Va haver-hi un temps en que la brutícia generada era una font de riquesa i fertilitat. Un temps en que les gallines aixecaven los ulls esperançats cap als nostres culs que guaitaven pel forat de la comuna com si d’un deu ciclop, proveïdor de manà, es tractés. Un temps en que les escassíssimes restes de menjar engreixaven un tossino, una colla de gallines (no sol d’esperar culs viu l’aviram), un parell de cabres o qualsevol altre dels bitxos que tenien una utilitat vital. I eixos bitxos ens retornaven a més d’ous, lleit i cuixots, un tresor que s’apujalava, voltejava i cuidava amb la mateixa passió que el senyor Scrooge cuidava dels seus estalvis, ja que an aquell màgic pujalt s’emmagatzemava la futura fertilitat de la terra.
El shock posttraumàtic de deixar el poble i tornar a la ciutat a finals d’agost per reprendre l’activitat laboral és, sí menys no, impactant. Tu tornes entristida perquè has deixat enrere uns dies de tranquil·litat, de viure sense horaris i de compartir moments a la plaça major amb les teues amigues de tota la vida amb l’orquestra de fons i tornes a la ciutat i et sents una estranya, de nou, algú que passe, però que no hi és, algú que no forme part d’aquell escenari.
La meua relació amb el món de l’art sempre ha estat peculiar. De fet, vaig accedir al meu ofici gràcies a unes preteses «dots artístiques» que sempre se m’havien atribuït. Tinc una foto mental de mi als catorze anys, esperant l’ascensor de casa, amb la guitarra a una mà, l’Olivetti a l’altra i el sarró amb els estris de dibuixar penjat del muscle. Catorze anys, l’època on tot és encara possible (o, si més no, ho pareix). Després la vida —la que triem i la que ens ve donada pels imponderables— ens va situant a un carril del qual, com més avança el temps, és més difícil eixir-se’n.
No trobareu una ciutat o un poble que es consideri important sense els seus carrils bici, funcionant o planificats per a la seua implantació a curt termini. Sembla que la tradició del Països Baixos s’hagi estès per tot arreu. Tant de temps els cels de ciutats i pobles contaminats i no havíem fet gran cosa contra la pol·lució a ran de terra, ni contra el forat de la capa d’ozó!
Les denominacions varien: de primer són “reines”, “dames” o el gentilici del poble, i com a complement, “infantil”, “d’honor” o “de les festes”, en un costum que va succeint-se de forma similar cada any a la festa major de molts pobles. Conviuen lo sector infantil i el de més edat, les xiquetes i les jóvens d’uns 18 anys, sovint les “quintes” —concepte suposat quan hi havia mili masculina i també ara, inexistent—, que presidiran los actes més solemnes i tradicionals de les festes d’estiu.
Al meu poble, hi ha un nom de carrer que m’agrade especialment pel significat que té: estic parlant del carrer Sòl de Vila. Lo “sòl” d’una vila, d’un carrer, d’un riu, de l’horta… vol dir la part baixa (tenim lo topònim Sòl de l’Horta i també Cap de l’Horta, la part oposada).
A la literatura oral nonaspina trobam lo seu ús:
A la plaça venen carn, al carrer Major culleres, i al sòl del carrer Minyons estan les més batxilleres.
Lo sentit del nom del carrer Sòl de Vila s’ha de buscar anteriorment al segle XVII, quan Nonasp estave tancat per la muralla. Situat entre el portal de Santa Llúcia i lo perxi que porte al carrer Vell, en aquella època els veïns del poble lo van anomenar Sòl de Vila, en tota la lògica perquè ere la part del poble que quedave més baixa.
Lo nom ha sobreviscut els segles i els canvis de nomenclatura que han patit altres carrers en funció del règim polític del moment. Ara bé, si avui en dia parlam de fer servir la paraula “sòl” com a part del nostre vocabulari… m’atreviria a dir que s’està perdent lo seu ús (com tantes altres).
Fa uns anys, li vaig dir a una persona que m’esperés al sòl del carrer i on em va esperar va ser al “sol” sense accent (coses de l’idioma, dirie La Trinca). Això em va fer reflexionar i, a partir d’aquell dia, quan acabo d’ensenyar lo Museu Etnològic als visitants i anem de camí a la Presó, per anar d’un puesto a l’altre, recorrem lo carrer Sòl de Vila i moltes voltes els pregunto si coneixen lo seu significat.
Si la resposta és que no, los ho explico, sempre en l’esperança de compartir-ho perquè no s’acabo de perdre.
La peonada del manobre era allavontes de deu hores, tocava treballar els dissabtes pel de matí, del mes de vacacions ni se’n parlava i bona part dels peons eren, en realitat, llauradors que pagaven la Seguretat Social agrària i que anaven a l’obra per a completar els ingressos perquè la terra no donava per a guanyar-se la vida. Posem que parlem del sector de la construcció als anys vuitanta del segle passat a la comarca del Matarranya.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
