He estat a punt de titular l’article «Llengua a la fresca», però m’ha paregut massa frívol, a més de poc original… Reconec que l’origen de l’article pot ser «fràgil»: a les acaballes de l’estiu passejava per la pinada, a la vora de l’hospital de Fraga, i em va sorprendre veure-hi plaques identificadores de les diferents espècies d’arbres: Pinus halepensis / pi bord / pino carrasco; amb aquesta tipologia i en aquest ordre, sí, després de la denominació científica hi és en català, abans que en castellà! Miracle! Ah!, i cada placa presidida per l’escut i el nom de Fraga, sense «cognoms»..
Darrerament tinc una quimera que no em deixa viure, i és que anar sentint parlar a mon jaio està fent que no sosegue. Això podria deure’s a que mon jaio ja fa uns quants anys que no està entre nosaltres i qualsevol podria pensar que, si realment fos ell qui me parla, hauria d’elevar eixa modesta columna a un episodi més propi de l’Iker Jiménez que no d’una reputada publicació com Temps de Franja.
Era 14 de setembre de 1994, un incendi originat a l’abocador de Nonasp cremava amb força i les flames van afectar 5.175 hectàrees distribuïdes entre els termes municipals de Nonasp, la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Riba-Roja d’Ebre.
Per reivindicar-se aragonès als anys de la Transició calia rebutjar tot allò que vinguera o estiguera relacionat amb Catalunya, començant per la llengua. Així ere i, per desgràcia, encara ho és en gran mesura. Jo sempre havia parlat català amb mon pare, mos iaios i amb els veïns i amics del poble, Vall-de-roures.
Verdòlatra é lo que me podria definir com a persona. Suposo que si pregunteu a d’altres persones us faran altra mena de definicions com: poca solta, cap de suro, o qualsevol altra que trobaran més adient, però com que eixa columna l’escric jo, em permeto auto definir-me com vull.
Dos de les primeres coses que mon pare va fer la tardor de 1956, quan tota la família ens vam traslladar a viure de Saidí a Saragossa, van ser: subscriure’s al diari Amanecer (órgano del Movimiento) i fer-se soci de la Casa Catalana. Això volia dir que mon pare tenia molt clares dos coses: la seua ideologia i quina llengua parlava.
Això no volia dir tanmateix que li donés molta importància i transcendència a la seua llengua materna. De fet, només arribar els pares van deixar de parlar-la a casa, potser perquè mon germà, que acabava de nàixer, i jo, que tenia cinc anys, ens centréssem en el castellà i no ens féssem un embolic a estudi entre una llengua i l’altra.
80.000 fascistes munten una mena de desfilada de la victòria pel centre de Roma, mentre arriba aquella hora de la nit en que tot se torna una mica surrealista, especialment als bars, i això va passar a eixa hora maleïda.
bàsicament, perquè és extraordinàriament polisèmica; és a dir, que té un tarter de significats que, encara que potser tenen alguna relació entre ells, són molt diferents. De fet, ni tan sols tenim gaire clar si, des del punt de vista del seu origen, és una paraula o en són dues de diferents. En principi, flamenc, com flamejant, volia dir ‘en flames’, ‘com les flames’ o més aviat ‘del color de les flames’. Segurament prové del neerlandès flaming, paraula que, a la seua vegada, podria estar formada sobre el llatí flamma, però no necessàriament perquè, si flamenc ve de Flandes, Flandes en flamenc (és a dir, en neerlandès) és Vlaanderen (i flamenc vlaams). Quin embolic, oi?
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
