És ben cert que les lleis antigues o molt antigues perden tota eficàcia i justícia i per tant s’han de canviar, tot i que, només amb el canvi de la llei per part dels parlaments no és suficient per a què les situacions injustes i la manca d’eficàcia es corregeixen. La correcta aplicació de les lleis és gairebé tan important com la pròpia llei. Són els jutges els que han d’interpretar-la i aplicar-la en el moment de jutjar els casos concrets o revisar les sentències si s’escau. I aquí arriben les dificultats. Per molta força de voluntat que hi posin els jutges en ajustar les sentències exactament a la llei, en últim extrem i en cas de dubte sempre juga un paper important —potser inclús involuntari— la ideologia política i/o religiosa.
Els mots o malnoms són, als pobles, els principals referents per a nomenar o dirigir-se als veïns, molt més eficaços que els noms i cognoms que apareixen als registres oficials. Estes paraules, a vegades amb un evident contingut ofensiu, aplicades a títol individual o amb freqüència familiar, es poden heretar d’una generació a una altra amb tanta consistència i presència social que arriben a amagar per complet els noms particulars fins a condemnar-los a l’oblit més absolut en la memòria col·lectiva.
Les converses de la família en lo nostre català franjolí destaquen del castellà general i sorprenen a més d’un a l’habitació de l’hospital Miguel Servet, on jeu mi pare malalt. Dies de vetlla trista. Al d’Alcanyís, en canvi, hospital de referència de les viles del Matarranya catalanòfon i del Baix Aragó, que ho és en part, les proporcions idiomàtiques s’equilibren més, i allí ningú s’estranya quan escolta la nostra diversitat de parles. Al de Saragossa una metgessa mos sint a mi mare i a mi, i pregunta d’a on som: la nostra parla li recorda la d’un amic que té a Valljunquera i d’un altre de la zona, una mica diferenciada.
L’acte va ser solemne, brillant i emotiu, tan emotiu com autèntic. Més de dues-centes persones representant a les llengües originàries de la comunitat aragonesa, però ara minoritzades. La magnífica sala Paraninfo del paranimf de la Universitat de Saragossa feia goig. L’Acadèmia Aragonesa de la Llengua es presentava en societat. Hi eren presents quinze dels setze acadèmics, tots menys el director de l’Institut de l’Aragonés Ánchel Conte, que malalt, va ser present de manera telemàtica. Hi havia polítics, alcaldes i molts professors de l’àrea de Filologia de la Universitat saragossana. Per suposat molts representants de les associacions en defensa de les llengües, que van ser molt esmentats pels ponents.
De tothom és sabut que les persones que col·laborem al Temps de Franja tenim una característica comuna que, a més a més, é compartida amb les persones que llegeixen el Temps de Franja. Sí, parlo de la bellesa; però no d’una bellesa qualsevulla, sinó d’aquella bellesa que de tant extrema fa mal als ulls, tant mal que t’obliga a desviar la mirada com cal fer amb Medusa. I dic tot això perquè eix do que dona escriure o llegir Temps de Franja us farà entenedors del que us vull explicar a continuació:
Diuen que a les fotografies sempre hi ha una història. Darrere d’una de les imatges que ha guanyat un dels premis del concurs de fotografia de la comarca del Matarranya del 2022, n’hi ha dues. La primera història —la que hi ha darrere les mans que es veuen sostenint un pom de visc a l’entrada del mas, a la imatge guanyadora— és la de Paco Antolí, masover dels mas dels Fossos de Vall-de-roures. Un exemple de tota una vida a l’indret on ha nascut i ha treballat; on ha vist néixer i morir a tantes persones de la seva família. Una existència arrelada al territori i un valuós testimoni dels sabers del camp en greu perill de desaparèixer.
De nacions sense estat en aquest món n’hi ha a caramull. En teniu prou de pegar una ullada al nostre estat espanyol i al veí francès de més amunt, tots dos estats són exuberants fossars de nacions. Quan al segle XIX i principis del XX l’Imperi Otomà —també un altre gran fossar— s’anava esmicolant, podia semblar que els Balcans n’esdevindrien un de nou, ara sota la batuta greco-sèrbia —simplifico, és clar. No ha estat del tot així, però tampoc és encara aclarit del tot. Una de les nacions balcàniques que ara ho té magre per a subsistir és la dels arromanesos.
Per despedir a l’Esther Martí, Pablo Anglés, Víctor Sancho i Rafael Gómez, hem estat fa poc a Fondespatla, la Codonyera i Castellseràs. També al fossar vell de Fondespatla, que ja és museu històric per les valuoses esteles antigues de pedra; i qui sap si també per recordar a Ramona Zavit i altres veïns seus, d’eixa època que apareixen al Llibre deTestaments de Fondespatla (1398-1429), de Javier Giralt, edició del Instituto deEstudios Turolenses.
