// Jordi Marín
Darrerament la paraula despoblament ressona amb força en molts àmbits i sembla que es vulgue posar fil a l’agulla per, almenys, frenar la tendència de davallada continuada que patim des de principis de segle XX i que ha acabat consolidant un procés que va més enllà del que es podia imaginar en un principi. El risc de desaparició d’alguns pobles és més que real.
// Jordi Marín (Centre d’Estudis dels Ports)
Ara que ja tenim l’estiu al sarró, ara que ja hem tornat a l’enyorada rutina i tot just quan encarem el temps dels dies curts que conviden a la reflexió, potser és un bon moment per traure a debat una qüestió incòmoda però que apareix cada estiu a la setmana de festes. Calen (tants) actes taurins a les nostres festes?
Aquesta és una pregunta que sovint és interpretada com un atac pels amants d’aquests actes i, malgrat les opinions que pugue despertar, no és la intenció de l’article. Més bé el que es pretén és posar damunt la taula un tema que ningú sembla voler tractar.
A Benavarri en la representació del “Nombramiento del conde de Ribagorza”, com figura als cartells promocionals, marginació de la llengua autòctona —igual que a les Paüls en la teatralització de la crema de bruixes—… Quan s’arriba al punt que els mateixos parlants renuncien a la llengua!…
// Editorial
Quan escrivim estes línies, el 3 d’octubre, es compleixen els trenta anys del traspàs de l’amic i escriptor pena-rogí Desideri Lombarte i Arrufat. Precisament, el passat 28 de setembre a Mequinensa, coincidint en la celebració del Dia Europeu de la Llengua Materna, Felipe Faci, conseller d’Educació, Cultura i Esports del Govern d’Aragó, va lliurar el Premi Desideri Lombarte 2019 al Grup de Teatre Garbinada de Mequinensa. En l’acte, que va tindre lloc a la Sala Goya, va passar-se un audiovisual en homenatge al poeta i activista matarranyenc que ha donat nom al guardó instituït pel Govern d’Aragó des del 2016.
A Aragó s’ha fet una bona faena, m’atreviria a dir que excel·lent, associant la nostra llengua (tant o més aragonesa que el castellà, no ens n’oblidem) a una determinada tendència política o fins i tot a un imaginat imperialisme de pa sucat amb oli dels catalans, com si no en tinguéssen prou ells, de problemes.
Fullejant la revista n. 142, percebo que s’està magnificant la llengua, no sé si per amor a la mateixa, o si s’amaga alguna altra intenció.
A la carta dels lectors, un senyor des de Vinaròs apunta de l’error de determinat topònim. Potser opina o pensa que la facultat d’escriure el substantiu del seu poble, amb el criteri que estimen oportú, no pertany als seus habitants?
Em sorprenen les subtileses del Senyor Ricart provocant un cúmul d’interrogants. Els que no estan en el seu terreny, és perquè no tenen la capacitat de discerniment? Són incults? Amb manca d’imaginació?
Desconec les avantatges que pot aportar-nos una república.
// Editorial
En començar el cap d’an tothom fa bons propòsits i ens sentim plens de fortalesa per a seguir en el camí que cadascú de nosaltres agafa en la seua vida. Som com arbres arrelats en la terra de distinta geografia, que van creixent, amb troncs més o menys retxos, amb branques i rames llises o entortilligades, amb fulles des del verd pàl·lid fins el verd intens, que es tornen grogues, ocres i roies en arribar la tardor, i, en gran part, cauen a l’hivern, excepte les dels arbres i arbusts perpètuament verds, que ni les ventades del nord ni les inclemències atmosfèriques remouen les fulles de les branques, talment l’ésser humà. Si els arbres resisteixen, nosaltres també forts com un roure davant les dificultats i entrebancs que trobem pel camí.
REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ
Amb la col·laboració de:
