// Editorial

És probable que la majoria de lectors ja n’esteu al cas: Aragón TV va estrenar el passat 5 de maig el programa Charrín, Charrán, un petit magazín setmanal de reportatges i entrevistes de mitja hora de durada. Molts usuaris de les xarxes socials, així com associacions i mitjans de comunicació, s’han fet ressò de l’estrena, ja que és el primer programa televisiu emès en aragonès. I malgrat que l’espai s’emet mig d’amagatotis els diumenges de bon matí, ha gaudit d’una bona rebuda: l’última edició emesa abans d’escriure aquest editorial, la del 16 de juny, ha assolit un 10,8% d’audiència, dada que supera dos punts la mitjana de la cadena.

Un any més, pels volts del 21 de febrer, s’ha celebrat a Aragó el Dia Internacional de la Llengua Materna, una celebració impulsada per la ONU des de 2002 per promoure el multilingüisme, la diversitat cultural i reivindicar el valor de les llengües del món. En el cas d’Aragó, des que es va crear la Direcció General de Política Lingüística (DGPL), és una efemèride que ha guanyat rellevància i presència pública, i que enguany s’ha traduït en 157 activitats desenvolupades en 55 localitats. Un 31% més de les que es van fer l’any passat. D’alguna manera, la DGPL funciona a bon ritme i procura fer visibles les seues accions, cosa que cal valorar positivament.

// Editorial

Al nostre territori ja fa uns mesos que es comencen a percebre moviments sospitosos pels carrers, connexions curioses a les xarxes, WhatsApp, comportaments humans que han variat les darreres setmanes i, sobretot, una gran exaltació de l’amistat. Podem afirmar que hi ha bon rotllo social afavorit per un grapat de gent que ha decidit somriure contínuament, multiplicar amics a l’Instagram i prendre un cafè amb d’altres oblidats els darrers anys.

// Editorial

L’arribada de la ràdio i la televisió d’À Punt ha estat prou celebrada per amplis sectors de la societat valenciana. I ens en hem fem càrrec: el País Valencià ha estat durant anys sense mitjans de comunicació de gran abast en la llengua pròpia, després de la prohibició de les emissions dels canals de TV3 l’any 2011 i de Catalunya Ràdio el 2014 i el tancament de Canal 9 i Ràdio 9 el 2013. La certa normalitat lingüística i cultural que propiciaven aquestes emissores, amb una trajectòria de més de dues dècades, es va esvair en un no res. Tot plegat, per cert, amb la passivitat (per no dir l’impuls) de l’Estat espanyol (i d’Europa), que com sempre es renten les mans pel que fa a la protecció de les llengües i cultures minoritzades. Cap novetat: a la Franja, no cal dir-ho, ja sabem quin és el pa que s’hi dona.

// Editorial

La jota, és un cant popular, quasi hegemònic a l’Aragó, que majoritàriament, s’interpreta en castellà. Mentre que a les Terres d’Ebre, al País Valencià i a les Illes es canta sobretot en català. A la Franja costa molt escoltar jotes en la nostra llengua malgrat algunes bones iniciatives per integrar-les definitivament al nostre folklore popular més autèntic. Entre estes propostes per a promocionar-la tenim el concurs anual, iniciat des del 1998, de Cobles Aragoneses en Llengua Catalana promogut per l’Ajuntament de Saragossa. D’esta interessant convocatòria el professor i periodista de Saidí Màrio Sasot va publicar, a la nostra col·lecció ‘Quaderns del Cingle’, Cobles d’anar i tornar. Dotze anys del Concurs de Cobles Aragoneses en Llengua Catalana de l’Ajuntament de Saragossa (2010). Un bon recull de noves lletres de jotes per interpretar i promoure el nostre folklore tradicional. Cal afegir que el concurs es fa en les tres llengües aragoneses. Màrio Sasot, l’autor de l’obra, és a la vegada un dels escriptors premiats.

// Editorial

Amb motiu del Col·loqui o Simposi sobre Joan Coromines i la Ribagorça, organitzat per la Universitat de Lleida, l’Institut d’Estudis Catalans i el Centre d’Estudis Ribagorçans, que se celebrarà els propers dies 31 de maig i 1 i 2 de juny, en diverses poblacions de la comarca l’Alta Ribagorça —en el seu 30è aniversari—: El Pont de Suert, la Vall de Boí, Vilaller, de la part catalana, i Sopeira, de la part aragonesa, creiem oportú reivindicar, una vegada més, la importància del lingüista Joan Coromines i la seua relació amb les terres aragoneses de parla catalana.

Joan Coromines va tenir una acurada formació universitària, llicenciat en Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona, i doctorat a Madrid amb un treball sobre Vocabulario aranés, llengua que coneixia prou bé.

// Editorial

Darrerament s’observa una inusual activitat institucional dedicada a la promoció de les llengües d’Aragó, segurament el fet de tenir una Direcció General de Política Lingüística (DGPL) està començant a donar fruits. Tanmateix, malgrat les bones notícies i intencions, que cal agrair, el tractament que s’està fent de les dues llengües minoritzades pateix d’una certa asimetria.
Anem a pams. El passat mes de febrer, la Universitat de Saragossa (UdZ) va organitzar un Seminari en dos actes, un al Paranimf, on es va presentar l’estudi sociolingüístic de la Chacetania (fet per Anchel Reyes i Natxo Sorolla), i un altre a l’aula magna de la Facultat de Filosofia i Lletres, una classe magistral de l’incombustible Natxo Sorolla sobre la metodologia de xarxes per a estudiar la transmissió intergeneracional del català a la Franja. Aquell dia l’aragonès i el català van estar ben representats, si bé amb un major protagonisme per a la primera llengua. Una simetria lleu. Tot en ordre.

// Editorial

Saragossa va acabar 2017 i començar 2018 amb l’exposició “Dicen que hay tierras al Este”. Vínculos históricos entre Aragón y Cataluña. Siglos XVIII al XX, una mostra gran i ambiciosa per les seues dimensions i enfocament, que va resultar acompanyada d’una bona assistència de públic. Relació continuada i freqüent la d’Aragó amb Catalunya, no sempre ha estat fàcil, i més en dates recents, amb episodis d’enfrontament revifats al calor del tens context polític al voltant de les reivindicacions independentistes.