// Estela Rius

No fa gaire vaig anar al CCCB de Barcelona a veure l’exposició «La màscara no menteix mai», que propose una interessant reflexió i un recorregut a través dels usos polítics de la màscara en la modernitat.

L’ocultació del rostre implique que la identitat quedo en secret, fent-ne un element posseïdor d’un component de llibertat, subversió i clandestinitat, els quals donen una seguretat per obrar que no es té a cara descoberta.

// Marina d’Algars

He descobert un nou plaer. Bé, no és nou, simplement avui hi poso consciència. Actualment, la vida em dona el regal de poder organitzar el meu temps (no sempre) amb una lentitud que mai havia estat possible. És un objectiu potser utòpic, però, a poc a poc, ho vaig aconseguint. Puc seleccionar amb qui prendré un cafè al matí, amb qui les canyes a la tarda i mirar diferent algunes tasques que abans eren obligacions estressants i ara són vivències positives i creatives. Avui poso la mirada al significat de viatjar amb el cotxe per carreteres secundàries quan vaig al meu poble o visito llocs del Matarranya. Sola. És un temps que puc pensar, imaginar, recordar, gaudir del paisatge, de les històries vinculades a la terra i als arbres que m’acompanyen.

// José Miguel Gràcia

Generalment trobarem en qualsevol diccionari aquesta primera accepció sobre llengua o idioma: «és un sistema de comunicació propi d’una comunitat humana». Així és, però és moltes coses més. Al món hi ha unes sis mil llengües, tot i que poden desaparèixer la meitat o més en el transcurs del segle XXI per manca de transmissió o per pressions diverses. Observat el fenomen superficialment i més concretament per persones de mentalitat imperialista, gairebé sempre monolingües, pot ser vist el fenomen com una evolució favorable de la comunicació en obviar obstacles.

// Patrici Barquín

—Hola, soc lo Manel, lo carnisser.

—Ah! Hola Manel, digues.

—Miri, so Antònia, que la truco pa a avisar-la de que ve una situació molt complicada.  Com ja haurà sentit a les notícies tindrem una vaga de transport i crec que convindria que comprès una bona provisió de carn, perquè no puc garantir que tindrem subministrament pa eixos nadals.

Així é com l’Antònia, una de les millors clientes del Manel, va comprar carn fresca com pa alimentar a un regiment d’artilleria, tenint una nevera com pa alimentar a dues persones jubilades i a dieta per diferents desviaments d’anàlisis de colesterol, sucre i àcid úric entre d’altres.

// Carles Terès

M’he criat en una família creient, de les de l’època dels capellans obrers, quan s’intentava fer realitat el missatge igualitari i pacifista de Jesucrist. Malauradament per mi, malgrat els bons exemples que vaig veure al meu entorn, va arribar un dia en què vaig haver d’admetre la meua incapacitat per creure en el més enllà, en la transcendència, en la resurrecció dels morts. Així doncs, he fet vida d’agnòstic, sense perdre el respecte per la doctrina que vaig viure a casa —que poc o gens tenia a veure amb la jerarquia catòlica. Vaig a missa en dates assenyalades (festes del poble, alguna celebració) que rarament superen el parell o tres anuals, i m’incomoda que els assistents no atenguin el sermó del capellà. Per què hi van, a missa, si se’ls en fot la cerimònia? Considero més ofensiva aquesta assistència que no pas l’absència.

// Lluís Rajadell

Domingo Félez. Veterano de tres guerras, el recent llibre de Laura S. Leret que repassa la biografia de Domingo Félez, un republicà d’esquerres nascut a Alcorisa, posa sobre la taula un tema prou espinós i que la recuperació de la memòria dels perdedors de la Guerra Civil deixa, habitualment, de costat. Bona part del text gira al voltant dels republicans espanyols empresonats a Mauthausen que van actuar a les ordres dels responsables nazis per a dirigir, organitzar i administrar el camp, els coneguts com kapos, que es garantien així un millor tracte dels comandants i pot ser que la supervivència. Ere un temps i un lloc on la vida valia molt poc.

// Luismi Agud

No soc lo primer ni lo rader que ho diu, però estic segur de que lo món està canviant. Estem caminant cap a nous horitzons, cap a un paradigma totalment diferent del conegut ara, i no podem ni imaginar l’extensió del canvi.

Però com la meua paraula val mitja rameta de pi, anem a citar an algú instruït i amb autoritat: Paul Mason. Ell recorde que, allà pel segle XIV, lo sistema econòmic (feudal) va entrar en crisis, començant una sèrie de canvis que donarien lloc al sistema actual (principalment des del segle XVIII), lo liberalisme. Però hem de preguntar-nos, quins son eixos canvis?

// José Miguel Gràcia

Recentment s’ha publicat la notícia de l’amistat escandalosa de Joan Carles I amb Abdul Rahman El Assir, comerciant —traficant seria el qualificatiu correcte— d’armes, en cerca i captura. Aquest freqüent acompanyant actual de l’emèrit havia estat jutjat a l’Estat espanyol per evasió d’impostos, uns 15 milions, però no es va presentar a la cita judicial i es va activar una ordre internacional de detenció. Segons el diari El País, l’amistat entre Joan Carles I i El Assir va començar durant els anys vuitanta i d’ençà de l’arribada del monarca als Emirats Àrabs, s’ha tornat a enfortir.