// Luismi Agud Sorli

Heu sentit parlar alguna volta de l’efecte palometa? Una palometa que bat les ales a Sri Lanka és capaç de provocar un huracà a Washington, sempre i quan es dónon les condicions apropiades per a què això passo. És la teoria del caos, la que amostre una sèrie d’esdeveniments aleatoris que, combinats sota uns determinats factors, són capaços de girar el timó, canviar el curs de la història. És la bellesa del desordre més perfecte.

// Maria Dolores Gimeno

Les tendes, paisatges personals, formen part de la nostra vida social. Recordo la familiar de comestibles, los seus dos mostradors, uns contenidors metàl·lics per aliments a granel —les maries Dorada ja no les fan tan bones—, lo rallador de formatge —ai, los meus ditets pessigant-lo—, paper d’estrassa per embolicar, les sardines de “cubo”, los viatjants en maletí i aquelles clientes diàries a qui jo els donava conversa: la Ventura, la Gorgònia, la tia Simiona…

// Natxo Sorolla

Fa temps que corre per tot arreu aquella idea que 2020 només és lo tràiler de 2021. Que 2020 va ser simplement una introducció simpàtica al germà gran, 2021. Que vigileu com serà el 2021! Però és una idea gracioseta. Perquè jugue una mica en l’esperança, que tots tenim, que 2021 només pot anar a millor. Perquè 2020 ha sigut fatídic, en termes sanitaris, econòmics, emocionals i molts altres. «Vigileu lo que ve». Però «hihi, haha», perquè això no pot anar a pitjor.

// Raquel Llop

Si miro enrere i, com és tradició, faig recompte d’allò bo i d’allò dolent que m’ha aportat este any que s’acaba, enguany faig un esforç titànic per pensar només en tot lo bo, que al final, crec, tot ho és, perquè tot mos aporte una nova perspectiva, per molt malament que mos ho haigue fet passar.

// Patrici Barquín

Hi ha una dita que diu que los diners van i venen. Jo, com que soc molt mal pensat, sospito que eixa dita la van escampar aquells que realment compten los diners a cabassos amb la clara intenció de que la repetissin aquelles persones donades a repetir allò que han sentit i, pel que sigui, els hi ha paregut enginyós.

// Patrici Barquín

Grans canvis s’han anunciat amb motiu de la nova era; l’era d.C., és a dir, després del Confinament.
Voldria creure que eixa declaració de propòsit d’esmena és ben real i no forma part d’un simple acte de redempció o promesa vàcua. Una promesa com la que feia quan de petit em castigaven sense poguer eixir i després d’unes poques hores de confinament, tractava de convèncer els meus progenitors de la meua bondat i capacitat pa canviar i actuar d’acord amb les normes que tractaven d’inculcar-me. Òbviament, quan acabava lo castig o s’estovaven i em deixaven marxar abans, com la mula que torna a l’era, oblidava les normes i tornava a fer, bàsicament, lo que m’apetia.

//  Carles Terès

Oh, tornar a aquells anys adolescents, quan el dolor era gran però dolç! Saber, sense haver de pensar-ho, que darrere meu sempre hi havia els braços dels pares per sostenir-me si de cas queia. L’angoixa, la por… però dins la cambra menuda i pròpia, amb la mare i el pare a l’altra banda de la porta, procurant-me el menjar i la roba i els estudis i el que calgués. Poder ser un petit tirà amb ells perquè sabia —d’una manera instintiva, animal— que mai no em fallarien.

// Roberto Albiac

Quan la nostàlgia decidix que el cap se fico a rememorar la infància, l’obra teatral que sol representar casi sempre té una escenografia fluvial: un riu, un toll, un assut… Escenes en què un pare explique als seus fills com embotir lo braç als forats per a pescar a maneta; peixos passats pels jums en forma de nugo que fien cap als gats; un capbussó pegat en los amics encara sufocats del trajecte en bicicleta; aquella xancleta de goma que es va perdre entre les algues i el tarquí, al saltar des de dalt la roca, i que va fer pedalejar descalç a la tornada.