El 13 de gener de 2020 ens va deixar l’escriptora Isabel-Clara Simó i Monllor a conseqüència d’una llarga malaltia que feia temps que arrossegava.
A part d’escriptora era periodista i també exercia com a política valenciana. Estava llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat de València i s’havia doctorat en Filologia Romànica.
Per molts era coneguda com la Canigona, un apel·latiu afectuós, que algú li va posar, perquè havia dirigit durant molts d’anys la revista Canigó.
Nascuda a la ciutat d’Alcoi el 4 d’abril de 1943, a finals de la dècada dels seixanta va fer un llarg camí cap al nord fins a arribar a la ciutat de Figueres. Allí es va casar amb el periodista Xavier Dalfó que editava la revista Canigó. Com a dona emprenedora que era, aviat es va fer càrrec de la direcció de la revista. Canigó va passar a ser un setmanari i també va traslladar la redacció a Barcelona.
Està més que comprovat que, a la majoria de la gent, els agradaria saber cantar bé (entonar); i posats a triar un instrument, escollirien el piano, que és l’instrument rei. Així que el meu cas d’afició molt primerenca a la música entra dins la plena normalitat; que ha pogut estar afavorida per l’herència de la bisagüela Cecilia Cases, de la que se’n parlave de les seues virtuts a la família. També per les tradicions de la Codonyera, un poble menut on, en la primera meitat del segle XX, hi havia piano a sis cases, dos orgues a les iglésies, tocadors de rondalla, i cantors i cantores vocacionals que interpretaven, a les misses i als oficis, los repertoris en llatí, de ressonàncies gregorianes i de la música culta. Però no n’hi havia prou en los bons antecedents i tindre una oïda fina, si no haguérem tingut moltes ganes i necessitat de perseguir fins al final lo somni de la música.
Calaceit és una vila de la comarca del Matarranya, coneguda també amb els noms, inventats pels escriptors que van viure a la població, com Refugi d’Artistes, el Cadaqués de terra endins i també com la Capital Cultural del Matarranya.
Darrerament, l’Ajuntament de la vila ha col·locat unes petites plaques a les cases on van viure aquestes insignes persones, en les quals es pot llegir una petita biografia.
Aquest any es compleixen cent anys del naixement dels pintors Albert Ràfols Casamada i de la seva muller Maria Girona.
José Albiac Altés (Nonasp, 1952). L’any 1979 va encapçalar la candidatura del PSOE a les primeres eleccions municipals de l’actual democràcia. En tan sols 26 anys —al desembre en faria 27— es va convertir en alcalde de Nonasp. Eren temps de canvi, i les ganes i la il·lusió de treballar per un poble que mirés endavant, va fer que estigués al capdavant de l’ajuntament fins al 1991. Durant estes tres legislatures, va combinar lo treball de pagès amb l’alcaldia, en un temps en què, com recorda, no es cobrava ni una pesseta per estar al servei del poble. José va ser un dels disset alcaldes que va firmar la Declaració de Mequinensa l’any 1984.
Els ilercavons van ser una tribu ibèrica entre els segles VI i I a. C. El territori se situava aproximadament entre el coll de Balaguer (prop de Tortosa), Sagunt, el Matarranya, Mequinensa, etc. Més o menys, abraçaven els antics límits del bisbat de Tortosa.
Un territori amb una població assentada en els primers temps de la conquesta cristiana que han conservat unes característiques molt comunes fins al dia d’avui. Això ho coneixia molt bé el que fou líder del republicanisme català i primer ministre d’Educació de la II República espanyola, en Marcel·lí Domingo i Sanjuan (Tarragona, 26 d’abril de 1884 – Tolosa, 2 de març de 1939). Aquest va ser un brillant mestre i pedagog, un excel·lent periodista i un gran polític, diverses vegades ministre, durant els governs de la Segona República.
L’acadèmic Ánchel Conte Cazcarro (Alcolea de Cinca, 1942- Almeria, 2023) va morir a l’edat de vuitanta-un anys la nit del 22 de novembre de 2023 a Almeria, després de l’empitjorament de la malaltia respiratòria que arrossegava des de feia ja temps. Aquesta circumstància, que havia limitat la mobilitat de l’escriptor durant els darrers mesos, no li va impedir complir amb il·lusió i entusiasme les obligacions acadèmiques, i continuar publicant poemes, sovint inspirat per la solitud de les nits a l’hospital.
Ánchel Conte ha estat membre de la institució acadèmica des que es va constituir el 2021. Va ser elegit per unanimitat director de l’Instituto del Aragonés i va presidir els treballs de la Comissió de Grafia, que van esdevenir en l’aprovació de l’ortografia normativa de la llengua aragonesa, un treball del qual se sentia molt orgullós.
Va ser un home clau per a consensuar la regulació del Matarranya
// Redacció
El Sindicat Central de Regants de la Conca del Matarranya va celebrar el passat 26 d’octubre un homenatge pòstum al que va ser el seu president José María Puyol, mort el 2020, en reconeixement a la seva tasca conciliadora. La intervenció de Puyol va culminar amb els acords de la Freixneda i Favara, que, fa dues dècades, van concloure el conflicte respecte a la regulació del Matarranya amb la cancel·lació del projecte de la presa de la Torre del Comte i la substitució per basses laterals.
L’homenatge va començar a la localitat natal de l’homenatjat, Maella, per acabar a la bassa de Vallcomuna, a Massalió, on es va inaugurar un monòlit amb la imatge del president mort. A més a més, es va batejar aquest petit embassament amb el nom de José María Puyol.
Ha tornat lo llop per les nostres terres. La tradició jueva, i per tant cristiana, té en la figura de Noé el símbol de la diversitat animal, que ell va salvaguardar, posant a l’arca una parella de cada espècie animal. Hi ha qui contemporàniament xale en eixa diversitat animal anant al zoo, alegrant la ment i la vista en una presumpta biodiversitat, hiperdomesticada. A poc gust que tingues pel teu entorn també hauràs xalat veent cabres monteses pels Ports de Beseit. Va passar de ser una espècie en seriosa regressió, per la pressió cinegètica, a tindre una densitat tremenda als Ports. De fet, fa uns anys ere habitual veure raberes extremadament grans de cabres. En pocs centenars de metres es podien veure desenes d’exemplars. I en los conseqüents beneficis que també en traïen les reserves de caça.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
