El conflicte entre Rússia i Ucraïna ha generat un llarg nombre de persones refugiades, sobretot nens i dones, ja que els homes s’han hagut de quedar al país. En aquest moments la solidaritat internacional és bàsica per sobreposar-se una tragèdia que ja desborda totes les previsions. Una situació difícil d’imaginar en una Europa dels nostres temps.
De menut em fascinava la facilitat amb què la gent gran del poble ataüllava les dimensions dels bancals. Amb un simple cop d’ull eren capaços de calcular la superfície d’un tros de terra erma malgrat que aquesta tinguera una forma irregular. A l’escola ens ensenyaven a calcular àrees de quadrats, rectangles, cercles o fins i tot de figures compostes, però sempre havíem de tirar mà d’un tros de paper, d’una llapissera i d’uns minuts per fer els càlculs adequats. Ara bé, aquells hòmens només necessitaven una mirada i, tot i que en aquell moment no n’era conscient, anys d’experiència i suor.
L’Associació Cultural Sucarrats va presentar el passat 23 d’abril a Mont-roig l’Obra poètica completa de Desideri Lombarte (1937-1989) i el darrer llibre de poemes, Aplec, de Juli Micolau, escriptor, preferentment en vers, de la Freixneda. Va presidir la presentació de les obres l’alcaldessa de la localitat, Gloria Blanc, acompanyada per la de Valljunquera i diputada provincial a Terol, Susana Traver. Va actuar com a mantenidor de l’acte cultural Carlos Marzo, en representació de l’entitat organitzadora, l’Associació Sucarrats.
M’inquieten sempre els desapareguts. Aquell estatus en què no coneixem si una persona és morta o viva. Una incertesa que es barreja amb l’esperança, que acompanya els seus familiars, de saber que, algun dia, aquells éssers estimats absents tornaran amb vida. O que, almenys, podran certificar, definitivament, la seva defunció. Al final dels conflictes bèl·lics, arreu del món, les persones desaparegudes són quantioses.
Ni-nou, ni-nou, ja som a l’any nou. Mossèn Anton Navarro, «Cant de Cap d’any», La balada de l’hivern
Cap d’an! quan ja l’home dels nassos ha passat pels pobles de l’Alta i Baixa Ribagorça, per la Llitera, pel Baix Cinca, pel Matarranya, fem una gavella de desitjos per seguir lluitant pel nostre patrimoni material i immaterial, com és ara la llengua catalana amb les seues variants que ens agermana i la seua literatura, amb el suport de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua.
Este istiu vam voltar pel Matarranya, un espai familiar perquè mon iaio era de Lledó i ma iaia d’Arnes, i de menut solíem passar algun istiu a un o altre poble, i anàvem a banyar-mos als tolls dels Estrets i de l’Algars. Jo sóc de Tortosa i fa temps que visc a Torredembarra, després de dècades de fer-ho a Barcelona. Pos bé, fea molts anys que no baixava per allà i tenia ganes de tornar al Parrissal i la Peixquera.
El passat 27 d’agost vam veure com el BOE incloïa la tramitació dels quatre parcs eòlics que des de fa uns mesos, sabem que venen a envair los horitzons del Matarranya i del Baix Aragó. D’aquesta manera veiem com es materialitzava el que ja no són simples sospites. Tot i que en diverses ocasions els representants de l’empresa Capital Energy havien manifestat que si el territori estava en contra, no tramitarien els projectes, la realitat ens ha mostrat que una vegada més, la piconadora econòmica passa per damunt de la paraula, i que les promeses se les emporta el vent. El vent, sempre protagonista.