«Si la llengua no s’usa, es perd»*

Pepa Nogués, premi Franja Cultura i Territori 2021

// Lluís Rajadell

Pepa Nogués, nascuda a Carlet (València) fa 50 anys, va rebre el passat 7 de desembre a Calaceit el Premi Franja que li va atorgar la Iniciativa Cultural de la Franja per la seua tasca de promoció del català al Matarranya. Nogués és llicenciada en antropologia per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Viu a la Portellada i té dos filles. Treballa actualment com a professora de català a l’IES Matarraña de Vall-de-roures. Ha desenvolupat una extensa tasca d’investigació, divulgació i ensenyament de la cultura comarcal, a més de ser una activista compromesa que forma part de l’ASCUMA i l’Associació Clarió, entre d’altres.

Què ha suposat per vostè rebre el Premi Franja, entregat per totes les associacions que treballen pel català a l’Aragó, per reconèixer la seua contribució a la promoció d’esta llengua?

El primer va ser una reacció de sorpresa. No soc una persona de grans càrrecs, soc més aviat una formigueta que treballa dia a dia. Més avant, vaig tindre un sentiment d’agraïment i em vaig sentir honorada per rebre un premi de la mà de molta gent que fa molts anys que treballa per la llengua i la cultura a la Franja i se’l mereix tant com jo i amb la qual he tingut el plaer de compartir molts moments.

Vostè és de Carlet (València) i viu a la Portellada. On està mes viu el català?

El meu poble ha rebut molts nouvinguts, però la major part de la gent ha nascut al poble. La llengua està viva al carrer i, com està molt protegida i normalitzada, és la llengua normal de comunicació. A l’àmbit informal, l’ús està a un nivell paregut al de la Portellada, però a l’àmbit formal està millor a Carlet.

Però la llengua també ho va passar malament al País Valencià.

Quan jo era menuda la situació no era com ara. La diglòssia era molt forta. Però ara ningú es planteja, per exemple, que si retola el seu negoci en valencià no vendrà tant com si ho fa en castellà. Ara està totalment normalitzat i el valencià és la llengua majoritària. Quan era xiqueta, la situació de diglòssia era pareguda a la que es viu aquí, al Matarranya. No vaig tenir una assignatura de valencià fins a cinquè curs de Primària. Actualment, totes les escoles apliquen la immersió lingüística, amb assignatures impartides en castellà i anglès.

La situació del Matarranya recorda la del seu poble quan era menuda?

És com la que jo he viscut a Carlet de xiqueta. Quan anava al batxillerat hi havia un conflicte lingüístic on la llengua s’utilitzava com arma política entre dretes i esquerres. Als anys noranta, ja vam arribar al bilingüisme, però a l’hora de fer activitats s’havien de mirar molt les paraules triades per a que alguna no sonara massa catalana. Ara, a Carlet, a nivell formal oral i escrit la situació és totalment diferent a la del Matarranya, perquè el valencià està normalitzat.

Mentre al Matarranya…

La situació és d’oralitat de la llengua i de diglòssia, de llengua minoritzada. Qualsevol acte públic, fora dels àmbits que treballen per la llengua, es fa només en castellà, encara que, en algunes ocasions, es pot combinar amb el català.

Per què els catalanoparlants aragonesos som tan propensos a canviar al castellà en qualsevol acte públic?

La gent ha de ser conscient que ha d’utilitzar més la llengua catalana. Hi ha moltes associacions que treballen per la llengua, crec que hi ha suport social, però a l’hora de parlar-la en actes públics sempre hi ha algú, a vegades només una persona o dues, que diu que és millor parlar en castellà. És molt fàcil canviar de llengua perquè de tots els problemes que tenim el principal és la falta de consciència de si la llengua no s’usa es perd. Donem per fet que la bona educació i el respecte signifiquen canviar de llengua i passar al castellà. A vegades, es canvia només per precaució, per si apareix algú que no entén el català.

Com es pot canviar esta propensió al castellà en tots els àmbits formals?

Hem de canviar el xip i pensar que l’actitud educada no és que jo canvie de llengua si no que el que escolta faci un esforç per entendre el català. Hem de deixar de pensar que és una falta de respecte parlar en la nostra llengua i hem de pensar que el que escolta la pot entendre encara que no la parle. Això se’n diu multilingüisme i és el model que prospera a nivell europeu.

