Vaig estar a Hèlsinki (Finlàndia) aquesta tardor, vivint a una residència d’estudiants, fent classes de finès a una Escola d’Adults municipal (Helsinguin Aikuisopisto)i visitant els antics amics fets al llarg dels cinquanta anys transcorreguts des que hi vaig anar a aquest país per primera vegada com a estudiant becari l’any 72.
Un dels meus objectius, en aquesta ocasió, era polsar l’opinió i l’estat anímic i sociopolític del personal en un moment en què s’havia produït la invasió unilateral d’Ucraïna per part de la Rússia de Putin, veí inseparable de Finlàndia pels segles dels segles, i havia saltat a la premsa la notícia de que la presidenta del govern finès, la socialdemòcrata Sanna Marin, havia organitzat una festa particular amb els seus amics i familiars a la seu del palau de l’executiu.
El Dia Internacional de la Dona Treballadora se celebra el 8 de març de cada any i està reconegut per l’Organització de les Nacions Unides (l’ONU). És un dia aprofitat tradicionalment per a reivindicar el feminisme denunciant el sexisme. Aquest dia commemora la lluita de les dones per la seva participació, juntament amb els homes, en l’àmbit laboral, i, per tant, pel dret a la independència econòmica.
Malgrat que ja fa uns dies que va passar l’efemèride, aquest any aprofitàrem per parlar de quatre dones emprenedores relacionades amb les nostres terres.
Primerament, parlarem de Nativitat Yarza (Valladolid, 1872 – Tolosa de Llenguadoc, 1960). Aquesta senyora l’any 1934 va ser la primera alcaldessa de Catalunya al municipi de Bellprat (Anoia). La Generalitat de Catalunya amb motiu de celebrar-se els 150 anys del seu naixement li va dedicar l’any 2022. Encara avui, en alguns pobles limítrofs del Principat de Catalunya, se celebren exposicions i conferències per acabar de commemorar l’efemèride. Començà militant en el republicanisme radical socialista i federalista de Marcel·lí Domingo i l’any 1934 es passà a Esquerra Republicana de Catalunya.
Dissabte 4 de març vam tenir a Ascuma una video-conferència amb el professor franco-canadenc Rémi Carbonneau, catalanòfon d’arrels occitanes i de primera nació, conferència on van prendre part una dotzena de participants. En Rémi ja havia estat entre nosaltres, calcigant terra, l’any 2020 per a documentar-se sobre un estudi comparatiu entre la situació sociolingüística de les llengües sòrab, aragonesa i catalana. Ara a l’abril publicarà a les Presses Universitaires du Québec el llibre Fédéralisme et légitimation des langues minoritaires. Le cas de la Lusace et des Pays Catalans on en 388 pàgines tracta de la situació sociolingüística dels sòrabs i nosaltres. Confiem que el llibre sigui presentat en un lloc o altre del nostre país —al Campus de Saragossa, al d’Osca, a la DGPL?— o traduït, per més que pel fet de ser en francès no ens hauria de ser gaire impediment per a llegir-lo, lectors com som de dues llengües romàniques, si més no.
Des de finals del segle passat els historiadors de les literatures aragoneses en el seus estudis prenen en consideració la que s’hi escriu en llengua catalana, cosa que abans no feien. Aquests estudis oscil·len entre les cinc ratlles de molt mal trobar de Los cisnes aragoneses (2013, p. 343) de J. Domínguez passant per les cinc pàgines ben indexades de Introducción a la historia de la literatura en Aragón (2010, p. 449-452) de na M.S. Catalán i n’A. Faro, entre d’altres. El 2019 i el 2021 Rolde ha publicat dos llibres amb propostes didàctiques i recursos útils per a la assignatura “Historia y Cultura de Aragón”, creada el 2016 per als primers i segons cursos de batxillerat, on la informació sobre la literatura catalana pensada per al nostre jovent és tractada en sis ratlles (Historia y Cultura de Aragón. 2019, p. 226) i tres pàgines (El País de los aragoneses. 2021, p, 186-188).
Si fa quasi cinc anys que, en esta mateixa revista, donàvem notícia de la restauració de l’església de Sant Joan Baptista del Mas de Llaurador, ara podem dir que ja s’han acabat les obres que han consolidat la gran cúpula del creuer i el cimbori poligonal que es trobava en molt mal estat, protegit el campanal de l’entrada dels coloms, reteulada la coberta, rejuntades les pedres de la frontera i restaurades les finestres i la porta principal modificada els anys setanta del segle passat per evitar destrosses i robatoris.
Reproduïm les tres columnes que el sociolingüista Natxo Sorolla ha publicat a la columna «Viles i gents» del periòdic baixaragonès La Comarca sobre la peripècia històrica que la denominació de la nostra llengua ha sofert al llarg dels segles. S’hi demostra que el nom «chapurriau» que defensen com a denominació «històrica» alguns elements poc documentats, és en realitat molt moderna.
La radera vegada que a «això» li vam dir «català»
De menut ere molt clar que parlava xapurriau. De fet, que parlàvem «xapurriau», i «no català», se va convertir en una acció de fe. Però els professors de llengües de l’Institut de Vall-de-roures mos van fer veure que sense tant fonamentalisme, i posant una visió més àmplia i crítica, entendríem millor allò que parlàvem, li diguérem com li diguérem. Anys més tard m’ha continuat interessant saber a on naix això del «xapurriau». Quina és la primera vegada que s’escriu la paraula «chapurriau» per a la nostra llengua? I l’evident és que dir-li xapurriau és molt recent en la història, encara que de menuts mos hi agarrarem com a un ferro roent. Però avui no podrem donar la resposta, encara. Anem a pams.
Els llibres de la guerra civil expliquen que després de la batalla de Terol, el Cos d’Exèrcit de Galicia (CEG), que manava el general Aranda, va sortir d’Alcorisa el 24 de març de 1938 i arribà al mar Mediterrani el 15 d’abril, tot tallant en dos el territori de la República. Dit d’una altra manera, va recórrer en 20 dies gairebé 100 quilòmetres per arribar a Vinaròs i Benicarló.
El principal obstacle que va trobar va ser la fortificació que els republicans havien fet entre Aiguaviva i Torredarques. Un cop superada, la marxa vers Morella i el mar fou pràcticament imparable.
A l’arxiu militar d’Àvila es troba una memòria (un informe) sobre el sistema defensiu de la Pobleta a Sorita, redactat entre gener i febrer de 1938. L’autor va ser Ferdinand Otto Miksche, que ostentava el grau de major de l’exèrcit republicà. La biografia d’aquest militar (vegeu-la a Internet) és interessant, i el seu informe, més encara. Miksche havia nascut a Àustria l’any 1905, va ingressar a l’escola militar de Budapest, parlava diversos idiomes i el 1930 ja ostentava un càrrec assimilat al de capità a l’exèrcit txec.
El dia 1 d’abril de 1938 la IV divisió de Navarra va envoltar les defenses del sector Torredarques-La Pobleta trametent unitats a aturar un contraatac republicà a les Toscanes, avançant cap a l’est fins a Herbers, i ocupant finalment el poble i el port de la Pobleta el 3 d’abril, després dels bombardeigs de l’artilleria i l’aviació “nacionals” (la brigada hispana va efectuar 6 serveis els dies 3 i 4 d’abril, a més dels reconeixements, metrallament i protecció dels bombarders per part dels caces).
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
