És molt probable que darrerament hagueu sentit aquest terme als mitjans, especialment la gent del Matarranya. La irrupció a les xarxes d’un projecte (iniciativa, en diuen els promotors) difús per a les comarques que pivoten sobre el Tossal del Rei ha despertat moltes reticències entre la població local atesa la poca transparència que hi ha hagut des del principi. Em refereixo a la iniciativa Maestrazgo – Els Ports, com us podeu imaginar.
Segons expliquen els seus impulsors, es tracta d’una iniciativa per llançar una marca global per tal de posicionar la regió (sic) en la champions del turisme de natura a escala internacional i tot això promogut per una fundació de caire filantròpic i amb seu als EUA (Wyss Foundation).
La creixent proliferació de projectes de parcs eòlics o fotovoltaics en moltes zones rurals espanyoles està generant, al seu torn, una notable oposició entre diferents col·lectius (ecologistes, empresaris turístics, etc.), que veuen en aquesta proliferació una agressió al paisatge, als hàbitats i espècies sensibles (sobretot aus), i també a un model de desenvolupament basat (a través del turisme) precisament en la qualitat d’un paisatge que ara es veu amenaçada.
Al gener escrivia sobre el concepte de Nova Ruralitat i com aquest nou enfocament està revolucionant l’imaginari col·lectiu del rural alhora que està resultant certament incòmode en l’esfera política. A l’Aragó bé que ho sabeu amb el cas de Teruel Existe. Quelcom semblant està passant a les comarques del nord del País Valencià amb el Fòrum de la Nova Ruralitat.
Un dels sorolls que més m’agrada és el de les esquelles dels ramats en moviment. Recordo que fa temps m’acompanyava, allà cap al tard, quan Paco, el masover del mas dels Ferrers (Vall-de-roures) treia el ramat a pasturar. El dringar de les esquelles del ramat crea un una música pròpia, un curiós eco que es trenca, de vegades, per un xiulit o unes paraules del pastor. Suposo que la imatge del ramat ajuda: aquells petits punts a la llunyania que es mouen, ordenats amb l’ajuda dels gossos. És un d’aquells moments en què el món sembla que s’atura i gaudeixo d’una tranquil·litat. Durant la seva vida m’ha comentat la importància d’aquest element, més enllà del seu so, bàsic per tenir un control del bestiar.
Cada llengua està formada per tres nivells d’anàlisi: fònic, morfosintàctic i lèxic-semàntic, i cada un presenta diferències dialectals: entonació i variants fonètiques al primer, un sistema verbal o pronominal particular —bàsicament— al segon i la varietat de vocabulari al tercer. La norma, dictada per les acadèmies o els models cultes, unifica la dispersió al mateix temps que recull la possibilitat de variants, mostra de riquesa. Un argentí o un uruguaià poden dir vos i ustedes en lloc de tú i vosotros, i pollera a la “Falda externa del vestido femenino”, pronunciant la “ll” de manera característica —“yeísmo rehilado”—. Les normes actuals miren d’evitar imposicions centralistes, quan abans, per posar dos exemples, imposaven l’espanyol de Castella a les variants meridionals o americanes i es preferia l’anglès britànic a l’estatunidenc. Alguna reminiscència sempre queda, perquè fa poc l’accent de la ministra María Jesús Montero ha generat comentaris intransigents a la diferència andalusa.
Es compleix una dècada dels fets de la Codonyera, on una xerrada informativa d’un responsable de CHA es convertí en una mena de procés inquisitorial.
// Màrio Sasot
El 17 de desembre de 2009, quasi deu anys després de l’arribada de Marcel·lí Iglesias a la presidència del Govern d’Aragó es va presentar al parlament autonòmic una Proposició de Llei de Llengües que va ser aprovada amb el suport (desigual) dels grups d’esquerra de l’hemicicle.
El grup polític Chunta Aragonesista (CHA) va decidir fer una campanya explicativa dels punts més bàsics de la Llei recentment aprovada, arreu de les comarques denominades com “d’ús predominant bilingüe”.
En aquest sentit, CHA va voler fer una xerrada a la Codonyera el 20 de febrer de 2010 i per aquest motiu va demanar la cessió d’un local municipal a l’Ajuntament. L’alcaldessa del lloc, Maria José Gascón, del PAR, va posar objeccions a l’acte i no va oferir cap local al·legant que el tema de la conferència, l’estrenada Llei de Llengües “no tocava” perquè, segons ella “podia produir crispació entre la població”.
I sí. Ho he de reconèixer. M’he convertit en el tipus de persona que sempre he odiat. D’acord. I sense que valgue d’excusa. Trencaré una llança a favor meu. Com va dir Charles Darwin: “l’espècie més forta no és aquella que sobreviu ni tampoc la més intel·ligent, sinó aquella que respon millor als canvis”. Per tant, o ens adaptem, o morim. És l’únic escut que justifique el meu pecat capital, la llum esperançadora que pot purificar la meua ànima pecaminosa per a escapar del purgatori. Em sento el Dark Vader de la cultura. Efectivament, m’he passat al ‘lado oscuro’. M’he passat al ‘e-book’.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
