Has acabat los teus estudis secundaris i no saps quina titulació en futur estudiar? No trobes faena en lo teu currículum actual i te vols reciclar? Si eres d’eixes persones que viuen preocupats pel mercat laboral, potser t’hauries de plantejar estudiar Filologia Catalana, t’ho dic per experiència.
Tan sols deu dies a la regió del Tigray, al nord d’Etiòpia, per fer me qüestionar molts dels valors del desenvolupat món occidental, i com membre d’aquest primer món, molts d’aquestos suposats valors que en lo temps he adquirit.
Aquest ha sigut el meu segon viatge al Tigray com a membre de l’ONG ADIA. Al primer viatge vaig posar els peus a un món nou i desconegut per mi. Vaig aterrar allà en lo compromís ferm de seguir la tasca, que ara fa vint anys, va assolir ADIA en vers a la població del Tigray. La línia primera i principal, que seguim mantenint a dia d’avui, a sigut donar suport alimentari a les xiquetes i xiquets menors de cinc anys en greu perill de desnutrició.
Durant un curs de la meua etapa estudiantil, despertava cada matí en la panoràmica del 8è pis de la Residència d’Estudiants de la Université de Pau et des Pays de l’Adour. Contemplar des del Bearn l’espectacle de com la climatologia anave modelant tots los dies aquella frontera natural va fer que cresquere la meua fascinació per tot lo que representen los Pirineus: paisatges, pobles, llengües… Un dia vaig descobrir per casualitat l’occità ─i em vaig enamorar d’ell─ en un pamflet universitari del Med’Òc (Movement deus Estudiants d’Occitania) repartit quan anava a entregar documentació Erasmus, lo vaig retrobar bussejant pel dial en Ràdio País i sols va reaparèixer puntualment als cartells promocionals del Carnaval Biarnés i de l’escola Calandreta.
El dia 11 de desembre de 2017 ha estat un dia trist per al Museu de Lleida i la seva gent; en canvi, per a la població de Vilanova de Sixena ha estat un dia d’eufòria i d’alegria, i s’entén, perquè les obres conservades, restaurades i comprades per la Generalitat de Catalunya, procedents del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, 43 d’elles, han tornat al seu lloc d’origen.
«Estoy enamorado de cuatro babys. Siempre me dan lo que quiero. Chingan cuando yo les digo. Ninguna me pone pero». A les nostres societats compatibilitzem la contradicció que signifique que el sentit comú sigue feminista i que la música que més sona és lo reggaeton, florit de missatges masclistes. I esta contradicció alguna cosa té a veure en la despoblació. Al final, los sentiments i les baixes passions expliquen molt.
Resum de la intervenció a la conferència Democràcia avui: de Terra promesa a èxode?, del VII Fòrum de debat Wirberto Delso de Favara
La paraula democràcia ha esdevingut la gran coartada de les societats occidentals. En el seu nom es cometen les barbaritats més grans i s’implementa un projecte polític i social l’objectiu del qual no és cap altre que acabar amb ella: el neoliberalisme.
És sabut que entre Aragó i Noruega existeixen forts paral·lelismes històrico-lingüístics. Vaig tractar aquest tema no fa gaires anys a Graus en un col·loqui sobre les llengües de la Ribagorça. Ara hi torno amb més detalls. Tant a Noruega com ací a l’Aragó se n’hi parlen actualment tres, de llengües. Però anem primer a la història.
Circumstàncies personals i una magnífica crònica del periodista Màrio Sasot (que ha publicat TdF), me van encaminar fa poc a l’exposició “Dicen que hay tierras al Este”. Vínculos históricos entre Aragón y Cataluña. Siglos XVIII al XX. Molt oportuna, vaig pensar, considerant este moment de banderes d’uns contra els altres, de política i veïnatge perillosament combinats. La cita de la cançó de Labordeta com a lema, suggeridora, apunta proximitats.