Aquests dies s’ha projectat als cinemes la pel·lícula Krabat, en la línia de El senyor dels anells i més de HarryPotter, vist però amb ulls alemanys que, encara que això no corresponga al clixé que en tenim, són més dolços i tendres —Rússia i la seua melangia abans feien frontera amb Alemanya.
L’invent antiu del llibre ha mostrat la seua força en estos temps confinats. Llibreries i editorials los han venut per correu, i el format digital ha continuat escampant-se, inalterable i més fort en les circumstàncies, també accessible en préstec bibliotecari. Dos formats i una mateixa necessitat lectora. Imprès, però, té una presència incontestable i fascinant, que aguanta bé la competència digital.
Surts al carrer i tothom –no diré l’expressió carrinclona “tots i totes”– llueix obligatòriament, però responsablement les corresponents mascaretes multicolors. Entres a un supermercat o a una botiga del tipus que sigui i igualment tants caps tants barrets, vull dir, tantes cares tantes mascaretes. Ablució de mans abundant amb un gel alcohòlic i tots els avisos legals a la vista o per megafonia. La gent es comporta força bé i guarda les distàncies. Res a dir.
Estos dies pensava en les festes, enrecordant-me de quan era menuda. Tot l’any esperant les festes d’agost. Anàvem pels pobles, tant del Matarranya com dels pobles veïns de les Terres de l’Ebre, fent un recorregut que repetíem pràcticament igual cada estiu. Quin és lo significat d’eixos dies tant senyalats? Significats i vivències cada u ne tindrem los nostres, però veem com en lo pas del temps i les generacions han anat canviant, encara que se mantenen les més tradicionals.
La Constitució Espanyola del 1978, actualment vigent, declarava al § 3.2. que les llengües espanyoles no castellanes serien oficials. Els seus redactors pretenien reparar així, d’alguna manera, el coloniatge i discriminació que des de segles patien aqueixes llengües per part de la castellana.
Ganivet fou nomenat cònsol espanyol a Helsingfors, capital del Gran Ducat de Finlàndia a Rússia, el 1895 i hi visqué fins al juny del 1898, quan el destinaren al Consolat d’Espanya a Riga, capital de Letònia, a Rússia, on se suïcidà el novembre del mateix any.
Aquest dies observo renovada activitat del lapaisme, moviment de lingüísticaficció promogut pels partits de govern de l’anterior legislatura, especialment pel PAR, segons el qual a l’Aragó no es parla català, sinó LAPAO.