Trenta anys de dignitat*
// Carles Terès
Enguany fa trenta anys que un grup de persones sensibles a la cultura de les nostres terres, van decidir unir els seus esforços i crear una associació. Així va néixer l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA). Molts d’aquells fundadors ja tenien una trajectòria en l’activisme a les seues viles, per això van considerar que calia fer un pas més i treballar pel conjunt de poblacions que compartien llengua en esta part d’Aragó.
Priorat mig matarranyenc
// Roberto Albiac
Isco de casa a primera hora, sols se sinten moixons i el “bon dia” en l’agüeleta que agrane lo pedrís de ca seua i en lo jubilat que va camí de l’hort en la galleta. Passo entre les diferents parades del mercat que van prenent forma mentres lo pregó anuncie d’on han vingut i què mos oferiran. Avanço pel Carrer Major, respiro eixa oloreta de pastisseria de forn de llenya i la carnissera de la cantonada va emparellant lo seu repertori d’embotits.
‘Compromiso y Cultura’
// Carles Sancho
Acabo de rebre una comunicació de l’amic Artur Quintana coordinador de les col·laboracions a la revista Compromiso y Cultura, editada a Alcanyís, i quedo gratament sorprès de la quantitat de participants en l’ambiciós projecte periodístic iniciat el 2015. La publicació mensual d’actualitat crítica i cultural del Baix Aragó Històric, majoritàriament en castellà, edita cada número dos pàgines en la nostra llengua.
Publicat a Temps de Franja n. 139, novembre 2018
Entusiasme
// Editorial
Al nostre territori ja fa uns mesos que es comencen a percebre moviments sospitosos pels carrers, connexions curioses a les xarxes, WhatsApp, comportaments humans que han variat les darreres setmanes i, sobretot, una gran exaltació de l’amistat. Podem afirmar que hi ha bon rotllo social afavorit per un grapat de gent que ha decidit somriure contínuament, multiplicar amics a l’Instagram i prendre un cafè amb d’altres oblidats els darrers anys.
A l’hort, un home mort
// Roberto Albiac
Potser és un dels meus primers records d’infància: uns tres anyets, mirant per davall de tomateres emparralades i bellugant fulles d’enciam per a organitzar carreres de caragols. Segurament, d’eixa manera, vaig descobrir què ere un hort. Gràcies a açò, dècades més tard, vaig viure un moment proustià al Parque del Agua-Luis Buñuel de Saragossa: passejava pel “Recorrido de los Alimentos” del jardí botànic quan un xiquet i la seua mare se van aturar davant d’un cartell, en veu de lector inicial vaig escoltar “TO-MA-TE-RA… ¡mamá, eso de ahí es una tomatera!”. “Poques competicions de caragols haurà fet este pobre crio”, vaig pensar.
Festes d’agost
// Roberto Albiac
Fa 10 anys que este mateix dia seguisco un ritual: posar a la llavadora dos samarretes, una lluïx lo nom de la meua penya, l’altra té a l’esquena en lletres grans “Comissió de Festes”. Això vol dir que és lo demà d’aquells dies anunciats per unes banderetes que el cerç movie a La Plaça i que es van acabar entregant centenars de racions de “llanguanissa en xiringol” lo Dia del Gos (tal i com designam a l’últim dia).
