// Lluís Rajadell

Per reivindicar-se aragonès als anys de la Transició calia rebutjar tot allò que vinguera o estiguera relacionat amb Catalunya, començant per la llengua. Així ere i, per desgràcia, encara ho és en gran mesura. Jo sempre havia parlat català amb mon pare, mos iaios i amb els veïns i amics del poble, Vall-de-roures. Dic que l’he parlat sempre amb mon pare perquè amb ma mare, castellana vella de Burgos, parlava en castellà. Feia anar el català, però tenint molt clar que no era català. Encara que era calcadet al que parlaven la gent d’Arnes o d’Herbers —un poble de Catalunya i un altre del País Valencià amb els quals tenia relacions familiars—, no era català ni valencià. Era xapurraiu. I així ho defensava sense cap argument lògic on tocara defensar-ho. No ho era perquè no em donave la gana. I prou! Allavons, al temps de la Transició, l’autonomisme estava de pujada. L’aragonesisme anticatalà, també. Jo, un adolescent, m’apuntava per ganes —i necessitat— d’integrar-me al grup a la corrent majoritària.

Tenia un amic a qui li van comprar la Gran Enciclopedia Aragonesa, la GEA, i un dia que vaig anar a casa seua per marxar junts de festa em va donar per fullejar aquells llibrots blaus tan llustrosos. Vaig anar de cap a buscar la paraula “chapurriau” amb l’esperança de trobar una definició acadèmica per a la meua estimada llengua. Però el que vaig trobar va ser molt més impactant. El xapurriau, deia l’entrada, és la paraula usada per designar “popularment” al català a l’Aragó, encara que el seu significat és “llegua mal parlada”, una consideració que respon a “raons discriminatòries o d’alienació cultural”. Una explicació indiscutible, redona i definitiva. Per a qui vulgue entendre, clar. I, a més, venia d’una font reconeguda, prestigiosa i aragonesa.

Des de llavors, la meua parla va deixar de ser una llengua malparlada per considerar-la allò que és, clara i catalana.

P.S. Pot ser que el terreny estiguera llaurat i adobat per a la llaor aclaridora gràcies als exemplars de Cavall Fort que la Merxe i la Paquita Gimeno em deixaven a casa cada vegada que venien a visitar-nos des de Calaceit per la gran amistat que tenen les nostres famílies.

 

// Patrici Barquín

Verdòlatra é lo que me podria definir com a persona. Suposo que si pregunteu a d’altres persones us faran altra mena de definicions com: poca solta, cap de suro, o qualsevol altra que trobaran més adient, però com que eixa columna l’escric jo, em permeto auto definir-me com vull.

// Màrio Sasot

Dos de les primeres coses que mon pare va fer la tardor de 1956, quan tota la família ens vam traslladar a viure de Saidí a Saragossa, van ser: subscriure’s al diari Amanecer (órgano del Movimiento) i fer-se soci de la Casa Catalana. Això volia dir que mon pare tenia molt clares dos coses: la seua ideologia i quina llengua parlava.
Això no volia dir tanmateix que li donés molta importància i transcendència a la seua llengua materna. De fet, només arribar els pares van deixar de parlar-la a casa, potser perquè mon germà, que acabava de nàixer, i jo, que tenia cinc anys, ens centréssem en el castellà i no ens féssem un embolic a estudi entre una llengua i l’altra.

// Patrici Barquín

80.000 fascistes munten una mena de desfilada de la victòria pel centre de Roma, mentre arriba aquella hora de la nit en que tot se torna una mica surrealista, especialment als bars, i això va passar a eixa hora maleïda.

// Ramon Sistac

bàsicament, perquè és extraordinàriament polisèmica; és a dir, que té un tarter de significats que, encara que potser tenen alguna relació entre ells, són molt diferents. De fet, ni tan sols tenim gaire clar si, des del punt de vista del seu origen, és una paraula o en són dues de diferents. En principi, flamenc, com flamejant, volia dir ‘en flames’, ‘com les flames’ o més aviat ‘del color de les flames’. Segurament prové del neerlandès flaming, paraula que, a la seua vegada, podria estar formada sobre el llatí flamma, però no necessàriament perquè, si flamenc ve de Flandes, Flandes en flamenc (és a dir, en neerlandès) és Vlaanderen (i flamenc vlaams). Quin embolic, oi?

// Carles Terès*

Així, amb un “Querida abuela”, començava les cartes que li enviava a la iaia Rosario de Queretes. Però va arribar un dia que vaig sentir que aquella “abuela” no era ma iaia, ni jo el “nieto” que signava. Fins allavons només havia escrit en castellà; i haig de dir que treia notes molt altes en redacció, però una cosa eren los deures de classe i l’altra explicar a la iaia les meues coses. Aquell dia, doncs, vaig agafar una altra quartilla i vaig provar d’emprar les nostres paraules, les de Queretes. Així va ser, si fa no fa, lo meu “primer camí”.

// Glòria Francino Pinasa

Des de quan soc conscient que enraonam en llengua catalana? Des de molt xica.

Les mestres que tinívam a Sopeira parlaven en castellà, excepte dos de les que vai tinre: una la Sra. Concepció de Llesp, a qui l’altre dia vai podre abraçar, va ser la primera mestra amb qui vai començar a anar a estudi; tamé la Sra. Maria de Barruera va ser mestra del poble, però totes les classes les donaven en castellà.

// Pietro Cucalón Miñana

D’antuvi haig de dir que el català que parlo i faig servir quotidianament a la meua localitat d’Aiguaviva de Bergantes és la meua llengua d’adopció. Encara que fill de l’emigració de finals dels seixanta a Centre Europa i nascut fora de l’Estat, els meus orígens familiars són a les terres de l’interior d’Aragó, però esta llengua plena d’expressions de trets tortosins i de les terres de l’Ebre, vocables valencians, paraules de procedència mudèjar i vehicle de comunicació entre els pobles del Matarranya i les valls del Bergantes i del Mesquí ha esdevingut “la meua llengua de vida” perquè n’és la del meu fill, de la meua parella i la dels meus veïns i amics… i per mitjà d’ella, a hores d’ara, canalitzo els meus sentiments més profunds.