La metàfora del boomerang, aquell objecte dels aborígens australians que llances i et retorna, és utilitzada de forma recurrent i en múltiples contextos. Aquests dies i amb la crisi del coronavirus, m’ha vingut al cap per entendre què ens està passant.
Els casos de contagi a Itàlia i a l’Estat Espanyol no han fet més que créixer i créixer malgrat les mesures dràstiques de contenció que imposaven (i segueixen imposant) els governs de torn. Quan fa unes setmanes vèiem a les notícies com la Xina ordenava el confinament de milions de persones al voltant de Wuhan ens ho preníem a broma. No era difícil sentir un comentari al bar qualificant la mesura de desproporcionada, exagerada o amb qualsevol altre adjectiu que, en el fons, menystenia la mesura. Alguns potser comencem a entendre-ho tot plegat. Altres, però, potser no ho entenen ni tan sols ara.
En aquests darrers temps hem assistit a un canvi de tractament, ni que sigui mediàtic, envers la ruralitat. El canvi d’adjectiu de buit a buidat a l’hora de referir-se al territori que ens ocupa és més que significatiu perquè el segon interpel·la directament els eventuals responsables del buidatge, hom busca el subjecte de l’acció i aquest, necessàriament, és un subjecte social i no pas natural. Aquest canvi de perspectiva sobre el despoblament és un salt de gegant perquè esborra de l’imaginari col·lectiu la idea que és justament això, una qüestió natural, com si de la llei de la gravetat es tractés, per passar a ser una qüestió que té unes causes concretes amb uns responsables concrets i en darrera instància obre la porta a rectificar aquelles polítiques que han produït i produeixen l’èxode rural i, eventualment, revertir-lo.
Després d’una DANA o gota freda amb pluges molt abundants a l’octubre, este hivern poc fred ham vist alternar-se una nevada qualificada d’històrica i uns quants dies seguits amb temperatures d’estiu. Lo canvi climàtic que fa temps va pregonant la ciència és una evidència, convertida en notícia d’actualitat, des dels informatius i els diaris a tema de conversa quotidiana. Rius vius, crescuts després de la sequera; les vistes pintoresques de muntanyes, viles i carrers coberts de blanc; o gent de totes les edats jugant amb les volves de neu mostren la cara de la bellesa de la naturalesa exultant, recreada en imatges que es van difonent per les xarxes socials.
Resposta a una carta publicada a TdFdigital a final de novembre, signada escrita per Xavier Díez, Secretari de Relacions del sindicat de l’ensenyament majoritari a Catalunya USTEC·STES (IAC), amb el títol de “Carta Oberta a Javier Lambán”.
Des de la posició de valorar la llengua, la cultura, els territoris i les persones de la Franja de transició de Catalunya amb Aragó, i amb tot el respecte per a les 17 Comunitats Autònomes de l’Estat Espanyol amb la seva idiosincràsia, així com amb el convenciment que per valorar tot això no fa falta separar-se dels altres, sinó que el que s’hauria de fer és millorar el que calgui entre tots,
Més de 15.000 persones han participat en les més de 350 activitats realitzades a la Universitat Complutense de Madrid del 7 al 13 de desembre, en paral·lel a la COP25.
Durant les assemblees plenàries de cada dia, amb una participació de fins a un miler d’assistents, s’ha tingut l’ocasió d’escoltar desenes de persones de comunitats molt diverses que han compartit les seues lluites i la manera com estan fent front en primera línia a les agressions i els impactes climàtics.
Escolto amb atenció les reflexions de Miguel Ángel Berna, aconvidat a impartir una conferència a la Universitat Rovira i Virgili. Molt reconegut, acumula una experiència de més 40 anys als escenaris de tot lo món ballant jotes i creant espectacles admirables. La jota tradicional va ser aniquilada durant los quaranta anys de dictadura, i lo que queda es “postureo”: balls acrobàtics i rígids, amb balladors distants entre sí,
I si. Esta nit l’hem passada sense poder pegar ull. Amb una ansietat i angoixa que feia mesos que no ens feia companyia. Situació molt delicada que patim a casa. Portem més de 2 dies sense llum, sense calefacció, sense aigua calenta, sense cuina, sense poder escalfar un biberó a la menuda, la qual viu esta situació de forma alegre i divertida perquè no és conscient del que passa i, lamentablement, tornarà a passar.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
