El 24 d’abril del 2018, mitjançant el Decret 70, el Govern d’Aragó modificava el Decret 22/2013, de 19 de febrer, pel qual es regulaven els premis de creació literària Guillem Nicolau i Arnal Cavero. L’esmentat Decret està en vigor en el moment present. Ara bé, algú pensa que l’actual Govern del PP-VOX complirà el Decret i convocarà ambdós premis? Ja som massa grans per a tanta ingenuïtat. Les lleis i els decrets —inclosa la mateixa Constitució— hi són per a ser complerts, això sí: quan interessa; si no, me’ls passo pel “forro” dels pantalons; ni tan sols cal derogar-los.
Estan sent dies de sobreviure a unes temperatures realment insuportables, d’aguantar una xafogor fastigosa i un aire calent que sembla eixit del mateix infern. Dies, també, de ser testimonis d’un masclisme sufocant i bascós que ja es fa bola. Un masclisme ranci que fa pudor de carajillo i que entre “falta i gol” falte a tota dona que agarre per davant. És trist, però com, en el fons, los fets d’estos últims dies no han acabat de sorprendre a ningú. Pot ser perquè era un secret a veus o per aquelles velles actituds tan assumides de què els homes en situació de poder (o no) poden fer absolutament allò que vulguen en qui se trobon per davant, més encara quan aquelles que es creuen en el seu camí són dones joves.
El masclisme i el futbol van fortament units en aquest país. Nosaltres vam créixer convençuts que aquest esport no era cosa de dones. Mentre el bàsquet (sobre tot), l’handbol, l’hoquei, o el waterpolo es desenvolupaven amb normalitat a partir del 92 i tenien presència televisiva, el futbol romania totalment anorreat, i la selecció segrestada per un cavernícola maltractador que va exercir 27 desèrtics anys, i que va acabar fent bo a Vilda, el seu successor, que va fracassar en dos europeus i un mundial (a un seleccionador masculí, com a màxim, se li perdona un fracàs); i que només entrar va vetar la millor jugadora del moment: Vero Boquete, per lo que se’n va dir “feminisme extrem”. Us sona? La importància mediàtica del futbol femení hispànic era nul·la fins l’any 2021, quan una desconeguda Alèxia Putellas va rebre la “Pilota d’or”.
L’escriptora i activista independentista sarda va morir a Roma el 10 d’agost d’enguany als 51 any d’un càncer de ronyó diagnosticat dos mesos abans. Havia nascut a Crabas, a la costa occidental de Sardenya al golf d’Oristany, bastant al sud de l’Alguer. Era catòlica, antifeixista i feminista. Entre nosaltres és especialment coneguda tant per la seua abundosa obra literària, la relació religiosa amb Montserrat, el compromís independentista sard —interessada i respectuosa amb la catalanitat algueresa— com per la crítica social, el feminisme, defensora de les persones LGBTI, i antifeixista —a la Itàlia de na Giorgia Meloni.
“Quina calor!” “Quina xafogor!” “Aquest estiu es fa molt més llarg que el de l’any passat.” “Tanta sequera fa que el arbres perdin les fulles.” “Moltes agulles dels pins canvien el verd pel marró i van caient a terra.” Aquestes expressions i altres de molt semblants es repeteixen per tot arreu aquest estiu, pels pobles, per les ciutats, per la platja i la muntanya. Tothom és conscient del canvi climàtic perquè l’experimenta en carn pròpia amb l’excepció de la minoria radical negacionista i integrista. I ara reflexiono: si la majoria de la població és conscient del canvi climàtic a nivell mundial i, per tant, també els governs i institucions; els seus comportaments, les seves actituds, les ordenances, les lleis, etc., no haurien de ser d’una radicalitat més que destacada en el sentit de fer front a aquest desastre climàtic tan evident?
Enmig de la indolència estival i les festes majors, lo pacte entre PP i VOX a Aragó ha aixecat certa polseguera. L’empremta ideològica d’ultradreta ha suscitat unes quantes veus crítiques sobretot per la denominació de violència “intrafamiliar” i l’oposició a la llei “trans” i per derogar la Ley de Memoria Democrática de Aragón. Poc s’ha dit, en canvi, del punt 10: “Promover la riqueza y diversidad de nuestro territorio, defendiendo nuestro patrimonio histórico y cultural”, un enunciat trampa que, en realitat, restringís i ataca. Se suprimiran la Direcció General de Política Lingüística i, segons roda de premsa, la recent Academia Aragonesa de la Lengua. S’eliminaran les subvencions —molt mínimes— a entitats “sin ánimo de lucro en materia de política lingüística”, redirigint-les a empreses promotores de fires locals i artesanals: una clara il·legalitat per les ja concedides.
Aquestes últimes setmanes, passant el temps mort que suposa el goig d’estar de vacances he estat llegint el llibre que el periodista Nando Cruz ha publicat sobre els macrofestivals i, permeteu-me dir, que m’he esgarrifat pensant en que un esdeveniment d’aquesta mena pugui decidir “segrestar” la nostra estimada terra i fer-ne d’ella (i de nosaltres) el que vulgui. A priori, podria semblar un honor que un gran esdeveniment d’aquesta mena decidís “patrocinar” els nostres pobles i la intenció seria donar visibilitat a la cultura popular local i oferir-ne un impacte positiu? O seria capitalitzar el territori esperant rebre per part de la població de la regió mà d’obra barata i terrenys tirats de preu?
Mai hauria pensat que, per no votar a les dretes nacionalistes espanyoles, seria identificat amb “Txapote”, un dels terroristes més fastigosos d’aquest país, que sembla haver entrat amb un “delirium tremens” polític. Enguany fa vint anys que va començar la Guerra d’Iraq, guerra totalment il·legal que Espanya no sols va recolzar, sinó que hi va participar activament. Ha quedat més que demostrat que l’Iraq no tenia armes de destrucció massiva, i que tots els països agressors ho sabien. Les estadístiques diuen que hi van morir de 100.000 a 600.000 persones. Segons la FAO, organisme de l’ONU, 500.000 xiquets iraquians han mort a causa de l’embargament i les sancions econòmiques contra aquest país.
