En la que està caient. En los científics eixint dels seus laboratoris plantat-se davant del temple més sagrat del segle XXI: lo sacre Congrés dels Diputats, farts com estan de que ningú els hi faci cas; en un acte de valentia, han decidit jugar-se-la i manifestar-se i exposar-se a la criminalització del seu acte. En l’ONU fent comunicats apocalíptics, que llencen l’ultimàtum de que: «o aconseguim que la temperatura del planeta “només” augmenti 1.5ºC d’astí al 2030 o patirem unes conseqüències devastadores per a l’espècie humana».
Al segle II abans de Crist, un tal Marcus Porcius Cato recordave, del seu pas per Hispània, que «quan intervé Cercius, i unfle les seues galtes, pot arribar a gitar un soldat completament armat o un carro ple de fato». Un final d’any més, des del nord-oest, Cĕrcĭus, eixe déu-vent de la mitologia romana, torne a baixar pentinant les aigües de l’Ebre —i els seus afluents— des de terres càntabres, mos esturrufe constantment aquella «nòvia del vent» manya (que descrivie Eugeni d’Ors) a l’interior de l’embut natural format pels Pirineus i el Sistema Ibèric, i acabe abandonant-mos, al final del seu trajecte, dins del Delta.
No voldria acabar l’Anno Domini de 2021 sense fer esment al naixement, just ara fa un segle, de Georges Brassens a Seta, la localitat occitana on cinquanta anys abans, el 1871, havia nascut Paul Valéry, un altre poeta fonamental en el panorama de la literatura francesa del segle XX. L’un, el primer que he esmentat, va estar el poeta popular —acompanyat de la guitarra— més destacat d’allò que es podria qualificar de poesia prenyada de crítica a tots els estaments de la societat burgesa i de l’autoritat establerta, un poeta que també va saber expressar amb simpatia, tendresa, humor i d’amor a contracorrent de les classes populars.
Per quins set sous, estimat Betrià, menysteniu la nostra vella amistat i us permeteu d’afirmar que a mi no m’agraden els sonsos? Heu depassat tots els límits i no em deixeu altra alternativa que plegar el guant de terra i respondre com us mereixeu la vostra insidiosa lletra de batalla.
L’impacte de la sentència del TSJC pel qual es qüestiona la Immersió lingüística al sistema educatiu de Catalunya i, sobretot, el manament que obliga l’escola El Turó del Drac de Canet de Mar a fer un 25 per cent de l’ensenyament en castellà, a partir de la denúncia d’una família, ha remogut l’escola catalana i la societat del Principat que aquest 18 de desembre s’haurà manifestat contra el que considera un atac inacceptable.
Fa una pila d’anys que Manuel Fraga Iribarne (aquell home amb semblant proto-Toni Soprano) va eixir a passejar-se pels carrers d’Euskadi amb un paraigua en los colors de la bandera d’Espanya, al crit de: “la calle es mía”. Certament hi ha qui creu que poques coses han canviat des d’allavonces, però n’hi ha alguna de molt important que ha canviat més del que ens podríem pensar. I no parlo del preu dels cigrons, que certament ha patit grans canvis des que el quasi Toni Soprano pugés a exhibir-ne un paquet davant de Sas Senyories fent crides a baixar al carrer a connectar amb la vida real. Parlo dels carrers. No sé si é a conseqüència de la ressaca nadalenca de carrers plens de llumenetes, però veig que de dia en dia anem perdent la sobirania sobre los carrers i deixant-los en mans dels mercaders.
M’he criat en una família creient, de les de l’època dels capellans obrers, quan s’intentava fer realitat el missatge igualitari i pacifista de Jesucrist. Malauradament per mi, malgrat els bons exemples que vaig veure al meu entorn, va arribar un dia en què vaig haver d’admetre la meua incapacitat per creure en el més enllà, en la transcendència, en la resurrecció dels morts.
No devia tindre més de set o vuit anys quan, mon pare, cada dia antes d’anar a dormir, me llegie un fragment d’un llibre. Com que els qüentos no eren sant de la meua devoció, va buscar una alternativa, provant amb llibres que parlaven de Nonasp. De tots, en recordo especialment un: El Peso de la Paja. El cine de los sábados, de Terenci Moix. Sent la xiqueta que era per aquells dies, escoltava atentament les paraules de mon pare, mentre que la meua imaginació anave fabricant les imatges que donaven forma al relat. Algunes coses no les vaig acabar d’entendre massa bé, però ere igual, perquè a n’este llibre vaig trobar alguna cosa que es va quedar en mi. Jo m’imaginava lo Caserón, a “la padrineta”, a la tia Florència, la Granja de Gavà… i tot lo que circulave per aquelles pàgines.