Com s’ha arribat a esta situació de tan poca autoestima lingüística?

És com el gos de Pavlov: com hem trobat tantes dificultats per a usar la nostra llengua ja no ens atrevim a intentar parlar-la.

Com va afectar a la llengua la legislació dels governs del PP i el PAR ometent el català i denominant-lo Lapao?

Els anys de govern del PP van provocar una davallada molt forta de la consideració social de la llengua, encara que no van afectar a l’escola. Al tornar el PSOE i CHA al govern i amb la creació de la Direcció General de Política Lingüística s’ha notat una millora en la percepció que els aragonesos tenen de les llengües pròpies, l’aragonés i el català.

Com ho ha detectat?

Els professors que arribaven a l’institut el primer dia se n’enteraven que els xiquets parlaven català i es quedaven espantats. Ara, quan arriben, ja ho saben i són molt respectuosos amb la llengua, que és cert que s’hauria d’usar més. Ha canviat la percepció. Però, per altra banda, quan el Govern d’Aragó promou el català prosperen els moviments segregacionistes, com passava a València amb el blaverisme i aquí amb el xapurriau. La llengua es torna un instrument per fer oposició al Govern.

Per què el moviment del xapurriau fa tant soroll?

Crec que el moviment del xapurriau té molt menys pes social del que pensem, però el té perquè la llengua és més que un instrument de comunicació, té una història darrera i és un tema molt important. En certa manera, la seua existència indica que aquí la llengua catalana encara està viva.

Si no canvia la tendència actual, quina és la expectativa del català al Matarranya?

La de desaparèixer en dues generacions. Tenim l’exemple d’Aiguaviva, que ha perdut la llengua en dues generacions. La gent gran parla habitualment el català, però els sagals ni el parlen ni l’entenen. La generació que ara té uns quaranta anys, l’entén però parlen entre ells en castellà. A la manca de transmissió, s’afegeix el despoblament i l’arribada de nous residents no catalanoparlants.

Per què s’ha accelerat el procés de substitució pel castellà?

Pels canvis socials. Fins fa poques dècades, no hi havia immigració ni els mitjans de comunicació actuals, ni xarxes socials. I l’ensenyament no començava fins als sis anys, mentre ara comença als dos mesos. Els xiquets aprenen les primeres cançons infantils en castellà, igual que els colors o els dies de la setmana, encara que la mestra sigue del poble. La ruralitat va mantenir la llengua des del segle XII fins avui, però la continuïtat s’ha trencat pels canvis socials.

Quins son els factors més decisius per al retrocés del català?

Sobretot, influeix l’escolarització molt primerenca, que per altra banda ha estat un avanç molt important per a l’emancipació de la dona rural, i perquè les formes de comunicar-se han canviat. Les xarxes socials estan en castellà, i este és un problema que afecta a la llengua dels adolescents d’aquí i als de Barcelona. Es busquen les visualitzacions i si es pengen missatges en castellà arriben a més gent. És un problema que ja afecta a llengües com l’italià o el francès, perquè tot s’iguala. Les llengües que partim d’una situació precària encara ho tenim pitjor.

Mal panorama em descriu.

També és cert que pot haver un fet inesperat que canvie la situació. A l’Alguer, la llengua estava quasi perduda, com a Aiguaviva. Per a la gent gran, era la llengua habitual, però els seus nets no l’entenien. De sobte, una aerolínia low cost va connectar Barcelona amb l’Alguer i van començar a arribar molts turistes catalans. Així, les tendes van pensar que si tornaven a parlar la llengua dels seus iaios tenien més clientela. I ara tot està retolat en català i als serveis turístics t’atenen en italià i català.

Creu que la situació del català al Matarranya és reversible?

Sí, si passa un miracle com el que va passar a l’Alguer… Però sí, crec, que tenim una oportunitat de salvar la llengua. Per això estem aquí. Hem de tenir esperança i evitar la ràbia, que a vegades no dixa veure la realitat.

Vostè és professora de català a l’institut de Vall-de-roures. Quantes hores de català reben setmanalment els alumnes?

Entre dos i tres hores, sempre com assignatura optativa.

