José Ignacio Micolau Adell, tècnic cultural i membre del Consell de Llengües

// Artur Quintana

José Ignacio Micolau Adell, conegut com a home de concòrdia, va nàixer a la Torre del Comte, al Matarranya, el 1956 en una família de petits propietaris agrícoles. És llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona i des de 1981 treballa com a tècnic de cultura de l’Ajuntament d’Alcanyís. Com a tal ha donat una gran empenta a la biblioteca i l’arxiu municipals i a moltíssims actes culturals alcanyissans i del Baix Aragó en general. Va ser soci fundador i president del CESBA, i col·labora intensament amb l’Instituto de Estudios Humanísticos, importants entitats culturals, totes dues, d’Alcanyís. És també soci d’ASCUMA i sovint n’ha estat membre de la Junta. Escriu, en castellà i català, majoritàriament de temes d’història baixaragonesos. Una bona part dels seus treballs han estat aplegats al llibre Cuestiones Bajoaragonesas publicat a Alcanyís l’any 2009. Recentment ha estat nomenat membre del Consell de Llengües d’Aragó. Ens trobem al seu despatx de la Biblioteca Municipal un dia…

Un nonaspí propietari. Una vida de revista.

// Estela Rius

“La revista va ser lo que va portar al Teatre Còmic als seus anys de més popularitat, es per això que se’l coneixia com El palacio de la revista”

Solíem anar al Teatre Còmic a la funció dels dissabtes o diumenges en les nostres respectives famílies. Pel teatre hi van passar molts artistes com ara Trudy Boris, la ballarina Mercedes Mozart, Carmen de Lirio o Raquel Meller que ja era molt gran. Vaig veure dirigir l’orquestra al “maestro Alonso”, al “maestro Guerrero”, també recordo a Conchita Leonardo i a Alady i Mary Sampere, que improvisaven un vis a vis amb lo públic: divertidíssim! També va actuar Unus del circ Barnum, que anava vestit amb un frac i barret de copa. Elegantíssim!

El dia que creuàvem el Paral·lel per portar a enterrar el meu pare, estaven enderrocant el teatre.

Fundadors del Museu Etnològic de Nonasp

// Merxe Llop

Hipòlit Solé, Mario Rius, José María Ràfales i Daniel Maza són els fundadors de l’associació Amics de Nonasp que fa vint-i-dos anys van emprendre la tasca de crear un Museu Etnològic.
«No podíem imaginar mai on hem arribat, però s’ha de dir que la força, la il·lusió i la passió que tenim per tot el referent a Nonasp i la seua història, fa que tiréssim endavant i ja estem cavil·lant allò que hem de fer per l’any vinent.
»Al final ser conscient o no ser, és mes o menys important, la cosa és que mentre fem lo que fem mos ho passem d’allò més bé, recuperem un munt d’històries abocades a desaparèixer, i la cosa s’ha allargat; com díem abans, ja fa 22 anys i estem en forma. Estem més motivats que mai i aquest mes d’agost hem carregat les bateries al màxim per continuar.»

Entrevista a Estela Rius, Santiago Ráfales i Marc Borràs

// Merche Llop

Estela, Santiago i Marc són tres joves artistes fills i filla de Nonasp que el dia 22 d’agost ens van mostrar alguns dels seus projectes de creació, interessants i originals, al centre cultural del poble, amb un èxit total d’assistència. El cinema i el dibuix van omplir d’art la pantalla de projecció al Centre Cultural de Nonasp l’estiu passat.

