Avui mostraré unes reflexions sobre l’escriptura i la llegua. Començaré per la pregunta que em faig moltes voltes: Què em motiva a escriure? Escriure i fer públic allò que escric. És cert que gaudeixo amb l’escriptura, però també m’agrada llegir i especialment aprendre; aprendre de qui em pot ensenyar quelcom que m’interessa i desconec. I tot junt formen la pasta del material creatiu que m’alimenta.
Habiten en mi uns relats que creixen i creixen fins que d’alguna manera volem eixir i respirar sense l’opressió del silenci i de les paraules afeblides en la ment. I en l’ànima.
Amb quaranta obres publicades, la majoria originals tret d’algunes traduccions de l’italià, a més de pròlegs, presentacions i cartes encara ben poc coneguts, lo pare Faci és un dels autors més prolífics del Baix Aragó.
No fa gaire s’ha publicat una tesi doctoral, accessible a la xarxa, de na Cristina Gimeno Maldonado de la Universitat Autònoma de Barcelona: Una memoria histórica de la Orden del Carmelo: Roque Alberto Faci. Barcelona 2018, on l’autora presenta una acurada biobibliografia d’en Faci i n’estudia amb molt de detall cada una de les obres.
José Torán de la Rad (Terol, 1888 – Terol 1932) va ser un enginyer , un industrial i també un important polític. Pertanyent a una notable familia de la burgesia de Terol, el seu iaio, José Torán Herreras, va ser el fundador de la “Banca Torán” i el seu oncle Damaso Torán Garzarán va ser el primer enginyer de la família i director de la “Teledinámica Turolense S. A”. Va tenir dos germans més, Alfonso i Manuel, també enginyers.
O podríem dir els dos gegants…, perquè, sí, em refereixo a les “Neveres”, que també s’anomenen “cases de la neu”, “pous de neu”, “pous de gel” o “pous de glaç”.
De pous de glaç, com en diem a la meva comarca, n’he vist per tot el territori, n’hi ha arreu, però en una visita feta l’any 2014 a la nevera de Bellmunt de Mesquí vaig quedar corprès per la seva grandària i gratament sorprès per la bona restauració i conservació; i prop d’allà, a la Canyada de Beric, n’hi ha una altra també immensa, poc més petita que l’anterior i també conservada excel·lentment: les dues “Gegantes”; després visitant diverses localitats de la comarca i llegint alguns estudis sobre el tema, se’m va fer evident que cada poble en tenia una, si no eren més.
Aragó i Catalunya, malgrat haver viscut durant segles sota el mateix sobirà i com dos Estats dins de la Corona d’Aragó, van tenir moments de discòrdia per motius polítics i, també, econòmics, encara que s’addueixi en moltes ocasions que les economies de tots dos territoris es complementaven. Catalunya va ser sempre, al llarg de la història, en paraules de l’historiador Pierre Vilar, “l’intermediari obligat entre Aragó i el Mediterrani” i a l’Aragó es va anar forjant “el sentiment d’una excessiva dependència”.
Moltes celebracions com Nadal, Sant Joan, Tots Sants… són festes que a hores d’ara tenen un fort caràcter religiós, però totes elles no tenen el seu origen en la religió catòlica. Hi podem afirmar que són tan antigues com la capacitat de l’ésser humà de ser conscient de la seua espiritualitat i cobreixen la seua necessitat de compartir, de celebrar en suma de reunir-nos. En moltes ocasions reforçaven i donaven sentit a la nostra relació amb la natura i per tant aquestes festivitats són tan antigues com naltres mateixos.
A pesar d’un cert descens enmig de la pandèmia present, la taxa d’ocupació turística este estiu al Matarranya és més alta que la mitjana aragonesa. Lliure de la fase 2 de comarques pròximes com lo Baix Aragó-Casp, los establiments hotelers matarranyencs van fent en este estiu atípic. Fa temps que s’hi ha apostat per un turisme diversificat (familiar, cultural i d’aventura), amb una oferta variada d’allotjaments, des dels de qualitat superior als apartaments, cases rurals, albergs i càmpings, tots ells bastant adients a moments d’epidèmies i pors.
Quan la nostra filla gran era petita, vam fer una breu escapada a Portugal. En tornar, parlant del viatge amb la meva mare, li vaig comentar que havíem menjat bastant malament. La nostra filla, que ho va sentir, va deixar de sobte el que estava fent i, obrint els ulls com a taronges, em va preguntar: «Heu menjat amb les mans?»
Aquesta anècdota em remet també al temps en què jo feia el que llavors s’anomenava ‘parvulari’: Un dia, la monja que s’encarregava del nostre grup, va decidir fer-nos una prova sorpresa de tipus oral. Recordo perfectament la solemnitat d’aquell moment i el nerviosisme que sentia. Quan va arribar el meu torn, la monja va deixar anar una pregunta molt estranya (evidentment en castellà, el català estava prohibit a les aules):
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