És suficient per a garantir als alumnes el domini de la llengua al acabar la Secundària?

Oralment, sí, i, per escrit, crec que també. Reben el títol B2 al final de quart d’ESO, però demanem més hores per a que a l’acabar siguen totalment bilingües.

Quantes hores caldrien per a garantir el bilingüisme?

L’ideal seria un opció que permet la legislació actual que consistiria en impartir una assignatura en català. No afectaria gaire al conjunt de les matèries, però organitzativament és complicat. No s’ha pogut introduir a l’Institut Matarraña de Vall-de-roures, on l’ensenyament del català va costar molt d’arrancar. Va costar més que a cap altre institut de la Franja.

A altres instituts de la Franja ja es dona una assignatura en català?

Sí, des de 2007 a la majoria dels centres de Fraga. Un altre problema per a l’ensenyament del català és que al carrer no hi ha cap estímul per a aprendre’l. Cal utilitzar el català al carrer per a que els alumnes prenguen consciència del potencial de la seua llengua. En l’ús informal, els estudiants son bilingües, però no passa el mateix al nivell oral formal o a l’escriptura.

Per què va decidir implicar-se en el moviment associatiu del Matarranya?

Jo me vaig fer activista per obligació, perquè les meues filles em van començar a parlar en castellà. Jo, de jove, vaig viure el conflicte lingüístic a València i és un tema que em té molt sensibilitzada. Recordo, de molt menuda, anar a l’escola i preguntar-li a ma mare per què al passar la porta només parlàvem castellà. Perquè a vegades els mestres eren del poble i parlaven valencià. També va influir en la meua conscienciació lingüística un professorat de valencià molt motivat i que transmetia passió per la nostra llengua. En acabar la carrera, vaig viure a la Terra Alta i em vaig fer sòcia de l’ASCUMA, i la situació del Matarranya em recordava molt el que havia viscut a València, amb una diglòssia molt accentuada.

Però la seua implicació va més enllà de l’activisme cultural, perquè també s’ha involucrat a fons en la lluita contra la saturació de parcs eòlics que es projecta per a la comarca.

Crec molt en la mobilització de la gent del carrer. Tots formem part de la societat i és important que la gent faça sentir la seua veu. És democràtic involucrar-nos en el que ens està passant. Crec en el paper de la societat civil perquè això ens afecta a tots. És important reivindicar quan les coses no es fan bé. Amb les centrals eòliques, els grans volen utilitzar els menuts per fer diners.

Quina afecció tindrien per a la comarca les centrals plantejades si finalment es fan?

La nostra vida no seria igual. Els parcs estan projectats al costat dels pobles on vivim. Els molins voltarien damunt dels nostres caps. Canviaria el paisatge, el so contaminaria els pobles i es desmotivaria projectes de vida al voltant de l’agricultura o la ramaderia, a més de perjudicar el desenvolupament turístic, perquè són instal·lacions que dominarien el paisatge. Els molins previstos son quatre vegades més alts que el campanar més alt de la comarca. Es un projecte desmesurat.

Però aportarien recursos als ajuntaments?

Es cert que hi ha un problema de finançament municipal i aportarien diners, però la gent no ha pensat que el patrimoni immobiliari es devaluaria i això afectaria a tothom. La gent ha treballat molt per a tenir un patrimoni que perdrà molt valor.

Vostè és comissària de l’exposició itinerant de l’ASCUMA sobre Desideri Lombarte (Pena-roja 1937-Barcelona 1989), que ha passat per més de 70 pobles i ciutats. A què atribueix el seu èxit?

Vaig ser-ne l’autora amb el disseny de Gràfiques del Matarranya. I soc la comissària de l’exposició. La poesia de Desideri és molt clara i arriba a tothom. És molt senzilla però alhora ens ompli a tots perquè és profunda. Aquí està la seua gràcia, ajuntar profunditat amb senzillesa. La poesia que dedica a les emocions, més universal, també és clara i profunda i arriba a la fibra. Anar amb Desideri és garantia que agradarà. Ningú ha posat inconvenients a que estiga escrita en català. El seu missatge és tan integrador que ningú hi pot estar en contra. Una de les seues frases era: «Parlar català és la nostra forma de ser aragonesos».

---

*Publicat a Temps de Franja n. 153, abril de 2022