Que no parlem català!, que prou! Que som molt pesats per aquests verals, encaparrats a dir que parlem la llengua que parlen a Batea, a Massalcoreig, a Alfarràs i al Pont de Suert (o és el de Montanyana?). Sabeu què us dic, però? Que, a aquesta gent que ara mana a la DGA, els hem d’agrair que es deixen anar i continuen acusant els ciutadans de les comarques de la Franja de traïdors perquè, segur que no soc l’únic “afectat”, se’ls veu el llautó: si accepten que parlem català a l’Aragó, això és introduir un cavall de Troia que ha d’arribar a malmetre l’aragonesitat, sobretot la dels barris més allunyats de la plaça del Pilar de Saragossa, i no s’ho poden permetre i, si això és dolent per a ells, vol dir que “anem” pel bon camí per al reeiximent del català que parlem a la Franja de Ponent.
Permeteu aquest títol tret del del film Tirez sur le pianiste de François Truffaut. I és que vull parlar del meu article En som conscients de la història de la Franja? i dels “efectes” sorprenents, o no, que va provocar a la xarxa, fins a cridar l’atenció de mitjans que van carregar irritats contra el President Torra per haver-lo promocionat.
Confesso que no havia posat gaire atenció a l’excel·lent entrevista al número d’abril de l’amic Màrio Sasot a Ignacio López Susín, el director general de Política Lingüística a qui l’IEBC havia atorgat el Premi Franja 2022. Hi ha coses ben sucoses que, en qualsevol cas, mostren un director general implicat en la fenya i sensible pel panorama lingüístic, és a dir, com cal. Avui, amb tan poc temps pel mig, un s’adona com la política pot marcar la vida… En el destacat de l’entrevista, hi diu: «No s’entendria en 2023 un Aragó que no pogués autogovernar-se». En pocs mesos, amb el govern a mans de la dreta després de les
Fa temps que demanem i reclamem més atenció, dedicació i actuacions en favor del català a la Franja. Els verbs que faig servir ja es veu que són “senzills”: demanem perquè és la nostra llengua i tenim el dret de demanar a favor del català, com un dret humà bàsic; reclamem perquè entenem que les administracions són negligents en la cosa de la llengua i perquè al llarg dels anys —posem-hi des de 1984, quan la Declaració de Mequinensa— no s’han afanyat a defensar i garantir la presència i l’ús del català, per exemple, en els espais públics i en les actuacions que depenen, posem-hi, dels ajuntaments i els ens comarcals; no cal dir en les retolacions locals, anuncis oficials, etc. Allò que, d’una manera tèbia i amb una boca no gaire grossa les associacions de la Franja que funcionen des dels anys vuitanta repeteixen manta camins, però de manera no gaire reeixida.
L’últim diumenge de febrer, com cada any, a Montserrat es va fer la Renovació de la Flama de la Llengua, un acte simbòlic a càrrec d’una entitat de la Federació Excursionista de Catalunya, que enguany corresponia a la de Mataró. Hi vaig trobar Josep Murgades, el filòleg savi de Reus que també és un muntanyenc reconegut i que procura complir cada any amb el «precepte de Montserrat». La trobada i la curta conversa que vam tenir em va fer present el concepte de fidelitat lingüística que va «promocionar» el Dr. Badia i Margarit quan el II Congrés Internacional de la Llengua, l’any 1986 i que ara ens hauria de fer servei.
Casualitats de la vida, que diria aquell, el dia 27 de febrer, l’endemà de Montserrat, el President de l’Academia Aragonesa de la Lengua signava el primer acord normatiu pel qual s’estableix que l’ús oficial del català a l’Aragó seguirà allò que diga l’Institut d’Estudis Catalans o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un acord necessari de gran càrrega simbòlica que, sens dubte, cal atribuir a «l’equip» de l’Institut Aragonès del Català i que cal aplaudir perquè no deixa cap dubte sobre la naturalesa de la llengua ordenada per Pompeu Fabra que parlem a les comarques de la Franja.
Una altra cosa serà com es passa a l’acció a les nostres comarques a partir dels instruments —vull dir les institucions— i es posen recursos i s’impulsen polítiques adreçades a fer present i impulsar la llengua en tots els àmbits, començant per l’ensenyament i arribant a la vida pública. I és que en el moment tan delicat que viu el català —des de Fraga fins a Maó— ens calen mesures de gran «tonatge» capaces de capgirar la tendència negativa de les últimes dècades que ens aboquen a una situació límit.
En fi que, si no estem amatents, entre el sentiment de la fidelitat lingüística de Badia i els simbolismes de Montserrat i l’Acord normatiu de l’Academia, se’ns pot escolar la llengua.
Al programa Escampar la boira de J. Pueyo a la televisió aragonesa i a un curt de TV3 on es parla des de Cardell: dos moments estel·lars i de glòria fragatina. Però…, quan representa que hauria d’estar content, n’acabo deprimit i patint.
A aquestes alçades no ha de caldre presentar el gran Joan Fuster. Ara fa cent anys del seu naixement a Sueca i enguany s’està celebrant l’Any Joan Fuster. Primer, s’aprovà al ple del Consell de la Generalitat Valenciana el 19 de novembre de 2021 i després s’hi van afegir altres administracions.
Eixits, o quasi, de la pandèmia, vivim de fa dies la guerra contra Ucraïna «en directe» que ens té ben atuïts. Si hi afegim la coincidència amb la pèrdua de persones importants per a la nostra cultura, penso en el gran Pau Riba i el sociolingüista Miquel Strubell, tot se’ns manifesta més feixuc.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
