// Francesc Ricart

He estat a punt de titular l’article «Llengua a la fresca», però m’ha paregut massa frívol, a més de poc original… Reconec que l’origen de l’article pot ser «fràgil»: a les acaballes de l’estiu passejava per la pinada, a la vora de l’hospital de Fraga, i em va sorprendre veure-hi plaques identificadores de les diferents espècies d’arbres: Pinus halepensis / pi bord / pino carrasco; amb aquesta tipologia i en aquest ordre, sí, després de la denominació científica hi és en català, abans que en castellà! Miracle! Ah!, i cada placa presidida per l’escut i el nom de Fraga, sense «cognoms»..

// Francesc Ricart

Em va agradar l’article El viatge de Ramón J. Sender a Fraga de Virgili Ibarz al número de paper anterior de Temps de Franja. Em sembla que ja ho he escrit més camins, però vull tornar a recordar que el gran escriptor d’Alcolea de Cinca va arribar a dir que li agradaria que en morir escampessen les seues cendres per adobar una figuera de Fraga. Jo també havia llegit la novel·la El fugitivo l’acció de la qual transcorre al castell de Fraga, amb el pintor Miquel Viladrich d’estadant i l’atmosfera de Fraga omnipresent en tota aquesta obreta editada el 1972. L’article de Virgili Ibarz repassa l’entrevista apareguda a La Voz del Bajo Cinca on el novel·lista, que acaba de tornar de l’exili, valora el bilingüisme de la comarca, aleshores «encara» Ribera del Cinca.

// Francesc Ricart

Així s’anunciava a les dones de Fraga una pellaire que passava per les cases a buscar les pells de conill, dels conills que havien proveït els plats d’arròs a la cassola dels diumenges, unes pells que bescanviava per uns pocs pams de betes. Però no vull parlar de gastronomia i buscar cap complicitat d’aquest «camp» que tan plau al nostre doctor Ramon Sistac. La cosa ve d’una curta conversa quan acudíem al cafè del Teatre de l’Escorxador de Lleida, on es presentava el número 46 de la publicació ARTS Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida. Amb el gran dialectòleg vam fer broma de com, quan parlàvem «més català», de l’escorxador en dèiem matadero.

// Francesc Ricart

Han passat cinquanta anys! Aquell maig del 68, el del «maig francès», semblava que ho havia de canviar tot. Aquest articulista, el 1988, quan en feia vint, com un Joan Manuel Serrat qualsevol, va escriure un article a la revist(et)a Batecs i recordava el paisatge humà de Fraga que coincidia amb aquell temps de revolució.

// Francesc Ricart

Com hi van! Tothom s’atreveix amb els febles i amb la feblesa. Si parlem de llengua catalana, no hi ha dubte que és el punt més vulnerable de les «societats» catalanes i que la Franja és una d’aquestes «societats» més vulnerables.

// Francesc Ricart

Ara per ara no vull entrar al drap amb l’episodi de Sixena, per bé que des de la part catalana s’ha viscut com un gran menyspreu de l’Estat espanyol fruit de la vigència de l’article 155, tal com avançava en la meua col·laboració anterior.

// Francesc Ricart

Com hem començat l’any! Després del discurs del president Lambán de cap d’any, amb el seu nou paper d’adalil de les espanyes davant el perill català, ha eixit la notícia de l’escàndol editorial que suposa l’ús del mot catalanoaragonesa —la corona— en els llibres de text dels nostres xiquets; quina gosadia, amagar Aragó, el veritable protagonista de la Corona!

// Francesc Ricart

També hi dèiem «anar a mestra», a Fraga. Tots tenim els nostres records d’escola; els que ja som grans –posem-hi els de la dècada dels 50– en podríem explicar un pujal de coses. I molt poques de bones.