// Glòria Francino Pinasa

Des de quan soc conscient que enraonam en llengua catalana? Des de molt xica.

Les mestres que tinívam a Sopeira parlaven en castellà, excepte dos de les que vai tinre: una la Sra. Concepció de Llesp, a qui l’altre dia vai podre abraçar, va ser la primera mestra amb qui vai començar a anar a estudi; tamé la Sra. Maria de Barruera va ser mestra del poble, però totes les classes les donaven en castellà.

// Pietro Cucalón Miñana

D’antuvi haig de dir que el català que parlo i faig servir quotidianament a la meua localitat d’Aiguaviva de Bergantes és la meua llengua d’adopció. Encara que fill de l’emigració de finals dels seixanta a Centre Europa i nascut fora de l’Estat, els meus orígens familiars són a les terres de l’interior d’Aragó, però esta llengua plena d’expressions de trets tortosins i de les terres de l’Ebre, vocables valencians, paraules de procedència mudèjar i vehicle de comunicació entre els pobles del Matarranya i les valls del Bergantes i del Mesquí ha esdevingut “la meua llengua de vida” perquè n’és la del meu fill, de la meua parella i la dels meus veïns i amics… i per mitjà d’ella, a hores d’ara, canalitzo els meus sentiments més profunds.

// Patrici Barquín

A l’edició en paper de “El Salto”, corresponent al mes d’abril de 2019 hi trobem la notícia: “La campaña más intoxicada”, que explica que des de 3.500 euros, un partit polític pot comprar un milió de robots socials o bots que treballaran incansablement, en fer pujar la popularitat del partit polític en qüestió.

// Marina d’Algars

Estem de tertúlia una alcaldessa de la Ribagorça, un diputat en actiu i una servidora. Comentem el premi Desideri Lombarte i la difusió important de l’obra de Jesús Moncada que fa el grup de teatre La Garbinada de Mequinensa.

// Patrici Barquín

Va haver-hi un temps en que ser un intel·lectual era lo més de lo més, i hi havia qui feia mans i mànigues pa parèixer lo que no era. A veure, que dit així crec que no s’entén prou bé. Fiquem un exemple:

Recordo que, sent jo molt jovenet, a una sessió de cineclub, d’eixes que se projectaven a un llançol ben tensat sobre un bastidor, amb un projector de 16 mm; va haver-hi una intensa tertúlia sobre lo significat de lo que allí acabàvem de veure.

// Marina d’Algars

El feminisme és un moviment social i polític que s’inicia en el segle XVIII (sense adoptar encara la denominació actual). Suposa prendre consciència de les dones com a grup col·lectiu i humà, de l’opressió, dominació i explotació que han estat, i encara i són, per part del col·lectiu d’homes dins d’una cultura i d’una societat patriarcal, en l’àmbit laboral, familiar, social.

// Joaquim Torrent

A la comarca de la Llitera amb 19.000 habitants s’hi està construint —de fet ja està pràcticament acabat—, per part d’un grup empresarial italià del sector carni, concretament a Binèfar, un macroescorxador que donarà feina a uns 2.000 treballadors, bàsicament mà d’obra no qualificada procedent de països extracomunitaris. A banda que no hem de perdre de vista que el grup promotor ha estat acusat d’obscures pràctiques a Polònia per la justícia d’aquell país, cal dir que, per damunt triomfalismes i la magnitud de les xifres, una macroindústria d’aquestes característiques no és cap panacea; per començar, per la duresa de les condicions de feina i d’explotació difícilment cap autòcton hi voldrà anar a treballar, a més, en ser una empresa de capital i dependència forans els beneficis automàticament marxaran del territori, i això sense comptar el greu impacte ambiental i la gran generació de residus que es produirà , així com la incidència negativa en els recursos d’aigua o en l’increment de la congestió i la perillositat del trànsit, com també l’efecte inhibidor de l’incipient turisme de la comarca, basat en la qualitat de vida i el món rural; ja ningú voldrà visitar-la, convertida en sinònim d’una industrialització bruta i sòrdida, i fins i tot molts dels seus habitants més sensibles optaran per marxar a altres entorns més agradables. I en ser, com ja hem dit, els nous llocs de feina embrutidors, mal pagats i sense perspectiva no es propiciarà més que rutina i submissió, sense espai per al talent o la innovació… Tampoc no es pot negligir el greu impacte sobre els serveis que generarà el gran increment de població que es preveu, amb un elevat cost social i de tot ordre, agreujat per les grans diferències socioculturals previsibles, ja que malgrat ser la Llitera una comarca històricament majoritàriament catalanoparlant —tot i no pertànyer actualment el nucli de Binèfar al domini lingüístic català— la nostra llengua no hi és oficial, i, per tant, no hi ha cap garantia de la seua preservació; és més, en aquestes circumstàncies, un desenvolupament sobtat d’aquesta mena implicaria greus efectes sobre la vitalitat de la llengua a nivell no tan sols comarcal sinó també més enllà, com ja està passant, per exemple, al Baix Cinca.

Sincerament, no es pot hipotecar i alterar totalment, per interessos forans, i a més poc clars, una comarca sencera prescindint de l’opinió dels seus habitants i causant-los un impacte brutal. Costa molt de qualificar com a realment democràtic un sistema que permet impunement fets com aquest, sense debat ni alternatives… Com es diu vulgarment: que no ens venguen la moto. Massa interrogants i massa silencis”.

 

// Patrici Barquín

La meua mare era com la Sherezade. No, no estic dient que ella, la mare, anés per casa coberta de vels de seda i fent una interminable dansa del ventre, cosa que, d’altra banda, hauria donat a la meua infantesa un embolcall de “realisme fantàstic” al més pur estil de Gabriel García Márquez. A part de que lo de la dansa del ventre era més propi de la Matahari que no de la Sherezade, però no ens perdem en imatges que no es corresponen en la de la meua mare i ja miraré d’estirar del fil de la comparació més endavant.