Va haver-hi un temps en que la brutícia generada era una font de riquesa i fertilitat. Un temps en que les gallines aixecaven los ulls esperançats cap als nostres culs que guaitaven pel forat de la comuna com si d’un deu ciclop, proveïdor de manà, es tractés. Un temps en que les escassíssimes restes de menjar engreixaven un tossino, una colla de gallines (no sol d’esperar culs viu l’aviram), un parell de cabres o qualsevol altre dels bitxos que tenien una utilitat vital. I eixos bitxos ens retornaven a més d’ous, lleit i cuixots, un tresor que s’apujalava, voltejava i cuidava amb la mateixa passió que el senyor Scrooge cuidava dels seus estalvis, ja que an aquell màgic pujalt s’emmagatzemava la futura fertilitat de la terra.
Qualsevol podria pensar que és paradoxal (ja estem, ja m’ha pegat lo sol al cap i no faig més que escriure paraules rares com si fos espavilat) que a un mitjà escriga una crítica als mitjans, però, en realitat, no es tracta tant de fer una crítica a tots los mitjans, sinó, i per puntualitzar, una crítica als mitjans de comunicació de masses. Que no soc tan estúpid com per a criticar a la revista que me proporciona el Ferrari retolat: «llegiu el Temps de Franja» en lo que me passejo per Fraga els dies de fira.
Em van néixer quan encara vivia aquell dictador cruel i capritxós, d’aspecte ridícul. Sí ja sé que dictador, cruel, capritxós i aspecte ridícul son una concatenació de redundàncies, però té la seua utilitat literària.
La terra, allò que tant si vols com si no, té la capacitat d’enganxar-se, d’agarrar-se de les formes més subtils i més persistents que puguem imaginar. Tant és així que només de mirar-la és capaç de ficar-se als ulls. Una simple volada d’aire i ja la tens allí empegada. N’hi ha prou a fer una petita passejada pel damunt del terra nu i ja la tens enganxifada a la sola de les sabates, i si hi ha una mica de guarell, no passarà massa temps sense que aprofite per a relliscar suaument per dintre de les sabates i envolte els torterols, fent pell i terra una sola peça difícil de separar.
Lo meu pare sempre s’ha pres les qüestions de la vida molt seriosament i, potser per això, té una sensibilitat desmesurada, si és que hi ha mesura capaç de quantificar la sensibilitat. I va ser eixa seriositat i eixa sensibilitat les que li van portar a plantar un arbre per cadascun dels fills que li van néixer. Així ho va fer i així ens ho explicava a la meva germana gran, a mi i al meu germà petit, cada dia que ens duia en ell a regar cadascú lo seu arbre. Regàvem amb l’orgull de tenir un alter ego vegetal, i ho fèiem en la mateixa il·lusió que vivíem la vida: amb tot per fer, tot per somiar i tot per créixer.
A mestra, quan encara hi anava, explicaven que va haver-hi un temps en què una casa reial va engendrar una mena d’hereu en, diguem, poques habilitats fines. És a dir, allò d’empegar gomets i retallar en les estisores de punta rodona no se li donava gaire bé. D’acord, l’animalot del mestre ho va explicar d’una manera més ruda, però estem parlant d’un col·legi nacional. Ell, lo mestre, deia que li faltava un bull, al rei (al mestre tres o quatre perquè, entre altres coses, va espetegar l’adjectiu subnormal), i que només disposava de la meitat de les seues reials parts. Una manera poc fina de explicar que la decadència d’una dinastia era derivada de la falta de barreja de sang.
Per a què el capitalisme i els estats moderns poguessin desenvolupar-se va ser imprescindible, entre altres factors, que anessin acompanyats de tot un procés de despossessió i repressió. Eixos processos, en diferents fórmules, van passar per la usurpació d’una bona part de les terres comunals per a convertir-les en terrenys d’ús i benefici privat. Eix procés no va estar exempt de problemes derivats de prendre-li una part primordial de la subsistència a una gran porció de la població rural, cosa que va comportar revoltes i repressió, així com los grans moviments migratoris del camp a la ciutat per a tractar de guanyar-se la vida a la incipient indústria.
Un any més, no m’haurà tocat la loteria i això m’haurà deixat com van quedar aquell grup de soldats que, carregats de ferralla, llances, escales i d’altra parafernàlia, van fer tard a l’assalt del castell. I com que van fer tard de tants estris com van haver de carregar, l’aigua bullint que hauria d’estar bullint havia esdevingut aigua tèbia que va ser abocada sobre els assaltants en forma de dutxa relaxant. És a dir, que no em toqui la loteria, un any més, m’haurà caigut com una galleda d’aigua tèbia. Com a la majoria de les persones que ens veiem abocades a participar d’una travessa que no entenem i que ens manté
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
