// Ana Soriano Barberán

Vaig nàixer a Vall-de-roures el 1955 i vaig anar al col·legi de les monges fins els 12 anys, que vaig anar interna a Alcanyís. En aquella època, estave mal vist parlar la nostra llengua; sovint, si mos sentien, aquelles santes dones saltaven: “¡Hablad cristiano!”. Jo, innocent, pensava que els que parlaven castellà eren més cultes, més educats, més distingits, més rics…

Una vegada, a mitjans dels 60, no recordo com ni perquè, vaig copsar que una de les monges mos entenie quan les xiquetes parlàvem entre natres en el que anomenàvem “chapurriau”, i a més no mos renegave. La sorpresa va poder més que la timidesa: “vostè mos entén!”, li vaig dir un dia, i ella, rient: “És clar!, sóc catalana”. Així que allò que parlàvem no ere ‘chapurriau’, ni ‘balbuciau’, ni ‘susurrau’… ere català!

// Patrici Barquín

Òstic tu, sembla mentida a quina velocitat passa lo temps. Fa dos dies estàvem a l’estiu i ara, sense més ni més, ja estem abandonant los bons propòsits de començament de curs. Vull dir que, desprès d’acabades les vacances, a un li entra un no sé què de voler canviar de vida i fer-se bons propòsits o, si més no, jo pensava que ja anava sent hora d’organitzar-me eix desordre de vida que porto.

// Patrici Barquín

Crec que hem passat un estiu en temperatures prou elevades com per a permetrem eix títol de columna. No voldria donar peu a malentesos. Alluny de les meues intencions està evocar cap mena d’imatge eròtica, obscena o pornogràfica. Al contrari, eixa calor que hem patit no donava gaire peu a acrobàcies sexuals. Més bé convidava a estar-se ben quiet a la vora del ventilador prenent líquids i pregant per a que arribés la nit, en la vàcua esperança d’una mica de fresca.

// Esteve Betrià

Ara fa 50 anys (sembla mentida com passa el temps! I no diu res!) d’un seguit d’esdeveniments de transformació política, cultural i social que han marcat / van marcar intensament la segona meitat del proppassat segle XX i, de retruc, la posterior societat occidental (la qualifico d’occidental en un sentit ampli, gairebé global).

// Francesc Ricart

Han passat cinquanta anys! Aquell maig del 68, el del «maig francès», semblava que ho havia de canviar tot. Aquest articulista, el 1988, quan en feia vint, com un Joan Manuel Serrat qualsevol, va escriure un article a la revist(et)a Batecs i recordava el paisatge humà de Fraga que coincidia amb aquell temps de revolució.

// Marina d’Algars

La primera noció que tenim de l’alè, la tendresa, el contacte, la seguretat, la sensualitat prové de la mare. A la meua època, i al poble, es naixia a casa. El metge o el practicant (com en el meu cas), la matrona (no de titulació sinó d’especialització per la pràctica) i totes les dones de la família que rondinaven per la casa, estaven presents en el moment del part per acollir la nova criatura.

// Ramon Sistac

És una paraula fonèticament i semànticament brutal: “Excavació de vessants abruptes que fan les aigües de la pluja, d’un riu, d’una riera o d’un torrent en la terra. Torrent entre roques i timbes”. De fet, la definició canònica no deixa gaire clara la diferència amb torrent: “Corrent impetuós d’aigua, especialment el que es forma sobtosament per una forta ploguda. Barranc, pendís, etc., per on davalla atorrentada l’aigua de la pluja, sovint completament eixut o amb molt poca aigua”.

// Patrici Barquín

Podríem pensar, o donar per sabut, que estem davant d’un fenomen que ha succeït de forma gradual i pausada, però la veritat é que ha sigut una evolució, de fet, anomenada revolució, bastant sobtada. Prova d’això é lo que en una ocasió m’explicava mon sogre:
Deia l’home, que en un camí va aparèixer per la finca de la família un senyor, suposadament vingut de Saragossa.