30 d’abril de 1945. Mussolini penja cap per avall al mig de la plaça major de Milan. Hitler és mort al seu búnquer de Berlin. La guerra ha acabat. Europa és, d’ara en avant, en pau. Encara que a l’est i al sud ens toqués esperar una mica més, podríem situar aquí l’inici del que coneixem com a Europa democràtica. Aquella que Fukuyama va titllar de ser «la fi de la història»; lo triomf de la socialdemocràcia sobre el totalitarisme.
Sempre és trist el moment en què es deixa una casa. Podem pensar que sols és un espai, però és molt més que això. És un lloc on s’han viscut moments, on s’han compartit emocions i s’han creat records que perduraran per sempre.
El títol d’avui, com bé saben els centenars de membres de les associacions de la Franja, que ja el tenen a les mans, fa referència a un llibre-disc molt recent que porta per títol: Tomàs Bosque canta Desideri Lombarte. Amb música nostra i vuit lletres del gran poeta de Pena-roja, que ens va deixar ara fa trenta-cinc anys després d’escriure una obra monumental que el situa entre els autor més grans de la nostra llengua.
Fa 35 anys se va complir el que Desideri Lombarte havie escrit: «No faré anar la falç pel groc dels blats / ni esperaré si mou la garbinada, / ni aniré a pasturar més bous al prat». Mos va dixar. No tinc un sol record d’haver coincidit en ell. Per més que segur vam compartir temps i espai. Però la primera imatge que tinc d’ell és d’una commemoració de la seua mort a Pena-roja l’any 1990. En los meus 10 anys, estava a primera fila. Però ni per prodigi infantil ni per res paregut: encara no tenia prou vergonya per a amagar-me. Suposo que la meua ment infantil no devie aguantar les pallisses que s’hi devien repartir 🙂
L’altre dia, ma germana em va enviar uns fragments d’El temps de les Cireres, de Montserrat Roig; uns paràgrafs amb un vocabulari riquíssim usat amb naturalitat i precisió. Estava encantada amb els nous mots que hi descobria. Conec la sensació, ja que soc dels que experimentem plaer quan trobem una paraula que ens és desconeguda, una expressió que descriu amb exactitud un objecte, un estat, una acció, un sentiment o qualsevol altre aspecte de la vida i del món que ens envolta.
Vam cursar l’ESO tenint la sort —ara en som conscients— de trobar-mos al nostre camí a la professora de català (i també de plàstica!) Teresa M. Ballester (E.P.D.) En lo compromís i l’orgull per davant de ser d’esta terra, concretament del poble de Mont-roig de Tastavins, mos va intentar transmetre la seua passió per la nostra llengua catalana, donant-mos a conèixer l’obra d’alguns dels paisans que hi han escrit.
Poeta emocionant i proper, narrador irònic i captivador, autor teatral eficaç, assagista precís, polivalent i meticulós, dibuixant, activista cultural i no sé quantes coses més. Totes estes capacitats se li poden atribuir merescudament a l’escriptor de Pena-roja Desideri Lombarte, aprofitant el 35 aniversari de la seua desaparició. Llàstima. Quantes aportacions més a la nostra cultura, la del Matarranya, haguere pogut donar si no haguera mort massa prompte!
Un dels problemes endèmics d’Espanya es la macrocefàlia de les capitals. El contrast existent entre les grans ciutats, urbanites i industrials, i les microscòpiques aldees que jalonen el món rural, com vestigis d’un passat que tothom pareix haver oblidat.
Tot i això, Espanya encara era un país de molta importància agrària fins la dècada de 1960. L’arribada de capital americà va permetre un creixement industrial a les grans ciutats, que indubtablement requerien d’una quantitat ingent de mà d’obra. La mecanització del camp i, al cas aragonès, les gelades successives que van ocórrer des del 1956, van causar que milers de joves sense faena al poble decidiren treballar-se un futur millor a la ciutat.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació