// Parici Barquín

Va passar. Juro que no ho he somiat. Va passar i, a més a més, va passar durant un concert de “Los Trogloditas”. Ni en los meus somnis més humits podria haver arribat a imaginar una conversa de tal envergadura a un concert de “Los Trogloditas”, i és que, a camins, la columna del Temps de Franja me la regalen pel carrer i no tinc ni que esforçar-me lo més mínim

// Roberto Albiac

A finals d’octubre del 2009, uns dies després de la mort del meu iaio patern, me van picar al mòbil des de Tortosa: “És vostè Roberto Albiac? Mire, que no trobem professors en experiència docent a la nostra llista per a cobrir una substitució de francès, que li importaria debutar demà a l’Institut Sòl de Riu d’Alcanar?”. Jo, al·lucinant, i en lo tremolor al cos, vaig contestar: “Pos claro que hi vull anar!”. Un any i pico que estava a les llistes d’interins de les Terres de l’Ebre, era dels últims per numeració i encara no m’havia estrenat. Aquella nit a penes vaig dormir pensant: “ai, mare, què em trobaré per allí, no he fet una classe en la vida…”. Tenia davant meu lo somni pel qual havia batallat, l’oportunitat de treballar a l’ensenyament públic després d’haver superat sis anys d’estudis universitaris.

// Ana Soriano Barberán

Vaig nàixer a Vall-de-roures el 1955 i vaig anar al col·legi de les monges fins els 12 anys, que vaig anar interna a Alcanyís. En aquella època, estave mal vist parlar la nostra llengua; sovint, si mos sentien, aquelles santes dones saltaven: “¡Hablad cristiano!”. Jo, innocent, pensava que els que parlaven castellà eren més cultes, més educats, més distingits, més rics…

Una vegada, a mitjans dels 60, no recordo com ni perquè, vaig copsar que una de les monges mos entenie quan les xiquetes parlàvem entre natres en el que anomenàvem “chapurriau”, i a més no mos renegave. La sorpresa va poder més que la timidesa: “vostè mos entén!”, li vaig dir un dia, i ella, rient: “És clar!, sóc catalana”. Així que allò que parlàvem no ere ‘chapurriau’, ni ‘balbuciau’, ni ‘susurrau’… ere català!

// Patrici Barquín

Òstic tu, sembla mentida a quina velocitat passa lo temps. Fa dos dies estàvem a l’estiu i ara, sense més ni més, ja estem abandonant los bons propòsits de començament de curs. Vull dir que, desprès d’acabades les vacances, a un li entra un no sé què de voler canviar de vida i fer-se bons propòsits o, si més no, jo pensava que ja anava sent hora d’organitzar-me eix desordre de vida que porto.

// Patrici Barquín

Crec que hem passat un estiu en temperatures prou elevades com per a permetrem eix títol de columna. No voldria donar peu a malentesos. Alluny de les meues intencions està evocar cap mena d’imatge eròtica, obscena o pornogràfica. Al contrari, eixa calor que hem patit no donava gaire peu a acrobàcies sexuals. Més bé convidava a estar-se ben quiet a la vora del ventilador prenent líquids i pregant per a que arribés la nit, en la vàcua esperança d’una mica de fresca.

// Esteve Betrià

Ara fa 50 anys (sembla mentida com passa el temps! I no diu res!) d’un seguit d’esdeveniments de transformació política, cultural i social que han marcat / van marcar intensament la segona meitat del proppassat segle XX i, de retruc, la posterior societat occidental (la qualifico d’occidental en un sentit ampli, gairebé global).

// Francesc Ricart

Han passat cinquanta anys! Aquell maig del 68, el del «maig francès», semblava que ho havia de canviar tot. Aquest articulista, el 1988, quan en feia vint, com un Joan Manuel Serrat qualsevol, va escriure un article a la revist(et)a Batecs i recordava el paisatge humà de Fraga que coincidia amb aquell temps de revolució.

// Marina d’Algars

La primera noció que tenim de l’alè, la tendresa, el contacte, la seguretat, la sensualitat prové de la mare. A la meua època, i al poble, es naixia a casa. El metge o el practicant (com en el meu cas), la matrona (no de titulació sinó d’especialització per la pràctica) i totes les dones de la família que rondinaven per la casa, estaven presents en el moment del part per acollir la nova criatura.