Des del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona ens van fer saber el 25 de febrer d’enguany que en Vicent de Melchor, professor titular jubilat de Gramàtica Històrica i Història de la Llengua Catalana d’aqueix departament, havia mort el 19 del mateix mes als 63 anys. En Vicent, barceloní amb arrels valencianes, tenia segona residència a Fórnols de Matarranya des de principis de segle, i aviat es va integrar en la nostra Renaixença: soci d’ASCUMA, quan podia n’assistia a les juntes, o hi col·laborava en actes, com ara en la presentació a la Freixneda el 2001 del poemari Esfera. Traspunt en la serena d’en Juli Micolau.
Avui 20 de març, al matí, ens ha deixat l’amic i company José Antonio Carrégalo, ens ha comunicat la Pili, la seua esposa i lluitadora fins l’últim moment de vida, «ha mort tranquil, sense patir, estave molt malament». La primera notícia l’havíem tingut una hora abans gràcies a Javier Arrufat, mont-rogí, ‘ascumaire’ i amic de la família. A través del whatsapp ha escrit: «Bon dia… M’acaben de comunicar… que ha faltat José Antonio Carrégalo. Una gran pèrdua per a tots».
Dissabte 7 d’agost al matí ens va colpir la notícia de que Magda Gòdia Ibarz, alcaldessa de Mequinensa des de l’any 2003, moria a l’edat de 68 anys després d’una llarga i dolorosa malaltia. Ja en els inicis de l’agreujament del càncer que ha acabat finalment amb la seua vida, en març d’enguany, ens escrivia uns dels seus últims articles felicitant-nos pels 20 anys assolits per la nostra revista i animant-nos a continuar amb el mateix entusiasme de sempre.
Magda ha estat sempre una dona molt activa i lluitadora, que en tot moment ha mostrat un tacte entranyable i exquisit amb tothom, la qual cosa l’ha ajudat a unir forces entorn de projectes que han dinamitzat i donat vida i força cultural a la seua localitat.
Miquel Ibarz Roca, pintor de cavallet, muralista i gravador —aiguaforts i litografies en concret— de projecció internacional, va nàixer a Mequinensa el 30 de novembre del 1920 —ara fa cent anys— i va morir a Barcelona el 5 de gener de 1987. De ben petit, quan a penes tenia dos anys, la família —com un nombre important de mequinensans que en aquells anys van haver d’abandonar la vila a causa de la crisi provocada amb la fi de la Gran Guerra— es va traslladar a la llavors aparentment dinàmica Barcelona. Instal·lats a la capital de Catalunya, va continuar la formació acadèmica a l’Escola de Mar, institució educativa que era un dels centres pedagògicament més innovadors en la Barcelona de l’època; i fou allí on es va reforçar la seua inclinació pel dibuix i la pintura. Tanmateix, amb catorze anys va haver de deixar l’escola per treballar en les oficines d’una empresa tèxtil.
La vinculació de Francisco Javier Aguirre González (Logronyo, 1945) amb les terres del Matarranya ve de lluny, de més de quaranta anys com ell mateix proclama. Era el Director Provincial d’Educació i Cultura de Terol (1983-1989) quan entra en contacte amb Desideri Lombarte per oferir-li la publicació de dos volums en la nova col·lecció en català ‘Pa de casa’ editada pel Govern d’Aragó: l’obra de teatre Pena-roja i Vallibona, pobles germans i Poemes del racó del foc i poemes de vida i de mort. Comunicacions que recull Artur Quintana en l’Epistolari de Desideri Lombarte (1981-1989) (2002).
Avui 20 de març, al matí, ens ha deixat l’amic i company José Antonio Carrégalo, ens ha comunicat la Pili, la seua esposa i lluitadora fins l’últim moment de vida, «ha mort tranquil, sense patir, estave molt malament». La primera notícia l’havíem tingut una hora abans gràcies a Javier Arrufat, mont-rogí, ‘ascumaire’ i amic de la família. A través del whatsapp ha escrit: «Bon dia… M’acaben de comunicar… que ha faltat José Antonio Carrégalo. Una gran pèrdua per a tots».
Obituari. No sempre és fàcil acomiadar-se d’una persona amb qui has tingut la sort de compartir vida acadèmica i de recerca a la Universitat. I encara menys quan toca fer-ho només amb el pensament i el cor, en la distància, atesa la situació de pandèmia que ens va impedir, als seus col·legues més propers, ésser al costat de l’amiga que traspassà d’aquest món a l’altre.
Obituari. A casa seua, a Massalió, va morir el passat 1 d’abril amb 75 anys el nostre amic Pasqual Vidal Fígols. La seua salut havia empitjorat els últims anys i es preveia un fatal desenllaç com així ha estat. Llaurador de professió i de vocació folklorista, investigador i dibuixant, va treballar intensament per la cultura i per la defensa i promoció de la nostra llengua. En les seues il·lustracions etnològiques en color intercala breus textos explicatius per fer-les més didàctiques i aconseguir facilitar la seua difusió.
