Entre el cel i jo, hi ha el roure gros. Vora d’ell una alzina, una carrasqueta poc més alta que un arbust. L’un i l’altra tenen, si fa no fa, la mateixa edat. De fet, lo roure el va tallar mon iaio Ramon fa més de seixanta anys, i aquest és l’esqueix que va progressar a partir de la soca. La carrasca era un coscoll que va cremar amb totes les herbotes del ribàs aquell mateix dia. També va renéixer —o millor, no va acabar de morir. Potser per això creix ara amb cautela, a poc a poc, les fulles punxents protegint-ne el tronc.
L’alcalde de la Torre del Comte i periodista Alberto Díaz, ha tingut la bona idea de gravar una sèrie d’entrevistes amb la gent més vella del poble per guardar la memòria d’una generació que desapareix i que ha viscut una època molt dura de guerra, postguerra i dictadura i també una seguida d’anys de progrés i pau. Però totes les entrevistes s’han fet en castellà. Es conservaran els records, però no la forma de parlar, que no és una part menuda del bagatge cultural dels entrevistats i de tot el poble. En tot cas, una galtada a la llengua.
Quan vaig tornar del meu primer viatge a l’estranger, mirant les fotos que havia fet, me vaig quedar pensant en la gran quantitat de persones desconegudes que hi apareixien. Moltes d’elles, fent fotos. Tot seguit me va assaltar lo pensament invers: a quantes fotos de gent desconeguda deuria d’estar jo?
Fa molts anys, allà pel 1800, va tindre lloc lo que passarie a la història com a Revolució Industrial. Van aparèixer lo Big Ben, les gorres planes de pana, Oliver Twist i, sobretot, les fàbriques, a on treballarie la major part de la població urbana (que ere la major part de la població del país). Poc abans havie tingut lloc la Revolució Francesa, que va causar la implantació d’una educació pública i gratuïta, a la que tingueren accés los alumnes de tot lo món.
Al febrer de 2020 comentàvem la proposta de “Capital Energy “ per plantar una renglera de 84 aerogeneradors, entre Calaceit i Fórnols. Un projecte gran de parc eòlic que la gent del territori no ho veïa gens clar. I en va haver prou en les primeres mostres d’organitzar la lluita en contra, perquè el parc en qüestió quedés en suspens. Encara que dita empresa segueix intentant posar aerogeneradors als tossals que ja cauen al Guadalop.
Quan fem proves o tests d’alguna cosa, mos pot donar un resultat positiu
o un resultat negatiu. Però hi ha una falsa idea que qualsevol positiu a
una prova és clarament una mostra que allò és real. De fet, en algunes
ocasions, hi ha més probabilitat que el positiu sigue realment fals.
Imagineu que una empresa busque la manera de detectar psicòpates. I
fiquem que a un país en 100 milions d’habitants, lo total de psicòpates
sume la ridícula xifra de l’1% de la població.
Soc de la generació que, d’infants, vam ser testimonis de l’arribada de l’home a la Lluna. Per això molts, quan ens preguntaven què volíem ser de grans, dèiem «Astronauta!». Era inevitable, doncs, que m’aficionés a la ciència ficció. No hi havia límits, tot era possible. El tema de la vida extraterrestre era el més estimulant, tot i que tenia clar que els alienígenes no podien ser una simple caricatura verda i capgrossa dels humans.
La ment del llaurador no s’associe habitualment amb la imaginació, una qualitat que es considera més pròpia de poetes, artistes, pensadors o filòsofs. Apegada com està a la terra i al treball físic més exigent, es pot pensar que no te tendència ni capacitat per a l’abstracció. Una presumpció molt equivocada.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
