// Antoni Bengochea És un tema del que sé molt poc perquè estic molt poc informat, ja que els mitjans de comunicació no informen d’aquest tema, però dins del poc que sé, sé que són precisament els oligarques els que s’ocupen que els mitjans de comunicació no ens informin. Gràcies a la invasió russa d’Ucraïna, ara es parla d’oligarques, referint-se a Rússia òbviament, però oligarques també n’hi ha d’ucraïnesos, i, per suposat, d’espanyols. Si els oligarques russos donen suport al putinisme, també són els espanyols els que donen suport i imposen les normes de la democràcia liberal hispànica, a la que li senyalen les coordenades i li marquen els límits.
Enguany hem (re)viscut lo primer estiu sense restriccions des d’aquell del 2020, on los espectacles culturals es van veure terriblement limitats i, en cas que hagueres anat a algun, ben segur vas haver d’assistir passant per un control de temperatura, duent mascareta i controlant la distància de seguretat que et separava dels teus acompanyants. Vam viure la cultura d’una manera totalment diferent a la que coneixíem i, malgrat lo que es pensava des de certs sectors en aquell temps, hem sobreviscut, ho vam saber portar de la millor manera possible i ací estem, dos anys després, revivint concerts, espectacles i festes majors com “abans”, com aquell estiu que sense saber-ho va ser l’últim, al menys per un temps.
Sembla que amb la Gerra de Rússia-Ucraïna –la del malèvol Putin– el canvi climàtic, més acuradament entès com a crisi climàtica global, els terminis previstos d’abandonament de les energies fòssils, el necessari canvi a les energies renovables, els acords internacionals al respecte, etc., han passat a segon terme, diria més, gairebé s’han oblidat. Allò que preocupa a Occident i a gran part del món desenvolupat no és altra cosa que si tindrem gas per a escalfar-nos el pròxim hivern o per produir energia elèctrica, o si el russos tallaran encara més el subministrament, o si els preus del barril de petroli pujaran per sobre de les previsions més pessimistes.
En Ferrater nasqué el 20-5-1922 en una família de la bona burgesia vinatera reusenca, que la Sedició Franquista destruiria. Professionalment sempre malvisqué com a escriptor i de feines editorials, sense que mai a Seix i Barral, on la seva tasca fou decisiva, li oferissin un càrrec com cal. Quan semblava que se li podria obrir una carrera universitària, pocs dies abans de fer els cinquanta anys, el 27-4-1970, es suïcidà a Sant Cugat.
A un taulell informatiu del Centre de Salut, enmig de les campanyes de prevenció s’obrie pas un dibuix d’agraïment a tot lo personal sanitari per la seua actuació durant la pandèmia de la covid. L’havie escrit Fadi, un xiquet de la comunitat paquistanesa de la vila, en un català tan perfecte com les seues intencions, fruit sense dubte de les classes optatives de català a l’escola local. Voluntat de saber més o d’integrar-se millor?
Els vergonyosos àudios de Ferreras-Villarejo han estat la gota que ha curullat la tassa. Fins quan haurem de suportar aquesta persecució-inquisició mediàtica contra alguns dels partits polítics legals? Tan se me’n fot Mediaset com Atresmedia, amos de les grans televisions privades, als que hem d’afegir les cavernes habituals de l’extrema dreta, encapçalades per la COPE (en part finançada per l’Estat). Dos tendències polítiques són perseguides de manera inquisitorial: independentistes (sobretot catalans, però també els bascos) i tot el que hi ha a l’esquerra del PSOE.
Fa uns dies coneixíem que l’IES Matarranya (Vall-de-roures) implantarà, pel proper curs, la setena hora al final del matí per impartir classes de català a les alumnes de primer de l’ESO que ho vulguen. Cal remarcar, però, que serà fora de l’horari escolar, fet que provoca que les alumnes no puguen tornar amb el transport escolar i ho haguen d’assumir les famílies. I, penosament, el tema és que estem tan acostumades a la passivitat política en matèria de defensa de la llengua, que este caramel enverinat mos pareix motiu de celebració (a mi, personalment, no).
No solen passar gaires dies quan al aixecar-nos ens assabentem un cop més de noves gravacions del Villarejo o Villarejos de torn. Un país que esbomba permanentment la seua qualitat democràtica accepta estoicament i fins i tot, en alguns casos, amb complaença aquests comportaments antidemocràtics i vergonyants pels qui entenem que la democràcia és una altra cosa. No cal ser massa perspicaç per deduir que els Villarejos i similars són abundants —policies patriòtics, membres del governs, periodistes, mitjans de comunicació, polítics, potser més d’un fiscal i magistrat… tota una conxorxa.
