A l’Edat Mitjana els escriptors aragonesos en llengua catalana eren membres de la reialesa –Jaume I, Pere IV, …- o hi estaven molt relacionats. Aquest es el cas d’en Guillem Nicolau, anomenat també lo Rector de Maella. Tot i que la biografia d’en Nicolau presenta força llacunes, com més va més detalls en sabem, que noves recerques als arxius, especialment al Diocesà de Saragossa podrien arredonir. Malgrat que no tenim cap constància documental seua fins el 1366, quan entrà com a ajudant de registre a la cort de la reina Elionor de Sicília, tercera muller del Cerimoniós, penso que no és del tot aventurat suposar que en Nicolau havia nascut i mort a l’Aragó.
Temps era temps el Matarranya era un riu de conca tripartida entre l’Aragó, Catalunya i el País Valencià –i segueix sent-ho avui en dia–, la part aragonesa de la qual es trobava inclosa dins de la macrocomarca o regió del Baix Aragó, continuadora d’alguna manera de la malaguanyada província noucentista d’Alcanyís.
I així hauria seguit sent, si no hagués passat el que va passar: resulta que l’any 1959 l’indoeuropeista i romanista Joan Coromines i Vigneaux publicà al volum XXIII de la Revue de Linguistique Romane l’extens article Els noms dels municipis de la Catalunya Aragonesa, reeditat el 1970 a les pàgines 43-141 del segon volum del seu llibre Estudis de toponímia catalana –d’on cito–, on normalitzà els noms de tots els municipis d’aqueix territori que ara coneixem com La Franja –d’Orient per a uns o de Ponent per a uns altres, i del Nord per a uns tercers, podríem afegir–, establint-ne també els límits comarcals amb tot de detall, poble per poble, prenent com a criteri decisiu la llengua i la cultura que s’hi conforma, que en el cas de la Franja és la catalana.
Quan a la jove democràcia espanyola van sorgir les diferents autonomies, totes es van dotar de cadenes públiques de ràdio i televisió, ben conscients les noves autoritats del valor dels mitjans audiovisuals en la creació d’una identitat comuna. A Aragó va ser l’any 1987 quan se va fundar la Corporación Aragonesa de Radio y Televisión (CARTV), que naixia amb la voluntat de ser «una Radio y Televisión pública multicanal, garante del interés general que potencie la identidad colectiva de Aragón» (Ley 8/1987, de 15 de abril, modificada per la Ley 4/2016, de 19 de mayo). La intenció fundacional s’ha traduït durant tres dècades de vida en un seguit de programes variats, bones audiències i una eficient gestió econòmica. I això amb diferents enfocaments, en funció de la direcció de la
Camino per Fondespatla aquesta tarda. Tot i que ha estat un any diferent a causa de la pandèmia, encara continua inquietant-me el silenci que prenen els pobles després de les vacances quan els hem conegut plens de vida. El bullici deixa pas al silenci, sols trencat de vegades pel soroll d’un tractor o un cotxe. Aquelles passes de la veïna que es perd a la llunyania. Aquells nens i nenes que caminen cap a l’escola. Després, un retorn una altra vegada a l’absència de so.
Soc docent i resulta que, segons molta gent, tinc tres mesos de vacances, no faig res los caps de setmana i cobro una milionada.
La veritat és que n’estic farta d’eixos comentaris, sobre tot enguany. En primer lloc perquè són mentida i en segon lloc perquè fan molt de mal, sobre tot perquè mos desacrediten davant l’alumnat, que és amb qui tractem cada dia.
Aquestes darreres nevades que ens van arribar amb les tempestes Glòria i Filomena van fer ensorrar algunes masies del territori. El pes considerable de la neu sobre les teulades va suposar el colp de gràcia per a algunes edificacions que ja estaven malmeses. El procés del seu deteriorament és conegut: en un principi, la teulada no s’acaba de conservar bé quan s’abandonen o no es fa la vida contínua, com anys enrere. Aleshores, apareixen les primeres goteres que ajuden a malmetre les bigues, que, a poc a poc, es podreixen.
Lo general Espartero, regent d’Espanya per la minoria d’edat de na Isabel II i la dimissió de la reina mare Maria Cristina de Borbó (per trobar-se implicada en un escàndol de tràfec d’esclaus), va bombardejar Barcelona indiscriminadament per a sufocar una revolta popular a finals del 1842 (que no en va ser el primer bombardeig ni tampoc en fóra el darrer per part de l’exèrcit espanyol), i una volta ofegada va llançar la seua famosa frase, que ha quedat per a la història: «Per al bé d’Espanya cal bombardejar Barcelona una volta cada cinquanta anys».
