Obituari. El matí de dissabte 20 de març, a boca de primavera, ens ha deixat massa prompte (només en tenia 70 acabats de fer) el company i amic José Antonio Carrégalo Sancho, de Mont-roig.
Investigador inquiet de tots els àmbits de la cultura del seu poble i de la comarca, havia publicat diversos treballs d’investigació i també de creació literària: Espurnes (ASCUMA, Calaceit 2002), A soca d’orella (ASCUMA, IEBC-IEA, Calaceit 2002), Monroyo, el hábitat disperso (las masías) (Sucarrats, Mont-roig 2003). Un altre dels camps on excel·lí és en l’articulisme en diversos mitjans: Plana Rasa (Mont-roig), El Pati i El Vallenc (Valls), Au! (els Ports) Temps de Franja (la Franja) o La Comarca (Alcanyís). En aquest darrer mitjà amb articles individuals i, sobretot, com a integrant fundador del col·lectiu Viles i gents, la primera columna editada íntegrament en català en un mitjà aragonès, de manera ininterrompuda des de 1995 fins els nostres dies.
Obituari. En Vicent de Melchor, professor titular de Gramàtica Històrica i Història de la Llengua Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona, fornolenc d’adopció i assidu col·laborador de Temps de Franja, ha mort el 19 de febrer passat. En el Temps de Franja del proper mes d’abril el recordarem. Entretant podeu llegir-ne la semblança que n’ha fet el Departament de Filologia Catalana al seu web.
Des d’ara i ací diem el nostre profund condol a la seua família.
Obituari. El mestre xocolater Lluís Morera, figura clau d’aquesta especialitat de la rebosteria en les últimes dècades, ha mort aquest dimarts als 74 anys d’edat, víctima del Coronavirus, en la localitat ribagorçana de Benavarri.
Va morir després de passar diversos dies a l’UCI de l’Hospital Universitari San Jorge d’Osca, on va ser traslladat des de Barbastre. Encara que tot indicava que tenia possibilitats de superar la maleïda malaltia, una infecció va precipitar la seva mort.
El dimarts 7 d’abril moria a Barcelona Jordi Estruga i Estruga als 85 anys víctima de la COVID-19; havia nascut el 1934 a l’exvila de Gràcia del Pla de Barcelona, plena llavors de mequinensans, com ara sos pares.
Als inicis de la Guerra Civil, en Jordi, amb dos anys, i la mare van anar a viure a Mequinensa, però el 1938 van haver de retornar a Gràcia. A partir dels darrers anys de la dècada de 1940 i en els primers de la de 1950, hi va estudiar peritatge i professorat mercantil. Amb catorze anys ja feia classes de matemàtiques als pàrvuls i als quinze va entrar a treballar en una empresa gràfica, on va iniciar-se en l’estimació pel món de l’edició i del llibre.
Joan Perucho nasqué a Barcelona, al barri de Gràcia, al carrer del Torrent de l’Olla dins d’una família de classe mitjana. La mare era de Medina del Campo i el pare de Guàrdia de Tremp. En aquell mateix carrer tingueren anys a venir el domicili els mequinensans Edmon Vallès i Jesús Moncada. En fer els 18 anys, el 1938, Perucho defensà Barcelona des dels antiaeris del Carmel dels bombardeigs dels sediciosos, i l’any 1939 en poc més d’un mes passà de defensar la República a participar en l’ocupació de la Menorca republicana per part dels nacionals. Això li permeté d’obtenir el carnet d’excombatent que als anys 40 anava molt bé per a obrir portes. Potser d’aquella estada bèl·lica menorquina li va eixir, sense adonar-se’n, el seu gran interès per la cultura bizantina ben present a l’illa.
En Badia va morir als 94 anys i ara, sis anys després, commemorem el seu centenari. Pertanyia a la segona gran fornada dels estudiosos moderns de la llengua catalana junt amb En Francesc de B. Moll, en Joan Coromines i en Manuel Sanchis Guarner precedits tots ells per la d’en Fabra i mossèn Alcover. Va investigar en molts camps de la llengua: la fonètica experimental, la toponímia, la dialectologia —va engegar l’Atles Lingüístic del Domini Català—, la gramàtica descriptiva del català de la que en publicà dos gran manuals, així com un d’història de la llengua, i en el cas de l’estructuralisme i de la sociolingüista va ser-ne el primer en aplicar-los al català, i en aquest darrer camp hi anà ben a fons.
Mor a Maella José María Puyol, president del Sindicat Central de Regs del Matarranya
// Lluís Rajadell
Obituari. El president del Sindicat Central de Regs del Matarranya, José María Puyol, va morir el proppassat 31 d’agost per causes naturals a la seua Maella natal als 70 anys. José María era prou conegut per tota la conca del Matarranya després d’haver presidit el sindicat de regants durant diverses dècades, en les quals va recórrer els pobles de la seua competència i va mantenir una estreta relació amb els usuaris de l’aigua i amb altres sectors implicats en la conservació dels rius.
El company Francesc Ricart (Fraga, 1950), col·laborador d’aquesta revista des dels seus inicis (podeu llegir aquí la seua columna No som d’eixe món), ha estat distingit amb el premi a la Trajectòria dels XVI Premis Compromís Cultural d’Òmnium Cultural Anoia. D’aquesta manera es reconeix la seua tasca incansable en el món de l’ensenyament i en la difusió de la llengua catalana.
