A hores d’ara al nostre país podem dir clarament i amb tota la contundència que no hi ha una correlació entre els temps dedicats al treball o a la feina i les hores de sol i llum que hi tenim.
No hem d’oblidar que ara com ara la majoria de les persones distribuïm i endrecem el nostre temps prenent com a eix fonamental les forquilles horàries que passem a la feina. Si això és adient o no entraria dins d’altre debat, però és un fet constatat.
Isco de casa a primera hora, sols se sinten moixons i el “bon dia” en l’agüeleta que agrane lo pedrís de ca seua i en lo jubilat que va camí de l’hort en la galleta. Passo entre les diferents parades del mercat que van prenent forma mentres lo pregó anuncie d’on han vingut i què mos oferiran. Avanço pel Carrer Major, respiro eixa oloreta de pastisseria de forn de llenya i la carnissera de la cantonada va emparellant lo seu repertori d’embotits.
Acabo de rebre una comunicació de l’amic Artur Quintana coordinador de les col·laboracions a la revista Compromiso y Cultura, editada a Alcanyís, i quedo gratament sorprès de la quantitat de participants en l’ambiciós projecte periodístic iniciat el 2015. La publicació mensual d’actualitat crítica i cultural del Baix Aragó Històric, majoritàriament en castellà, edita cada número dos pàgines en la nostra llengua.
Al nostre territori ja fa uns mesos que es comencen a percebre moviments sospitosos pels carrers, connexions curioses a les xarxes, WhatsApp, comportaments humans que han variat les darreres setmanes i, sobretot, una gran exaltació de l’amistat. Podem afirmar que hi ha bon rotllo social afavorit per un grapat de gent que ha decidit somriure contínuament, multiplicar amics a l’Instagram i prendre un cafè amb d’altres oblidats els darrers anys.
Potser és un dels meus primers records d’infància: uns tres anyets, mirant per davall de tomateres emparralades i bellugant fulles d’enciam per a organitzar carreres de caragols. Segurament, d’eixa manera, vaig descobrir què ere un hort. Gràcies a açò, dècades més tard, vaig viure un moment proustià al Parque del Agua-Luis Buñuel de Saragossa: passejava pel “Recorrido de los Alimentos” del jardí botànic quan un xiquet i la seua mare se van aturar davant d’un cartell, en veu de lector inicial vaig escoltar “TO-MA-TE-RA… ¡mamá, eso de ahí es una tomatera!”. “Poques competicions de caragols haurà fet este pobre crio”, vaig pensar.
Fa 10 anys que este mateix dia seguisco un ritual: posar a la llavadora dos samarretes, una lluïx lo nom de la meua penya, l’altra té a l’esquena en lletres grans “Comissió de Festes”. Això vol dir que és lo demà d’aquells dies anunciats per unes banderetes que el cerç movie a La Plaça i que es van acabar entregant centenars de racions de “llanguanissa en xiringol” lo Dia del Gos (tal i com designam a l’últim dia).
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
