// Vicent Pallarès

Des de fa molt de temps, les matances de camperols apareixen puntualment als mitjans de comunicació on, com a molt, ocupen uns segons dels informatius. De vegades, les xifres ens fan perdre la dimensió del problema. La globalització i els grans fluxos d’informació que trobem a la nostra societat fan que ara ens siga molt més fàcil assabentar-nos d’aquest fet. Tot i això, en moltes ocasions no surten a la llum. 

// Natxo Sorolla

L’any 2015 un programa electoral proposave que «el Estado y las Comunidades fomentarán la fusión de municipios» i un dels seus representats sentenciave que «alrededor de los pueblos más pequeños siempre suele haber una capital comarcal, más poblada, en la que se centralizaría la gestión de los servicios públicos municipales». A les properes eleccions tindran menys alcaldes que habitants té un poble sense ajuntament.

La lògica d’un ajuntament a un poble menut se pot veure també en les Comarques. La decisió sobre la prioritat d’una màquina per a llevar la neu és diferent depenent si el polític viu a Ràfels o a Saragossa: patir una nevada refresque les idees. Segurament lo Matarranya no tindrie l’explosió turística dels últims anys sense el paper de la Comarca. Però si fore un procés que s’ha donat naturalment, si es decidire a Saragossa, segurament serie encara més insostenible, despersonalitzat, i copat per grans empreses. Lo mateix per a política forestal, escoles infantils, o transport dels pobles sense escola….

// Carles Terès

M’assec al terrat mentre el sol davalla cap a la dreta del tossal Roig. Com que és primavera, la moixonada canta a ple pulmó pels arbres, bancals, teulades i cel. M’agradaria saber-ne els noms de tots, però només soc capaç de conèixer-ne mitja dotzena. Rossinyols, coetes-roges, pardals, falcilles, orenetes i estornells. Diria que se sent lo refilar líquid de l’oriol pels xops del barranc, però com no n’hi he vist mai cap, m’imagino que és l’estornell que l’imita. Entretant, un colom s’ha posat a la barana i m’observa mentre belluga el cap. Amb aquesta llum esbiaixada, los colors tornassolats del pit llampeguegen a cada moviment. De coloms no n’hi ha gaires, per ací. Potser per això ma filla em comenta que són més bonics que els de ciutat. Jo li faig notar que són idèntics, grisos amb dos franges fosques a les ales, de corbes harmòniques i amb aquells ulls rodons d’ambre amb un punt negre al mig.

// José Miguel Gràcia

Fa uns mesos, el col·lectiu Economistes pel Benestar va presentar a Barcelona el manifest Cal gestionar els recursos propis per millorar la competitivitat i el benestar de Catalunya. No cal dir que aquest manifest té com objectiu principal fer pública la situació de Catalunya dins d’Espanya en quant al dèficit fiscal. L’economista Joan B. Casas, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya i membre de l’esmentat col·lectiu, va afirmar en una entrevista: «El dèficit fiscal —20.000 milions— ens enfonsa cada dia una mica més» i afecta a la competitivitat empresarial i a la vida diària dels ciutadans: a l’habitatge, l’escola, l’atenció mèdica, etc. Més enllà del motiu principal de l’esmentat manifest es fan paleses altres aspectes o conseqüències del sistema fiscal territorial espanyol. La hipercapitalitat de Madrid és un factor que accentua el desequilibri per la captació extraordinària d’empreses i inversions com a nucli de poder.

//Estela Rius

L’altre dia passava per la plaça Nova. Ere de nit i vaig veure una il·luminació una mica diferent de l’habitual i això em va cridar l’atenció. Vaig tirar la vista cap amunt i… sorpresa! Havien canviat les faroles.

Resulte que esta plaça se va construir per urbanitzar uns terrenos que havien set unes eres, però que en aquell moment ja estaven en desús. La plaça es va inaugurar l’any 1999 i no se li va ficar cap nom concret. La gent va començar a dir-li “la plaça Nova” i així s’ha quedat. Però al principi de tot, també ere coneguda com “la plaça del Chupa-Chups”. Per què? La morfologia d’esta plaça és molt senzilla. De fet, l’únic element que té (o que tenie hasta fa poc) eren unes faroles que el “globo” que protegix la llum ere rodó. I gràcies a n’esta característica és com la gent li va començar a dir “la plaça del Chupa-Chups”.

// Lluís Rajadell

El professor de la Universitat de València Lluís del Romero va acabar l’any 2020 un extens inventari dels molins d’oli i de farina, de les fàbriques de llum, dels batans i d’altres indústries abandonades de la província de Terol que va publicar en el llibre En busca de la Ferté. És, a més, un investigador de llarga trajectòria del problema del despoblament dels pobles de Terol. Mitjançant l’associació Recartografías, ha posat en marxa al Mas Blanco, que pertany al municipi de San Agustín, un centre d’investigació i divulgació al voltant de l’emigració i l’abandonament del món rural.

// Luismi Agud Sorli

L’any 1770, Louis-Sébastien Mercier va escriure L’An 2440, rêve s’il en fut jamais (‘2440, un somni com no n’hi ha hagut mai’), que podria considerar-se la primera obra de ciència-ficció de la historia. El protagonista és un parisenc que, en despertar-se un matí, s’adona que ha viatjat set segles al futur. L’obra descriu com l’autor creia que el món seria per el 2040: no hi ha Església ni religió, i la societat té la tolerància com bandera. És curiós que Mercier no va caure en què coses com la roba o la tecnologia també evolucionarien: la gent de la trama viu a l’any 2440, però segueix anant amb cavalls i segueix portant les indumentàries tradicionals dels il·lustrats del segle divuit.

// Vicent Pallarés

Tot i que no hi vaig sovint, sempre em sorprenen les visites als cementiris. Uns indrets de repòs etern de les restes de les persones on es pretén guardar el record del seu pas per la vida. Amb l’avanç de les tecnologies, a les làpides dels nínxols, ja no sols apareixen el nom i les dates de naixement i defunció, sinó que cada vegada les persones volen deixar gravat per a la posteritat allò que van ser, els oficis que van realitzar o els llocs on van estar relacionats amb vida. Ara, fins i tot es poden gravar a la pedra fotografies com si fos una impressió, un fet que ha facilitat deixar imatges de gran realisme als nínxols.