La música ha marcat de manera molt positiva la família calaceitana Esteve Ferrer. El pare, Ángel Esteve, s’hi va vincular des de ben jovenet a través de la Rondalla de Calaceit que es va formar cap al 1957, on ell actuava com a cantador i guitarrista. De l’agrupació juvenil local, seixanta anys més tard, només en sobreviuen quatre membres: Jaime Colomer, llaüt, Ramon Valls i José Luis Colomer, bandúrries i l’incombustible Ángel.
La figura de Ramón Segura, el president de la Diputació Provincial assassinat a Terol pels revoltats contra la República al començar la Guerra Civil, ha restat en l’oblit durant 85 anys. Fins que la Diputació li va retre homenatge el passat 14 de maig amb la presència de dos nebots de Segura com a representants de la família. Van estar-hi presents el president de la institució provincial, el socialista Manuel Rando, y representants de PSOE, PP i IU.
Darrerament, he publicat la biografia de l’enginyer Carles Montañès sota el títol, “Qui va ser realment Carles Emili Montañès?”. El llibre ha estat publicat per l’editorial Galerada de Barcelona i amb el segell de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest gran personatge, malgrat que va nàixer a Barcelona, sempre es va sentir fill de Massalió d’on era originaria la seva família paterna.
Carles Emili Montañès i Criquillion (Barcelona 1877 – Madrid 1974) fou un enginyer industrial, d’un gran dinamisme, que impulsà grans projectes i sabé moure’s bé en els ambients polítics i empresarials. Creà l’antecedent de la línia del Vallès dels actuals Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Convencé a l’enginyer nord-americà Frederik S. Pearson perquè aconseguís el capital necessari i creés la companyia Barcelona Traction, Light and Power (“la Canadenca”), que fou decisiva per a l’ús de l’electricitat en la indústria catalana. Després de la mort prematura del Dr. Pearson, s’abocà a la política com a diputat del districte de Vall-de-roures (1916 – 1923) i assolí inversions en infraestructures per a la comarca del Matarranya.
«¿Y se enseña catalán en la Universidad de Zaragoza?» Doncs, sí, s’hi ensenya, i així és des del 1985, quan es va decidir oferir una assignatura optativa de llengua catalana als futurs llicenciats en Filologia Hispànica. Encapçalem aquesta breu nota amb l’interrogant que hom fa quan vol saber de què som professors a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa, i contestem que ensenyem llengua i literatura catalanes.
«Ja em diràs com us tracten en qüestió de menjar perquè natres les passem molt putes, però anem marxant fins que se’ns apodere la debilitat». El dolorós testimoni apareix a la carta enviada el 4 de maig de 1939 per Gregorio Domènec Valén, tancat al camp de refugiats de Bram, al seu fill, Joaquín, reclòs al camp de Vernet. Evidencia la penosa situació que travessava el refugiat de Favara, que tenia llavors 53 anys i que s’havia hagut de separar del seu fill, de la seua filla, Amèlia, i de la seua dona, Francisca Balaguer. Dues setmanes després, moriria a Bram i el seu cos va ser soterrat a Montreal.
La Generalitat de Catalunya elabora un llistat de tots els republicans morts als camps de refugiats francesos al acabar la Guerra Civil. Vuit dels 47 morts aragonesos identificats fins ara havien nascut a la Fanja.
Gregorio Domènec Valén, veí de Favara, va marxar del seu poble durant la Guerra Civil fugint de la repressió franquista i va fer cap al camp de refugiats de Bram, al sud de França, on moriria, separat de la seua família, el 17 de maig de 1939 amb 52 anys. És un dels vuit nadius de la Franja que apareixen a la relació de 47 aragonesos identificats fins ara entre els més de mil de republicans morts als dissortadament famosos camps de refugiats francesos on, en acabar la Guerra Civil, es van amuntegar cents de milers d’espanyols que fugien de la repressió del bàndol guanyador.
Sant Antoni Abad, patró dels animals, és un sant molt venerat i popular a totes les viles del Matarranya i la seua festivitat està plena d’elements populars religiosos i profans: les plegues, les subhastes, les fogueres, les diableres o diablets, els ditxos, les representacions, els majordoms, els altars del sant, els tres tombs, els animals, el pa beneit, l’esquellada… Alguns d’ells que s’havien perdut amb el pas dels anys, s’han recuperat durant les últimes dècades del segle passat.
La família d’un republicà represaliat a la Guerra Civil busca les seues restes en una tomba col·lectiva
// Lluís Rajadell
La pista de Joaquín Ferrer Alaber, un moliner de Torredarques compromés amb la II República, es perd l’abril de 1938, quan tenia 38 anys, en plena ofensiva franquista sobre Aragó. Amb les tropes republicanes a la desbandada, va ser detingut pels franquistes per haver estat secretari del comité revolucionari de Ràfels. Després de la detenció, el seu destí és un absolut misteri que la seua família confia en aclarir 83 anys després amb la projectada excavació d’una fossa comuna contigua al cementiri de Vall-de-roures on, segons un informador, Ferrer podria haver estat enterrat després de la seua execució extrajudicial per culpa d’una denúncia.
