// Patrici Barquín

Eixa frase que forma part del títol d’una meravellosa cançó de R.E.M., també forma part dels profetes post mil·lenni que ja no són vells barbuts, sinó periodistes/presentadors/opinadors de mitjans de comunicació de masses. I contràriament a lo que lis passava als autèntics profetes bíblics, la població encesa no es llença a lapidar als missatgers de la catàstrofe.

// Estela Rius

Hi ha cançons que formen part de la banda sonora de vàries generacions, i per molt temps que passo des del seu llançament, seguixen sonant i la gent les seguix coneixent. Podria ficar molts exemples i segur que tots estam pensant en diferents grups o cançons que seguixen vigents tot i el pas dels anys, però del que m’interesse parlar avui és del cas de Fórmula V.

// Artur Quintana

Els sociolingüístics solen dir que quan una llengua se situa davall del 30% de parlants al seu territori, ja no es pot recuperar i va a l’extinció. És una afirmació gratuïta, que no falten llengües que no eren parlades per ningú i ara són majoritàries al territori on es parlen, com el cas ben conegut de l’hebreu, o van en camí de ser-ho, com passa amb l’àrab clàssic, entre d’altres. Però per què ho diuen aquests savis abans esmentats? Potser per a advertir als que ja es troben prop del fatídic 30% —és el cas del català que a Catalunya és a un 34/35%— perquè no badin tant i prenguen mesures efectives de recuperació, però també pot ser que ho advertesquen als que ja són davall del 30% perquè no malgasten energies per a un procés suposadament irreversible, o aneu a saber —tot depèn del tarannà o del color polític del sociolingüista.

// Lluís Rajadell

José Ignacio Monreal Bueno publicave fa pocs dies en una carta al director a l’Heraldo de Aragón que “personas muy mayores” del Matarranya li deien “henchidas de orgullo” que parlen “chapurriau”. Monreal Bueno es llance a fer de filòleg i defineix el “chapurriau” com una llengua “propia” d’Aragó i de “fusión”. Si es “propia” d’Aragó, és distinta de la que parlen a Herbers (País Valencià) o a Horta de San Joan (Catalunya), encara que s’assemellen com tres gotes d’aigua. Misteris. El terme “fusión” podría substituir-se per “en proceso de sustitución por el castellano”. Més realiste.

// Luismi Agud Sorli

Ja han passat festes. Ja ha passat la calor. Ja han passat juny, juliol i agost, i pràcticament també ha passat l’estiu. Un estiu que, encara que no ha pogut ser com tots, mos ha ensenyat lo preu que hem de pagar per tornar a aconseguir una normalitat que creiem descomptada, i mos ha fet replantejar-nos quin món volem per al futur, com seran los estius quan tot això acabo i, en definitiva, com canviarà la nostra vida de ara en avant.

// Raquel Llop

Arribe setembre i, com sempre, busquem la manera de compensar allò que no hem fet durant el mes d’agost i comencem el curs amb una acumulació d’objectius que, spoiler, acabarem dixant de banda, com passa amb aquells que mos proposam quan comence l’any. Perquè si, perquè som així, mos agrade l’entreteniment que resulte d’imaginar escenaris poc probables en els quals reprens les classes d’anglès, tornes al gimnàs i aconsegueixes establir una rutina, minges més sa…

// José Miguel Gràcia

És un tema sobre el que vaig escriure la columna del mes passat. Si ara torno és perquè l’actualitat m’ho demana. Podria parlar dels astronòmics increments del preu del MW de l’electricitat, els quals s’estan produint dia rere dia. Donada la complexitat del sistema no paga la pena d’entendre-ho, és un sense sentit. El tema és un altre: veig molt actiu el moviment o moviments en contra dels parcs eòlics —“no volem molins”— especialment per tota la comarca del Matarranya.

// Tomàs Bosque

L’Operació Chapurriau es va posar en marxa fa un temps, en la participació destacada del PAR, los Amics del Cha…, torredans de la capital ajudats per l’actor català Ferran Rañé i la Comarca del Bajo Aragón, que posa los diners. Fins ara ha resultat un combat dialèctic prou intens i entretengut, on els convidats a escriure declaracions contraries al Català d’Aragó, han explicat de totes les maneres possibles que no els agrada gens lo nom “català”, i no tenen cap interès ni volen saber-ne res d’escriure’l ni de parlar-lo en públic.