Vivim uns dies estranys enmig d’una estació que ben prompte dixarà d’existir, d’una calor que sofoque i, al mateix temps, d’un fred que no acabe de marxar. La primavera. Eixa primavera tan florida a la nostra terra on tots los matisos del color rosa envaeixen lo paisatge i l’horitzó esdevé un mar càlid on dixar-se perdre durant hores, captivada per les olors de la natura. I, dins d’este oceà de futurs fruits, mos delectam a fer fotografies i no traspassam la barrera del fons de pantalla, perquè es bonic, perquè impressione, perquè impacte veure l’abundància de tantíssims arbres en flor, no traspassam eixa línia entre allò que veem i allò que podem veure. Extensions de monocultiu inesgotables que oferixen una vista agradable per als humans, però que també provoquen un estrès al sòl, gens acostumat a nodrir-se d’unes mateixes arrels quilòmetres enllà, a munt i en qualsevol punt cardinal que pugues albirar.
Los Monty Python satiritzaven ja fa quasi mig segle quan Brian intente entrar al Front Popular de Judea, i les batalles entre capelletes jueves los fan oblidar quin és l’enemic comú. Però l’enemic no és estratègicament molt millor, perquè quan finalment fa una pintada contra els romans, un centurió el castigue a copiar-ho cent vegades a la mateixa paret per haver-ho pintat mal. Allò que es vol amagar acabe multiplicant la seua difusió. Efecte Streisand, en diríem ara.
Al cap de la costereta que delimita el carrer dels iaios hi havia, fins fa poques setmanes, una casa. Quan érem canalla l’anomenàvem la casa de la bruixa, tot i que de bruixa no n’hi havia cap; ni bruixa ni cap altra persona. Precisament per això la nostra imaginació es desbocava quan miràvem aquell balconet encarat cap a nosaltres, un ull llòbrec que ens vigilava des d’allà dalt.
La plaça dura del Pilar de Saragossa està oberta al sol amic d’un domenge de març. A dins, la plata de l’altar major brilla, ben polida després de la restauració de l’impressionant retaule principal: prodigi de relleus i sanefes d’alabastre i policromies fines a la predel·la. Entre tantes cares anònimes de la capital, reconec uns antius veïns de la vila: un matrimoni que estan sentint missa i un canonge del capítol de la basílica, que li dona la comunió a mi mare. La parella i nosaltres dos mos quedam xarrant contents a l’eixida, davant la Llonja. Una xica jove, embarassada, està cota mirant-mos i somriu, i no és que sigue coneguda nostra, sinó una turista catalana que para atenció a les particularitats del nostre accent: “Som de la Franja!”, li diem orgullosos; ella ja ho intuïa.
Este 2023 fa cent anys que va arribar la llum a Nonasp. Un avenç que va vindre a trastocar los hàbits de viure dels nostres avantpassats, que hasta aquell moment s’havien enllumenat en lo cremaller, la llum d’oli o la de carburo.
Lo 7 d’octubre de 1923, Mariano Ràfales Llop, Sinyoreta, és nomenat alcalde de Nonasp. A finals d’este mateix any, va arribar la llum al poble des d’un salt del riu Guadalop pròxim a Alcanyís, a través del servei elèctric contractat a Electricitat Grasa, de Maella. La primera “Caseta dels llums” on es va situar lo transformador estave al carrer Maella. Treballaven en la instal·lació, ajudant al Sr. Grasa, los veïns Emilio Bes Alfonso, Xalapes, i Miguel Folquer Salvador, Collet.
Ara demanen avions. I desprès? Míssils de llarg abast? Armes químiques? En principi era només armament defensiu. En acabar artilleria ofensiva i tancs ultramoderns. Ha passat un any de guerra i em pregunto: esteu contents els bel·licistes? La cosa ha millorat? Més morts, més destrucció, més misèria, més refugiats. Això sí, els russos, que es pensaven que allò seria un passeig militar, ara estan més fotuts. Ha valgut la pena? Mentrestant nosaltres, les titelles de la NATO, augmentant els pressupostos militars (i retallant en altres partides), augmentant el preu de la llum i dels productes energètics, augmentant la inflació, etc. I els oligarques americans se segueixen fregant les mans: USA ens ven als europeus els derivats del petroli (que compren als russos) tres vegades més cars. I venen més armes… i ara ja parlen de la reconstrucció (vull dir del negoci) d’Ucraïna.
A vegades penso que l’oposició contra la normalització de la llengua catalana per part de bona part dels catalanoparlants d’Aragó té com a principal motivació la peresa. Si no és català, no cal aprendre la normativa de l’estàndard, com fan la resta dels parlants. S’acaba més prompte escrivint com a cada u Déu li doni a entendre o inventat-se normatives al gust del consumidor. Ben faciletes i el més properes al castellà, si és possible..
A escola es obligatori l’ensenyament del castellà i d’una llengua estrangera. El de l’aragonès i el català, les nostres llengües pròpies i històriques, és optatiu, d’una hora i mitja a tres setmanals, i únicament en comptats casos s’hi fa alguna assignatura, per més que la Constitució declara que les altres llengües espanyoles —en el nostre cas l’aragonès i el català— seran oficials (article 3.2). L’Estatut no ho recull i, si més no en aquest punt, no és constitucional. Ja fora hora que s’esmenés aqueixa anomalia. Aquest magre ensenyament, malgrat les seues limitacions, ha passat per a l’aragonès de 4 escoles al curs 1997 a 27 amb 1.200 alumnes al curs 2021-2022. És prou ben implantat a les terres altes, amb poques localitats sense ensenyament, i no tant als Somontanos, on les localitats sense ensenyament d’aragonès encara sovintegen.
