«¿Y se enseña catalán en la Universidad de Zaragoza?» Doncs, sí, s’hi ensenya, i així és des del 1985, quan es va decidir oferir una assignatura optativa de llengua catalana als futurs llicenciats en Filologia Hispànica. Encapçalem aquesta breu nota amb l’interrogant que hom fa quan vol saber de què som professors a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa, i contestem que ensenyem llengua i literatura catalanes.
«Ja em diràs com us tracten en qüestió de menjar perquè natres les passem molt putes, però anem marxant fins que se’ns apodere la debilitat». El dolorós testimoni apareix a la carta enviada el 4 de maig de 1939 per Gregorio Domènec Valén, tancat al camp de refugiats de Bram, al seu fill, Joaquín, reclòs al camp de Vernet. Evidencia la penosa situació que travessava el refugiat de Favara, que tenia llavors 53 anys i que s’havia hagut de separar del seu fill, de la seua filla, Amèlia, i de la seua dona, Francisca Balaguer. Dues setmanes després, moriria a Bram i el seu cos va ser soterrat a Montreal.
La Generalitat de Catalunya elabora un llistat de tots els republicans morts als camps de refugiats francesos al acabar la Guerra Civil. Vuit dels 47 morts aragonesos identificats fins ara havien nascut a la Fanja.
Gregorio Domènec Valén, veí de Favara, va marxar del seu poble durant la Guerra Civil fugint de la repressió franquista i va fer cap al camp de refugiats de Bram, al sud de França, on moriria, separat de la seua família, el 17 de maig de 1939 amb 52 anys. És un dels vuit nadius de la Franja que apareixen a la relació de 47 aragonesos identificats fins ara entre els més de mil de republicans morts als dissortadament famosos camps de refugiats francesos on, en acabar la Guerra Civil, es van amuntegar cents de milers d’espanyols que fugien de la repressió del bàndol guanyador.
Sant Antoni Abad, patró dels animals, és un sant molt venerat i popular a totes les viles del Matarranya i la seua festivitat està plena d’elements populars religiosos i profans: les plegues, les subhastes, les fogueres, les diableres o diablets, els ditxos, les representacions, els majordoms, els altars del sant, els tres tombs, els animals, el pa beneit, l’esquellada… Alguns d’ells que s’havien perdut amb el pas dels anys, s’han recuperat durant les últimes dècades del segle passat.
La família d’un republicà represaliat a la Guerra Civil busca les seues restes en una tomba col·lectiva
// Lluís Rajadell
La pista de Joaquín Ferrer Alaber, un moliner de Torredarques compromés amb la II República, es perd l’abril de 1938, quan tenia 38 anys, en plena ofensiva franquista sobre Aragó. Amb les tropes republicanes a la desbandada, va ser detingut pels franquistes per haver estat secretari del comité revolucionari de Ràfels. Després de la detenció, el seu destí és un absolut misteri que la seua família confia en aclarir 83 anys després amb la projectada excavació d’una fossa comuna contigua al cementiri de Vall-de-roures on, segons un informador, Ferrer podria haver estat enterrat després de la seua execució extrajudicial per culpa d’una denúncia.
Dissabte 7 d’agost al matí ens va colpir la notícia de que Magda Gòdia Ibarz, alcaldessa de Mequinensa des de l’any 2003, moria a l’edat de 68 anys després d’una llarga i dolorosa malaltia. Ja en els inicis de l’agreujament del càncer que ha acabat finalment amb la seua vida, en març d’enguany, ens escrivia uns dels seus últims articles felicitant-nos pels 20 anys assolits per la nostra revista i animant-nos a continuar amb el mateix entusiasme de sempre.
Magda ha estat sempre una dona molt activa i lluitadora, que en tot moment ha mostrat un tacte entranyable i exquisit amb tothom, la qual cosa l’ha ajudat a unir forces entorn de projectes que han dinamitzat i donat vida i força cultural a la seua localitat.
Tomás Bosque Peñarroya (la Codonyera, Matarranya-Mesquí, 1948) ha estat reconegut enguany amb el premi «Franja. Llengua i territori» per part de les associacions pertanyents a Iniciativa Cultural de la Franja, que amb aquest guardó han volgut reconèixer la impecable trajectòria humana, social i cultural d’en Tomàs així com la seua lluita incansable per la llengua catalana i per la dignitat de la Franja des de fa més de 50 anys.
Miquel Ibarz Roca, pintor de cavallet, muralista i gravador —aiguaforts i litografies en concret— de projecció internacional, va nàixer a Mequinensa el 30 de novembre del 1920 —ara fa cent anys— i va morir a Barcelona el 5 de gener de 1987. De ben petit, quan a penes tenia dos anys, la família —com un nombre important de mequinensans que en aquells anys van haver d’abandonar la vila a causa de la crisi provocada amb la fi de la Gran Guerra— es va traslladar a la llavors aparentment dinàmica Barcelona. Instal·lats a la capital de Catalunya, va continuar la formació acadèmica a l’Escola de Mar, institució educativa que era un dels centres pedagògicament més innovadors en la Barcelona de l’època; i fou allí on es va reforçar la seua inclinació pel dibuix i la pintura. Tanmateix, amb catorze anys va haver de deixar l’escola per treballar en les oficines d’una empresa tèxtil.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