Manel Riu, el Tendre de Benavarri

// Ramon Sistac

Seria fer un acudit fàcil dir que Manel Riu regala, vessa i traspua humanitat. A la seua gens discreta corpenta afegeix una activitat dialèctica que no té aturador: la nostra conversa s’acaba perquè s’ha fet de nit i haig de tornar cap a la terra plana, un vespre incert entre hivern i primavera, amb pluja i alguna volva de neu. Benavarrès instal·lat a Tremp (on ensenya llengua espanyola a l’institut), no ha perdut ni un bri del seu parlar de Benavarri, almenys quan parla (enragone) amb mi, i comprovo que també amb la família. En el moment de l’entrevista encara no sabem que s’arxivarà (de manera provisional, però) la causa oberta contra ell, acusat per la Guàrdia Civil d’incitació a l’odi i revelació de secrets per uns tuits, acusació que li va arribar a comportar la detenció durant unes hores. Polemista desfermat, del que té res no li’n falta, excepte pèls a la llengua.

Merxe Llop Alfonso, professora, pedagoga i escriptora

// Màrio Sasot

La tensió vital permanent d’aquesta dona apassionada i activa (Merxe Llop Alfonso, Nonasp, Baix Matarranya, 1957) mestra, psico-pedagoga, escriptora i animadora cultural, col·laboradora habitual d’aquesta revista amb les seues columnes, una vegada incisives, altra reflexives i erudites, sempre honestes, ha trencat abruptament i definitiva en el seu poemari “Esclat”, un seguit de versos crus i tendres, tristos, desesperats i optimistes. Al final de l’estriptease sentimental d’aquesta ànima esguerrada, sorgeix l’esperança enmig d’uns paisatges serens plens de pau i de nostàlgia.

Jordi Moners i Sinyol polític, traductor, dialectòleg i literat

// Francesc Teixidor

Jordi Moners i Sinyol va nàixer al Prat de Llobregat el 1933. Estudis de dret (llicenciatura) a la Universitat de Barcelona i de romanística i germanística a Marburg, Freiburg im Breisgau i sobretot a Heidelberg. Va fer estades a Itàlia, Occitània i Portugal, i va viure uns anys a Alemanya, i en aquest país participà activament en els Jocs Florals de la Llengua catalana a l’exili celebrats a Tübingen l’any 1970. El 1971 torna a Catalunya. Viu uns anys al Prat de Llobregat, fins el 1980, després a Sant Boi de Llobregat i des del 2003 a Llinars del Vallès, on ara resideix. El 1968 ingressa com a fundador al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) i hi desenvolupa una intensa activitat política. A través de la seua muller Núria Codina i Capdevila amb arrels familiars a Castigaleu passa llargues temporades en aqueixa vila ribagorçana i hi investiga la llengua, la literatura i la història local. Ha treballat a l’ensenyament, com a traductor de l’alemany (Das Kapital d’en Karl Marx, Anestèsia local de Günter Grass, contes infantils) i de l’italià (Il Principe de Niccolò Machiavelli), i com a escriptor, investigador i comentarista polític (Informationen über Katalonien (1970), textos per al PSAN, la Síntesi d’història dels Països Catalans, La llengua de Castigaleu, la segona edició de La Pastorada de Castigaleu), també ha escrit un important recull de narracions i llegendes ribagorçanes que caldria publicar d’urgència. Una greu afecció als ulls l’ha obligat darrerament a retirar-se de moltes de les seues activitats.

MÀRIO SASOT, GUANYADOR DEL PREMI GUILLEM NICOLAU 2017

// Merxe Llop i Ramon Mur

Màrio Sasot Escuer (Saidí, 1951), ex professor, periodista i membre del duo Recapte, s’ha decidit, després d’uns quants treballs de caràcter assagístic sobre la llengua, la cultura i la cançó de la Franja, a escriure una obra de creació. Una novel·la biogràfica on l’autor tracta qüestions més íntimes i personals i ajusta comptes amb el seu passat sense acritud, d’una manera nostàlgica, irònica i, de vegades, divertida. El que fou director d’aquesta revista en los seus primers onze anys de vida, ens desvela diversos aspectes del procés creatiu, assumptes de la seua biografia menys coneguts i algunes tècniques emprades en l’escriptura d’aquest seu últim llibre.