Els romans no devien ser tots daltònics, però algun problema devien tindre amb el color blau, perquè la paraula que usaven per a designar-lo (caeruleus, ‘ceruli’, del color del cel’) no ha arribat als nostres dies com a forma popular i ha desaparegut de totes les llengües romàniques. En el seu lloc, unes han optat per un germanisme (blau en català i occità, bleu en francès…), altres per un arabisme originat en el persa (castellà i galaicoportuguès azul).
Ja fa set anys que el meu entranyable amic Berenguer de Mussots —sempre atent al passat islàmic del país— em va fer a mans el compendi antològic de poesia àrab Llibre de La Frontera, de Musa ibn al-Tubbi, en edició a cura del poeta i crític lleidatà Jaume Pont (Edicions Proa, Barcelona, 2000).
En el treball que ja fa força anys vaig dedicar a la toponímia del Poble vaig indicar que el ’Barranc d’Alcanyís’ es trobava (i es troba): “A l’esquerra de l’Ebre després de l’aiguabarreig amb el Segre. També conegut com el barranc de l’Arquet.
Estem tan acostumats a visualitzar imatges que duren segons en la pantalla de la tele i també en el cine d’acció que ens resulta difícil trobar la calma per a sentir emocions davant la lectura d’un llibre o simplement de contemplar amb calma una fotografia artística més enllà de les fotos de familiars o d’amics.
Hi havia un temps en que la xafarderia del poble se reunia en grups, bé a la fresca de la tardada d’estiu o bé agon al migdia acalentés lo sol d’hivern, ben definits i coneguts per tothom. A n’eixes reunions se tombava a ben pelat i repassat a mig poble.
He estat a punt de titular l’article «Llengua a la fresca», però m’ha paregut massa frívol, a més de poc original… Reconec que l’origen de l’article pot ser «fràgil»: a les acaballes de l’estiu passejava per la pinada, a la vora de l’hospital de Fraga, i em va sorprendre veure-hi plaques identificadores de les diferents espècies d’arbres: Pinus halepensis / pi bord / pino carrasco; amb aquesta tipologia i en aquest ordre, sí, després de la denominació científica hi és en català, abans que en castellà! Miracle! Ah!, i cada placa presidida per l’escut i el nom de Fraga, sense «cognoms»..
—Lo xic ja treballa —me va dir la veïna només veure’m assentant a la terrassa d’aquell bar.
La veritat, no vaig saber que dir. Lo xic era lo seu net que no tenia gaires més anys que jo i jo, ja portava uns quants anys d’acotxar lo llom. Ja sé que pensaràs que com que no vaig estudiar massa vaig tindre que començar a treballar ben aviat, i tindràs raó, però lo “xic” encara va estudiar durant menys temps que jo. Vage, que lo “xic” en qüestió no sol era més gandul que el jeure, sinó que tenia una vida que transitava camins de delinqüència i clar, treballar en eixes circumstàncies és una gesta digna d’admiració, no com la resta de mortals que treballem així, sense grans pretensions.
Els nenets són un poble indígena minoritari del nord de Rússia que viuen als districtes autònoms de Nenètsia i Iamàlia on l’hivern dura nou mesos. Es dediquen a la pesca i al pasturatge nòmada de rens, cacen animals i aprofiten la seua pell. Parlen nenet, una de les llengües samoiedes, família de llengües parlada als dos vessants dels Urals a la part més septentrional d’Euràsia. S’estima que els seus parlants són unes 30.000 persones.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
