Entrem a una aula qualsevol. Hi trobarem rètols de totes mides fetes amb diferents tipografies perfectes: majúscules, minúscules, lletra de pal, lligada, d’impremta, cursiva, negreta, Arial, Massallera, Calibri, Courier… Tot un ventall inacabable de modalitats de signes sortits d’una impressora per identificar el que calgui: un alumne, una finestra, el nom de la classe…
No en teníem prou en omplir documents i llibres; ara, les magnífiques lletres fetes amb ordinador, han envaït tot l’entorn i han situat el llistó del model a seguir tan allunyat de la inexperta mà de l’infant que, ja de ben petit, sent la necessitat de tenir un teclat a l’abast.
Recordo que, quan tenia cinc anys, tots els personatges que apareixien a la televisió —tant sèries, com pel·lícules, com programes del dia a dia— eren blancs: els protagonistes, els presentadors, els dibuixos animats… fins i tot elsextres de les pel·lícules eren tots blancs.
Les noies eren rosses, amb el cabell llis i llarg, amb ulls blaus, verds o d’un castany clar molt bonic, llavis fins i un nas estret i recte. Les poques noies que se suposava que eren negres o d’una altra ètnia, tenien una aparença el més semblant possible a la d’una noia blanca, com a Espies de veritat: cabell llis, la pell molt clara —per a una persona negra—, i ulls també clars.
Cada vegada vivim més multiculturals. És un fet que observem sols sortir de casa ja que noves llengües, cultures o menjars s’han apropat al nostre dia a dia.
Els fenòmens migratoris han estat motivats per causes polítiques —com ara les guerres—, religioses —persecucions a persones integrants de certes religions o creences—, econòmiques —persones que marxen de regions més pobres a d’altres més riques— o culturals —és a dir persones que busquen una altra cultura o reagrupar-se amb gent d’una determinada cultura. També per causes naturals, com ara els moviments migratoris que responen a desastres de la natura, ja siguen sequeres, inundacions o terratrèmols.
El 9 de setembre proppassat VOX va presentar una proposició no de Llei, no vinculant, a les Corts demanant la supressió de l’Academia Aragonesa de la Lengua —institució que comprèn l’Instituto de l’aragonés amb 9 acadèmics, i l’Institut aragonès del català amb 6—, així com també la de la Direcció General de Política Lingüística. Vox ho va argumentar declarant que la llengua aragonesa és un invent i que la catalana no existix a l’Aragó, i que, per tant, intentar normalitzar invents o llengües inexistents fa que la DGPL siga innecessària. Amb argumentacions lleument diferents es van adherir a la proposició de VOX el Partit Popular, Ciudadanos i el Partido Aragonés Regionalista, aquest darrer declarant que a l’Aragó s’hi parla aragonès al nord i a l’est però enlloc català, i els altres dos dient que qualsevol mesura de normalització faria desaparèixer les modalitats del nord i de l’est, sense precisar què entenen per aquestes modalitats.
A l’Edat Mitjana els escriptors aragonesos en llengua catalana eren membres de la reialesa –Jaume I, Pere IV, …- o hi estaven molt relacionats. Aquest es el cas d’en Guillem Nicolau, anomenat també lo Rector de Maella. Tot i que la biografia d’en Nicolau presenta força llacunes, com més va més detalls en sabem, que noves recerques als arxius, especialment al Diocesà de Saragossa podrien arredonir. Malgrat que no tenim cap constància documental seua fins el 1366, quan entrà com a ajudant de registre a la cort de la reina Elionor de Sicília, tercera muller del Cerimoniós, penso que no és del tot aventurat suposar que en Nicolau havia nascut i mort a l’Aragó.
Temps era temps el Matarranya era un riu de conca tripartida entre l’Aragó, Catalunya i el País Valencià –i segueix sent-ho avui en dia–, la part aragonesa de la qual es trobava inclosa dins de la macrocomarca o regió del Baix Aragó, continuadora d’alguna manera de la malaguanyada província noucentista d’Alcanyís.
I així hauria seguit sent, si no hagués passat el que va passar: resulta que l’any 1959 l’indoeuropeista i romanista Joan Coromines i Vigneaux publicà al volum XXIII de la Revue de Linguistique Romane l’extens article Els noms dels municipis de la Catalunya Aragonesa, reeditat el 1970 a les pàgines 43-141 del segon volum del seu llibre Estudis de toponímia catalana –d’on cito–, on normalitzà els noms de tots els municipis d’aqueix territori que ara coneixem com La Franja –d’Orient per a uns o de Ponent per a uns altres, i del Nord per a uns tercers, podríem afegir–, establint-ne també els límits comarcals amb tot de detall, poble per poble, prenent com a criteri decisiu la llengua i la cultura que s’hi conforma, que en el cas de la Franja és la catalana.
Quan a la jove democràcia espanyola van sorgir les diferents autonomies, totes es van dotar de cadenes públiques de ràdio i televisió, ben conscients les noves autoritats del valor dels mitjans audiovisuals en la creació d’una identitat comuna. A Aragó va ser l’any 1987 quan se va fundar la Corporación Aragonesa de Radio y Televisión (CARTV), que naixia amb la voluntat de ser «una Radio y Televisión pública multicanal, garante del interés general que potencie la identidad colectiva de Aragón» (Ley 8/1987, de 15 de abril, modificada per la Ley 4/2016, de 19 de mayo). La intenció fundacional s’ha traduït durant tres dècades de vida en un seguit de programes variats, bones audiències i una eficient gestió econòmica. I això amb diferents enfocaments, en funció de la direcció de la
Camino per Fondespatla aquesta tarda. Tot i que ha estat un any diferent a causa de la pandèmia, encara continua inquietant-me el silenci que prenen els pobles després de les vacances quan els hem conegut plens de vida. El bullici deixa pas al silenci, sols trencat de vegades pel soroll d’un tractor o un cotxe. Aquelles passes de la veïna que es perd a la llunyania. Aquells nens i nenes que caminen cap a l’escola. Després, un retorn una altra vegada a l’absència de so.
