleshores el cineasta, narrava “la història d’una gran esperança, la d’una societat on la terra fos un bé comú”. El somni anarquista s’enfrontava a la realitat social d’aquells temps: unes estructures de poder on grans terratinents i l’Església tenien el control. Les noves idees revolucionàries que arribaren van ser un revulsiu que va intentar trencar amb tot el passat.

Va estar empresonat per participar en la revolució anarquista de 1933 i va morir a Gusen amb 41 anys

// Lluís Rajadell

“Lo meu pare mos escrivie cartes des del camp de concentració de França. En una d’elles mos die que mos havie comprat dos bicicletes en los diners que guanyave al eixir a treballar i que promte mos les portarie”. Però l’anhelat retrobament entre Joaquín Celma, alcalde republicà de Vall-de-roures, i els seus dos fills, Florentín i Hermínia, mai es va produir. Mitjançant falses promeses, els ocupants nazis de França van aconseguir que Celma marxés voluntari a Alemanya, on va estar internat en els camps de concentració austríacs de Mauthausen i Gusen, on va morir l’any 1941, amb 41 anys.
Va ser un dels 4.000 republicans espanyols morts als camps de concentració durant la II Guerra Mundial amb l’aprovació del general Franco.

// Vicent Pallarés Pascual

La mort d’un masover pot semblar quasi anònima, però la seua pèrdua com a testimoni d’una cultura és enorme. L’any passat ens vam acomiadar de José Antolí, del mas dels Fossos de Vall-de-roures. Una persona que ens va ajudar a entendre millor un territori i una època, a comprendre la pèrdua d’unes formes de vida que potser no tornaran: la masoveria al Matarranya des del temps anterior a la Guerra Civil fins l’actualitat.