“Pos, a la Societat”, “quan estave la Societat”, “lo ball de la Societat”, “a la biblioteca de la Societat”… La Societat, un referent permanent a la memòria dels nostres iaios i una referència ineludible per a qualsevol historiador del Vall-de-roures contemporani, particularment del primer terç del segle XX.
Existeix, de forma general, la creença que la història és una matèria avorrida i sense sentit. Una assignatura que no cal estudiar, ja que no té cap finalitat.
Un dels elements més inquietants que es troben a les construccions rurals són les espitlleres, unes obertures estretes i allargades, fetes en un mur d’unafortificació o en una altra construcció, per exemple, una masia, per la qual es podia mirar a l’exterior i llançar projectils de diversos tipus sense tenir gaire perill de ser ferit pels que els llencen des de fora.
A les terres del Mesquí sempre ha faltat l’aigua a tots los pobles. Fa cinquanta o seixanta anys, quan plovia més que ara, entre les sèquies del Molí, els açuts de la riera i les fontetes de les valls de més caiguda, s’anave apanyant la necessitat d’aigua per mantindre els animalets, poder cultivar alguns fruiters i tindre fato suficient per anar passant la gent llauradora.
Quina llengua parlen a Canadà? Algú dirà: «canadenc». Un altre el corregirà: «anglès!». Canadà és una mica més complex. Damunt d’un substrat de centenars de llengües aborígens van desembarcar els colons francesos i britànics. Durant dècades van lluitar i lluiten pel control del territori. Quebec, la província en més concentració de francòfons, estave davall lo domini de l’imperi britànic.
La meua relació amb el món de l’art sempre ha estat peculiar. De fet, vaig accedir al meu ofici gràcies a unes preteses «dots artístiques» que sempre se m’havien atribuït. Tinc una foto mental de mi als catorze anys, esperant l’ascensor de casa, amb la guitarra a una mà, l’Olivetti a l’altra i el sarró amb els estris de dibuixar penjat del muscle. Catorze anys, l’època on tot és encara possible (o, si més no, ho pareix). Després la vida —la que triem i la que ens ve donada pels imponderables— ens va situant a un carril del qual, com més avança el temps, és més difícil eixir-se’n.
Al meu poble, hi ha un nom de carrer que m’agrade especialment pel significat que té: estic parlant del carrer Sòl de Vila. Lo “sòl” d’una vila, d’un carrer, d’un riu, de l’horta… vol dir la part baixa (tenim lo topònim Sòl de l’Horta i també Cap de l’Horta, la part oposada).
La peonada del manobre era allavontes de deu hores, tocava treballar els dissabtes pel de matí, del mes de vacacions ni se’n parlava i bona part dels peons eren, en realitat, llauradors que pagaven la Seguretat Social agrària i que anaven a l’obra per a completar els ingressos perquè la terra no donava per a guanyar-se la vida. Posem que parlem del sector de la construcció als anys vuitanta del segle passat a la comarca del Matarranya.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació