«Hemos descubierto que el Foro [sic] de Jaca romanceado original que data del año 1077 está escrito en una lengua que por comparación es prácticamente idéntica al Chapurriau actual». Pam!! Tal com ho sentiu: l’any 1077 a Jaca legislaven en xapurriau. Aixina arreplegue La Comarca (20/11/2021) les paraules en boca de Juan José Barragán i Héctor Castro, autors del llibre Historia del Aragón Oriental y su Lengua, editat per la Comarca del Bajo Aragón. Los autors no només pretenen estudiar qualsevol similitud del parlar del Matarranya en paraules escrites a 300 km, si no que tenen com a objectiu últim negar la similitud en parlars que estan a 12 km. Recursos públics per a hipòtesis audaces. Que mai han arribat a defensar-se en un fòrum acadèmic. Però què en diuen les Universitats, sobre esta hipòtesi?
En el capítol de memòries —una part d’allò que ara diuen ‘literatura del jo’— en castellà (i ocasionalment en català) d’autors nascuts en el segle XX a les terres aragoneses de llengua catalana i ambientades d’alguna manera en aqueixos territoris cal destacar, pel que sabem, al Baix Cinca l’obra La verdad sobre Mauthausen (1995) del fragatí José de Dios Amill (1919-2002); a la Llitera Un ball per la República (2010) de l’alcampellà José Enjuanes Pena (1915-2010), en edició a càrrec d’en Pep Espluga Trenc; i a la Ribagorça, en català en traducció de l’original castellà, l’obra Batalló de càstig. Memòries d’un vell lluitador d’origen pagès (1999) del benavarrí Manuel Pac Vivas (1919-2016).
La bellesa del Matarranya és sòlida, contundent. Amplis espais poblats del verd acerat d’unes oliveres polides i endreçades, al costat de bosc espés i poblets menuts (que pots recórrer sense trobar-hi ningú), posseïdors orgullosos d’esglésies i castells monumentals, esplèndids.
El parlar de la gent recorda molt el dels Maestrats valencians o les terres de l’Ebre. El ‘lo‘ i el ‘natros‘ esguiten una parla genuïna i musical, que la meua oïda identifica fàcilment amb el paisatge honest, sense disfresses, que embolcalla les carreteres, sovint estretes i poc mantingudes.
Conferència de cloenda de les Jornades Culturals del Matarranya, 2021
// J. J. Moreso*
Vull començar aquesta presentació agraint de tot cor la invitació a pronunciar avui aquesta conferència. I vull agrair-ho especialment al meu amic Joaquim Monclús, el millor ambaixador que Calaceit por tenir a Barcelona, on viu de fa molts anys. Conec Joaquim de fa quaranta-cinc anys, quan vam coincidir al Seminari de Tortosa i hem mantingut aquesta amistat de manera intermitent, en dinars i trobades diverses a Tortosa, a Barcelona i a d’altres llocs del nostre territori. És un conversador inigualable, sempre sap més que tu dels esdeveniments i persones de la nostra història recent, sempre atent al que a sovint queda ocult als diaris i a les cròniques dels historiadors.
Som un país estrany i estrambòtic on en el Parlament de totes les Espanyes, alguns senyors i senyores diputats es remuguen nerviosament en els seus seients quan senten parlar des de la tribuna d’oradors en alguna llengua espanyola no castellana, i això quan no profereixen crits de protesta amb l’afany de boicotejar la intervenció de qui ha gosat trair el sacrosant precepte de que “De llengua oficial no n’hi ha més que una i les demés les parles a casa teua”.
I què direm de les Corts d’Aragó, on el passat 9 de setembre, els diputats de VOX van abandonar l’hemicicle regional i companys seus del PP i el PAR van interrompre amb crits de protesta i rialles sornegueres la intervenció del diputat de Podemos Nacho Escartín quan aquest va concloure la seua intervenció trilingüe en defensa de l’Academia Aragonesa de la Llengua amb la lectura d’uns fragments de la cançó del saidinès Anton Abad Sic de poble i d’un bell poema de la chesa Rosario Ustáriz.
Lo dissabte 13 i el domenge 14 de novembre s’ha presentat a la Torre de Vilella, al Matarranya, en bon éxit de públic, lo documental Lo Chapurriau dirigit per Ferran Rañé, ben conegut artista barceloní en arrils torredanes —un agüelo seu ere de la Torre— i realitzat per Gemma Blasco. A cada un d’estos dos dies s’hi han projectat 4 capítols d’una duració de quinze minuts cada un. Jo no hi vai assistir per raons òbvies, si bé he pogut informar-me’n ben complidament en persones que hi van ser presents. Tots ells m’han explicat que el documental ere ben fet. Pel cartell del documental, distribuït pel territori, en Rañé ha comptat en l’ajuda de la Diputació de Terol, de la Comarca del Bajo Aragón i de l’Ajuntament de la Torre de Vilella, institucions totes regides pel PSOE, segons tinc entés, entre d’altres més.
Entrem a una aula qualsevol. Hi trobarem rètols de totes mides fetes amb diferents tipografies perfectes: majúscules, minúscules, lletra de pal, lligada, d’impremta, cursiva, negreta, Arial, Massallera, Calibri, Courier… Tot un ventall inacabable de modalitats de signes sortits d’una impressora per identificar el que calgui: un alumne, una finestra, el nom de la classe…
No en teníem prou en omplir documents i llibres; ara, les magnífiques lletres fetes amb ordinador, han envaït tot l’entorn i han situat el llistó del model a seguir tan allunyat de la inexperta mà de l’infant que, ja de ben petit, sent la necessitat de tenir un teclat a l’abast.
Recordo que, quan tenia cinc anys, tots els personatges que apareixien a la televisió —tant sèries, com pel·lícules, com programes del dia a dia— eren blancs: els protagonistes, els presentadors, els dibuixos animats… fins i tot elsextres de les pel·lícules eren tots blancs.
Les noies eren rosses, amb el cabell llis i llarg, amb ulls blaus, verds o d’un castany clar molt bonic, llavis fins i un nas estret i recte. Les poques noies que se suposava que eren negres o d’una altra ètnia, tenien una aparença el més semblant possible a la d’una noia blanca, com a Espies de veritat: cabell llis, la pell molt clara —per a una persona negra—, i ulls també clars.
