Com l’amor, aquest arbre (Cercis siliqustrum) és present en racons i carrers de moltes ciutats. Al mes de març, podem apreciar una de les floracions més espectaculars i abundants, ja que les flors (rosa violaci) apareixen antes que les fulles, agrupades i inserides per les rames. El nom, arbre de l’amor, li ve donat per la forma de cor de les fulles però també és conegut com Arbre de Judes.

Dins d’algunes instàncies europees és freqüent escoltar comentaris envers la manca d’independència d’alguns jutges espanyols, en casos com el de la pandèmia que ens assola o el conflicte entre l’estat i l’independentisme català, els quals —deien— es mouen més per la seua ideologia que per unes instruccions, diguem-ne objectives. Però aquestes instàncies, especialment la UE, de forma oficial, no han fet mai cap crítica seriosa ni han condemnat els fets.

És una idea comunament acceptada que l’art només ho és quan esdevé capaç de promoure o remoure sentiments. I quan Magritte ens va dir allò de “Ceci n’est pas une pipe” ens advertia que cal no confondre la realitat amb la seva representació, la funcionalitat amb el símbol. Un meló al prestatge del nostre frigorífic, és un meló. Un meló esberlat damunt d’un pedestal exhibit al MOMA enmig de fortes mesures de seguretat, compleix una altra funció. Quan el passat mes de juny vaig afegir-me a les signatures per demanar l’eliminació de la porta d’accés al camí del Parrissal, col·locada per sorpresa per l’Ajuntament de Beseit, no vaig ser prou perspicaç per adonar-me de la grandesa de la jugada.

Jo soc de Barcelona, però vinc, en part, d’una família de la Franja. La meva besàvia Florentina Buira Mascaró i els seus germans van deixar Albelda i varen emigrar a Barcelona. La meva besàvia sempre ha tingut importància a la meva vida, encara que no la vaig conèixer, ni tan sols vaig arribar a conèixer els meus avis, coses de la guerra.

I sí. Ho he de reconèixer. M’he convertit en el tipus de persona que sempre he odiat. D’acord. I sense que valgue d’excusa. Trencaré una llança a favor meu. Com va dir Charles Darwin: “l’espècie més forta no és aquella que sobreviu ni tampoc la més intel·ligent, sinó aquella que respon millor als canvis”. Per tant, o ens adaptem, o morim. És l’únic escut que justifique el meu pecat capital, la llum esperançadora que pot purificar la meua ànima pecaminosa per a escapar del purgatori. Em sento el Dark Vader de la cultura. Efectivament, m’he passat al ‘lado oscuro’. M’he passat al ‘e-book’.

Resposta a una carta publicada a TdF digital a final de novembre, signada  escrita per Xavier Díez, Secretari de Relacions del sindicat de l’ensenyament majoritari a Catalunya USTEC·STES (IAC), amb el títol de “Carta Oberta a Javier Lambán”.

Des de la posició de valorar la llengua, la cultura, els territoris i les persones de la Franja de transició de Catalunya amb Aragó, i amb tot el respecte per a les 17 Comunitats Autònomes de l’Estat Espanyol amb la seva idiosincràsia, així com amb el convenciment que per valorar tot això no fa falta separar-se dels altres, sinó que el que s’hauria de fer és millorar el que calgui entre tots,

Més de 15.000 persones han participat en les més de 350 activitats realitzades a la Universitat Complutense de Madrid del 7 al 13 de desembre, en paral·lel a la COP25.
Durant les assemblees plenàries de cada dia, amb una participació de fins a un miler d’assistents, s’ha tingut l’ocasió d’escoltar desenes de persones de comunitats molt diverses que han compartit les seues lluites i la manera com estan fent front en primera línia a les agressions i els impactes climàtics.

Escolto amb atenció les reflexions de Miguel Ángel Berna, aconvidat a impartir una conferència a la Universitat Rovira i Virgili. Molt reconegut, acumula una experiència de més 40 anys als escenaris de tot lo món ballant jotes i creant espectacles admirables. La jota tradicional va ser aniquilada durant los quaranta anys de dictadura, i lo que queda es “postureo”: balls acrobàtics i rígids, amb balladors distants entre sí,