// Patrici Barquín

Verdòlatra é lo que me podria definir com a persona. Suposo que si pregunteu a d’altres persones us faran altra mena de definicions com: poca solta, cap de suro, o qualsevol altra que trobaran més adient, però com que eixa columna l’escric jo, em permeto auto definir-me com vull.

// Màrio Sasot

Dos de les primeres coses que mon pare va fer la tardor de 1956, quan tota la família ens vam traslladar a viure de Saidí a Saragossa, van ser: subscriure’s al diari Amanecer (órgano del Movimiento) i fer-se soci de la Casa Catalana. Això volia dir que mon pare tenia molt clares dos coses: la seua ideologia i quina llengua parlava.
Això no volia dir tanmateix que li donés molta importància i transcendència a la seua llengua materna. De fet, només arribar els pares van deixar de parlar-la a casa, potser perquè mon germà, que acabava de nàixer, i jo, que tenia cinc anys, ens centréssem en el castellà i no ens féssem un embolic a estudi entre una llengua i l’altra.

// Patrici Barquín

80.000 fascistes munten una mena de desfilada de la victòria pel centre de Roma, mentre arriba aquella hora de la nit en que tot se torna una mica surrealista, especialment als bars, i això va passar a eixa hora maleïda.

// Ramon Sistac

bàsicament, perquè és extraordinàriament polisèmica; és a dir, que té un tarter de significats que, encara que potser tenen alguna relació entre ells, són molt diferents. De fet, ni tan sols tenim gaire clar si, des del punt de vista del seu origen, és una paraula o en són dues de diferents. En principi, flamenc, com flamejant, volia dir ‘en flames’, ‘com les flames’ o més aviat ‘del color de les flames’. Segurament prové del neerlandès flaming, paraula que, a la seua vegada, podria estar formada sobre el llatí flamma, però no necessàriament perquè, si flamenc ve de Flandes, Flandes en flamenc (és a dir, en neerlandès) és Vlaanderen (i flamenc vlaams). Quin embolic, oi?

// Carles Terès*

Així, amb un “Querida abuela”, començava les cartes que li enviava a la iaia Rosario de Queretes. Però va arribar un dia que vaig sentir que aquella “abuela” no era ma iaia, ni jo el “nieto” que signava. Fins allavons només havia escrit en castellà; i haig de dir que treia notes molt altes en redacció, però una cosa eren los deures de classe i l’altra explicar a la iaia les meues coses. Aquell dia, doncs, vaig agafar una altra quartilla i vaig provar d’emprar les nostres paraules, les de Queretes. Així va ser, si fa no fa, lo meu “primer camí”.

// Marina d’Algars

És un corrent filosòfic que veu en el plaer la font de la felicitat. El terme està derivat del grec antic i significa satisfacció, desig. El refús del plaer és el contrari, propi dels ascetes. Els primers texts que en parlen són d’Epicur. Tothom no entén el plaer de la mateixa manera. Per a Joan Fuster, plaer és l’absència de dolor, el principal simbolisme estaria en “l’aspirina”, altres ho relacionen amb la satisfacció dels instints. Sembla que hi ha unanimitat en admetre que el plaer té molt a veure amb el sistema de valors morals personals. El plaer és el principi i fi de la vida feliç. Les principals religions prediquen la renúncia als plaers i la mortificació per a fer-se independents de les passions corporals i trobar la felicitat en valors espirituals.

// Marina d’Algars

Llegeixo les declaracions d’un militant del partit “X”, que aspira a un càrrec important en la política, sobre el deteriorament del medi natural i del planeta, el reciclatge, la contaminació i el consum desbordat que ens ha envaït. Conec la seua trajectòria professional i pública. He seguit les seues declaracions des de fa anys.

// Patrici Barquín

Me xocaria pensar que me passa com al Gabriel García Márquez, és a dir, que vaig viure una infantesa enmig d’unes situacions quotidianes, que en realitat no ho són, i això hauria comportat que ara desenvolupés la capacitat de escriure realisme màgic. Però la meua realitat no ve del realisme màgic. Què més voldria jo!