// María Dolores Gimeno Puyol*

En este context d’enfrontament en què la llengua, desgraciadament, continua sent arma de combat polític, voldria recordar la meua experiència com a professora de Llengua i literatura castellana durant 18 anys a l’Ensenyament Secundari a Catalunya. Mai hai tingut durant tot eixe temps cap problema ni entre els alumnes ni amb d’altres professors o els equips directius.

// Jordi Marin i Monfort*

La crisi oberta arran del procés d’independència de Catalunya ha estat la darrera excusa del govern de l’Estat per atacar un dels elements d’autogovern que més se’n penedeixen d’haver transferit: l’educació. El model d’immersió lingüística que es practica a Catalunya des de fa més de tres dècades ha estat reconegut tant internacionalment com dintre del propi país i molt especialment en aquells sectors de la població que no tenien el català com a primera llengua.

// Glòria Francino*

Quan sento i llegeixo als mitjans de comunicació que a Catalunya no s’ensenya l’assignatura de Llengua castellana o no es fa com cal, m’adono de la mala fe en les declaracions d’alguns personatges públics, primer perquè ells no assisteixen a escoles o instituts catalans a classe, i segon perquè els interessa parlar d’aquest tema, que no és cert, que no s’adiu amb la realitat social que es viu als centres escolars de la Comunitat Autònoma de Catalunya —havia escrit aquest paràgraf sense haver escoltat les declaracions d’un diputat català al Congreso de los Diputados.

Joan Rovira, president del Centre d’Estudis Lliterans

//Josep Espluga

Joan Rovira és el president del Centre d’Estudis Lliterans, un centre d’estudis comarcal que des del 2008 s’ocupa de promoure investigacions i de divulgar coneixements sobre el patrimoni cultural, natural, històric i social de la Llitera. Després de gairebé una dècada en funcionament, Joan Rovira mos fa un repàs a les moltes i valuoses aportacions que han fet durant aquest temps, i reflexiona sobre els obstacles amb què es troben en el dia a dia. Entre aquests obstacles destaquen les dificultats per arribar al públic, la manca de tradició col·laborativa i l’escàs suport institucional a diferents nivells. Malgrat tot, el CELLIT segueix endavant duent a terme una tasca essencial per al present i futur de la comarca.

//Natxo Sorolla

Revisant l’origen de la denominació “Franja” per al territori on se superposen la llengua catalana i Aragó, m’haig trobat amb algunes inconcrecions. Moret (1998:12) apuntava al seu magnífic llibre que la denominació té el seu origen en la transició, en cercles de jóvens de la Franja i catalans que es trobaven al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, cap a 1977-78. Això seria coherent amb que la primera referència escrita que es troba és Camps (1976), que parla de franja aragonesa (de fet, parla dels catalans de la franja aragonesa), i en una resposta de Pons, Sistac (1977), que citen la denominació.

Entrevista a Joaquim Gibert

//Òscar Adamuz (Font: Moviment Franjolí)

Joaquim Gibert és psicòleg i professor. Nascut a Arenys de Mar, fa anys que resideix a Fraga i n’és membre actiu del Casal Jaume I de la capital del Baix Cinca, a on destaca com a activista cultural en defensa de la llengua catalana. És autor de llibres com: Qui estima la llengua la fa servir, Removent consciències i coautor de diverses obres sobre el fet lingüístic als Països Catalans. Quim és una persona de conversa amena, pausada i contundent.