L’Operació Chapurriau es va posar en marxa fa un temps, en la participació destacada del PAR, los Amics del Cha…, torredans de la capital ajudats per l’actor català Ferran Rañé i la Comarca del Bajo Aragón, que posa los diners. Fins ara ha resultat un combat dialèctic prou intens i entretengut, on els convidats a escriure declaracions contraries al Català d’Aragó, han explicat de totes les maneres possibles que no els agrada gens lo nom “català”, i no tenen cap interès ni volen saber-ne res d’escriure’l ni de parlar-lo en públic.
En un any la humanitat ha estat capaç de crear vacunes per a sufocar una epidèmia global. I això que vacunar és una innovació popularitzada fa dos segles. Tots intuïm la idea contraintuïtiva que té a la base: al cos li posem una miqueta d’allò roín. Però ara ja parlem d’ARNm i altres paraulotes. Este salt per a la humanitat ha sigut possible per l’aplicació del mètode científic. I és que la ciència sempre hi veu més lluny perquè estem als muscles de gegants, és a dir, sempre partix de la muntanya de coneixement anterior. Comprove les noves hipòtesis. I és transparent en divulgar mètodes i resultats, per a que puguen ser replicats. Per tant, bona part de la potència científica està en revisar el que s’ha publicat i divulgar els resultats propis.
Un insecte minúscul vola pel damunt lo llibre que estic llegint. No em puc estar de ventar-li una manotada. Sorprenentment l’encerto. No s’ha mort, malgrat la meua mà grossa com un tossal vora la seua minusculitat. Volar no vola, però s’ha posat a córrer com un dimoni, tot dibuixant esses i vuits entre les lletres de la pàgina 325 de Llum de febrer, com un punt que no és final, seguit ni suspensiu, sinó fugisser.
Enguany l’Associació Amics de Nonasp celebre el seu 25 aniversari, i este fet m’anime a parlar d’un record lligat al què és lo seu projecte més important: lo Museu.
A l’estiu del 2017, estant en conversa en mon pare, va sorgir la idea de fer una exposició de fotografies de boda de gent del poble. Vam voler inspirar-nos en la que va fer l’Associació de Dones Clara Campoamor de Nonasp a principis de la dècada de 1990, només que el plantejament va ser diferent des del principi: entre altres coses, la nostra exposició estave pensada per ser permanent i, si tot anave bé, a gran escala.
Ramón Segura, el president de la Diputació Provincial de Terol (DPT) nascut a Vall-de-roures l’any 1891 i mort l’estiu de 1936 a Terol, ja no és un fantasma del passat. Aquell oblidat polític republicà que va desaparèixer sense deixar rastre després de ser detingut pels insurrectes contra el Govern legítim figura des del passat 30 de juny en una placa col·locada en una discreta sala de reunions de la DPT. El text gravat recorda la seua figura i també la seua mort sense justificació pel simple fet de ser un polític republicà d’esquerres.
La història es l’arma més poderosa del món. Mos permitix conèixer més enllà de les paraules perdudes entre los records dels vells, i aventurar-nos en mons boirosos que no hem viscut, però que, d’alguna manera, formen part de la nostra herència; i segueixen bategant amb lo present, modelant lo futur.
En çagueries dels anys seixanta, al juliol, la gent del territori, encara solia parlar de la collida del gra, de si ja es veien forasters per les carreres, si els de Calanda, com sempre, desfeien les tronades per salvar els seus préssecs…, i al ratet ja els venien al cap les festes d’estiu. Les de la Canyà, a raders de mes obrien la ruta festera. En aquella època la vileta bonica de la punta de la Siarra, encara mantenia població i el llustre dels temps dolços de la mineria en bons sous als treballadors. Però a les festes d’agost de la Torre (velilla) és on es va presentar la gran novetat de torejar vaquilles, com en los temps antics torejaven bous de verdat.
Diu Losantos que «un dialecto grotesco al que llaman aragonés, de dos valles pirenaicos, se va a enseñar donde ya no se enseña ni inglés», i que «el chapurriau es un dialecto vágamente emparentado con el valenciano, ni siquiera con el catalán». Però no tos fixeu en l’elefant a l’habitació. Fixeu-tos que no és gens innocent la definició les dos llengües pròpies com a “dialectos”. És evident que les llengües i les fronteres polítiques estranyament coincideixen. Però també és cert que «una llengua és un dialecte amb un exèrcit». Lo poder no defineix les llengües, però hi té un impacte molt important. Allò que Sabina definiria com «yo no quiero contigo ni sin ti».
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
