En estos temps en que vivim de corbes, pandèmia, fases i demés, hem patit moments tensos en que s’ha centrat l’atenció en determinats animals sobre los que carregar tota la culpa de la nostra desgràcia. Així, hem assistit a l’assenyalament del simpàtic murcegot com a culpable de l’origen de la pandèmia i en certa manera ha hagut una mena d’enamorament per part de determinades persones cap a la bestiola, de forma que han viscut l’experiència com un apropament sense precedents a la vida salvatge.
He sentit a la ràdio un reportatge sobre les empreses que van a netejar els pisos de la gent que ha mort sola, sense que ningú l’hagi trobada a faltar. La descripció ha estat esfereïdora. El més colpidor, però, ha estat el procés d’abandonament en què cau una persona, fins al punt de convertir casa seua en un podrimener.
Bes, beset, besada, estima, petó, potó, potxó. Gairebé totes les llengües romàniques tenen formes parentes del català “bes” que, tanmateix, té la forta competència de “petó”. El bes és l’expressió universal de l’afecte entre els humans i també, diuen els que hi entenen, entre altres primats.
Tots els anys són difícils. I no parlo del problema de la pandèmia del Covid-19 el que des de fa setmanes ens té glaçat els semblants. Jo continuo amb la meua vulgaritat, parlar de la llengua, d’un altre malany del català.
A l’octubre de 2004, l’IEC feia una declaració sobre l’ús de la llengua catalana que va aixecar polseguera.
Enclaustrat (relativament, ¡encara puc visitar l’estanc de la cantonada per abastir-me de tabac i pòlisses!) i a poques jornades del meu aniversari, no puc deixar de pensar en com, al llarg de la història de l’alimentació humana, diversos ingredients, condiments i conservants que en molts moments tingueren una importància capital, a hores d’ara no en tenen mica, o gairebé gens, d’importància.
Quan vaig començar en això de les columnes, algú me va dir que, tenint en compte la periodicitat de la revista, no podia parlar d’actualitat o corria lo perill de que lo meu escrit caduqués abans d’encetar-lo. Ara bé, com que ens troben en eixa nova situació de confinament domèstic, he decidit apurar fins al rader dia pa entregar la columna en qüestió. Bé, per això i perquè soc més gandul que el jeure.
L’orquesta toque un vals al Casino i les sabates remouen confeti mentres un jove mire, en un somriure còmplice, als ulls de la seua parella de ball. No és una parella qualsevol ja que, una majoria d’edat entarrere, ella lo va portar al món un dia en què ell va ser el protagonista principal.
Avui els meus pensaments són Ciència-ficció. Parlar per parlar. La nit passada vaig tenir un mal somni. Inacabable. Veia la III Guerra Mundial, una guerra freda entre dos blocs: els Estats Units i la Xina. El primer tenia els millors laboratoris científics del món i el segon la tecnologia digital més avançada i, a més a més, posseïa el domini de molts països a causa de la dependència del deute extern d’aquells.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
