Nit de les animetes, vespra de Tots Sants. Hem deixat espelmes enceses vora la finestra per guiar cap a casa les ànimes dels nostres difunts i compartim amb ells panellets i castanyes. Me’n guardo una a la butxaca. Passo pràcticament la nit en vetlla perquè de matinada he d’anar a recollir ma filla adolescent d’una celebració de Halloween.
Aprofito per mirar una pel·lícula de 2020 que tenia en espera: Armugán, el último acabador, del director català Jo Sol, ambientada al Pirineu aragonès de finals del segle XX. Armugán és un home estrafet que té l’ofici d’acabador. L’acompanya a tot hora l’Anchel, que carregant-lo a coll li fa de cames, i ha vingut fins a la muntanya per aprendre l’ofici.
Siscalls en català , sisallos en castellà, de la salsola vermiculata al poble en diuen sialls. Matoll molt abundant i al mateix temps, inadvertit. No són plantes de jardí, ni reconegudes com a flors silvestres. Tampoc són plantes aromàtiques com el timó o el romer, no fan olor, ni pudor com la botxa o la xolibarda, se’n parla menys que de les argelagues o de les soses, però allà es troben per tot arreu. A peu de muntanya, per les espones, als límits dels camps erms. Es pot dir que al lloc és el matoll més abundant, fins i tot hi ha una partida que porta el nom de Siallar. Hi han estat sempre, envoltant el poble i omplint el terme, tan discrets, tan inadvertits, que no son admirats ni perseguits.
L’Instituto d’Estudios Turolenses (IET) és una veterana institució, fundada l’any 1948, que depèn de la Diputació de Terol. Des dels seus inicis ve realitzant una tasca cultural intensa i eficient en diversos sentits: lo foment de la recerca amb ajuts a investigadors i institucions, la promoció de publicacions (en col·leccions, revistes o obres singulars) i la divulgació a través de conferències, presentacions i exposicions. En definitiva, tracta de combinar el rigor científic i la seua difusió entre un públic ampli, en especial a la seua zona territorial d’actuació.
Vivim temps convulsos i no només per allò que ens amollen a tort i a dret pels mitjans, que si la guerra a Ucraïna, que si l’enèsima variant del virus de la Covid-19, que si la inflació… notícies totes que, més enllà del dolor que causen a tothom que ho pateix en primera instància, no són més que símptomes d’una situació global molt més greu i que fa de mal veure, de mal comunicar i de mal pair.
Per fi s’ha estrenat Alcarràs, la cinta de la directora Carla Simón que va guanyar l’Ós d’Or de la Berlinale 2022 a la millor pel·lícula el febrer passat. Hi havia molta expectació i sembla que el públic ha respost: a hora d’ara és la segona pel·lícula amb més públic als cinemes espanyols aquest maig (ha estat vista per uns 250.000 espectadors) i es pot trobar a 242 sales. Els experts calculen que aconseguirà recaptar dos milions d’euros quan acabe la vida comercial a la cartellera. Especialment destacat és, com no podia ser de cap altra manera, l’èxit que està gaudint a la zona del Segrià i el Baix Cinca, on es va rodar: Alcarràs, Aitona, Bell-lloc, Torregrossa, Cervera, Bellvís, Artesa i les Borges Blanques han reobert els seus cinemes per acollir la pel·lícula.
«Ja veràs com a Maella ficaran Alcarràs en castellà!», me diu un parent meu, desencantat. «Vols dir?», li contesto incrèdula. I ingènua, perquè sí, per partida doble. (Lo Circuit Urgellenc gestiona lo nostre cine i també la distribució de la pel·lícula, que arriba enseguida.) La sessió del divendres 6 de maig en VOSE, és a dir, la dels subtítols en castellà que tanta polèmica ha despertat per innecessaris per terres de Lleida (i a la meua vila, inclús per als visitants, que són molt espavilats).
Primer van desaparèixer de balcons i xalets per ser substituïdes per les espanyoles. Dien que ere una reacció a l’esclat de banderes independentistes que n’hi havia a Catalunya. Però ara, un cop escapçat l’independentisme i deteriorades les estelades a la major part dels edificis catalans, les «rojigualdes» s’han apoderat del espais públics de manera permanent. Per a més inri, les estanqueres són les que predominen de manera absoluta en les protestes que omplixen los nostres carrers. Tractors, camions i furgonetes flamejant la bandera «que nos une a todos (en castellano, claro)». Això sí, sempre es pot veure, si forcem la vista, alguna bandereta aragonesa, molt escadussera, molt menudeta, per a dissimular.
L’agost de l’any passat el Ministeri de Transició Ecològica va admetre a tràmit els projectes de quatre parcs eòlics que l’empresa Capital Energy proposa a diferents municipis del Baix Aragó, Matarranya i Baix Aragó-Casp -84 aerogeneradors a 10 municipis amb una capacitat de 504 MW. El passat mes de gener, se li ha sumat el projecte de l’empresa Forestalia, amb set parcs eòlics -63 aerogeneradors a 7 municipis amb una capacitat de 346,5 MW- a les mateixes comarques aragoneses. A tot això s’hi han d’afegir les línies d’evacuació d’electricitat generada cap a Catalunya, Forestalia a la subestació elèctrica Garraf.
