Ramón Segura, homenatjat 85 anys després de ser assassinat per defensar la República*

// Lluís Rajadell

La figura de Ramón Segura, el president de la Diputació Provincial assassinat a Terol pels revoltats contra la República al començar la Guerra Civil, ha restat en l’oblit durant 85 anys. Fins que la Diputació li va retre homenatge el passat 14 de maig amb la presència de dos nebots de Segura com a representants de la família. Van estar-hi presents el president de la institució provincial, el socialista Manuel Rando, y representants de PSOE, PP i IU.

La publicació d’informacions a la premsa per l’historiador Serafín Aldecoa sobre Ramón Segura va estimular el grup polític de Ganar Teruel-IU a presentar el 2018 una proposta perquè Segura fos homenatjat per la institució que va presidir i que, després, li va donar l’esquena durant gairebé un segle. La iniciativa va ser derrotada amb els vots del PP i el PAR el 2016. Tots dos partits formaven part de l’equip de govern en aquell moment. Van votar a favor el PSOE i els proposants.

Ganar Teruel-IU va reprendre la iniciativa a la següent corporació, amb equip de govern PSOE-PAR, i aquesta vegada amb èxit. La iniciativa va rebre els vots del PSOE; del diputat de Ciutadans, Ramón Fuertes; i del proposant, l’alcalde de la Puebla de Híjar, Pedro Bello, de Ganar-IU. El PP va votar-hi en contra i el PAR es va abstenir. Finalment, l’homenatge va tenir lloc el 14 de juliol del 2021 en un modest acte presidit pel president de la institució, el socialista Manuel Rando, que va recordar la figura del seu antecessor i de totes les víctimes de “la desraó” durant la Guerra Civil. El reconeixement va consistir en la dedicatòria d’una placa en una dependència de la Diputació, una xerrada sobre el personatge a càrrec de Serafín Aldecoa i un concert de piano al Museu Provincial.

Hi van assistir els portaveus del PSOE, Ganar-IU i PP. Aquest darrer, Carlos Boné, és, a més, l’alcalde de Valderrobres, un càrrec en què també el va precedir l’homenatjat. Boné va criticar l’escassa volada de la dependència on es va col·locar la placa commemorativa. Quan dos mesos després, el PSOE de Vall-de-roures va proposar a l’Ajuntament que posés el nom de Ramón Segura al poliesportiu del poble com a homenatge al president assassinat, el PP, amb majoria absoluta, va rebutjar-ho. Van votar a favor els dos regidors del PSOE i en contra els 8 del PP. El portaveu socialista, Miguel Àngel Estopiñà, qualificà el comportament de l’alcalde de contradictori i desconcertant.

A l’homenatge de la Diputació van assistir-hi com a convidats dos nebots-nets de Ramón Segura —Ramón Granja i Carmina Segurana, nets de dos germans de Ramón: Bernardo i Presentación—. Van agrair l’acte, encara que van lamentar que hagueren hagut de passar 85 anys des de la desaparició del seu besoncle per al primer acte públic de “reparació i justícia” per la seua mort arbitrària.

La història de la detenció, captiveri i execució de Ramón Segura, un dels líders provincials de Izquierda Republicana, és coneguda, principalment, pel relat que en va fer l’escriptor Ildefonso Manuel Gil, detingut també pels revoltats al Seminari de Terol amb el propi Segura i altres destacats republicans, com el diputat Gregorio Vilatela. En una ciutat controlada des del primer moment pels feixistes i antirepublicans, el terror s’escampava entre els partidaris de la República.

«A mitja tarda, va baixar el sergent fins al peu de l’escala, deixant dalt dos guàrdies. En un paper va llegir cinc noms, cadascun amb els seus dos cognoms: don Gregorio, Joaquín, Segura, Cabrera i Victorio eren al centre de la sala i els va fer pujar. Joaquín, que anava en samarreta, li va dir que anava a buscar la seua americana. “On vas, no la trobaràs a faltar” —va contestar el sergent—». L’estremidor relat que fa Ildefonso Manuel Gil en el seu llibre Concierto al atardecer explica de forma freda i precisa el moment en què Ramón Segura és apartat dels seus companys de reclusió als soterranis del Seminari de Terol per desaparèixer per sempre. L’acompanyaven en la seva baixada als inferns, entre d’altres, el diputat Vilatela, probablement el polític republicà més prestigiós de la província.

La seva sortida del Seminari a punta de pistola és l’última notícia que es té de Segura, que havia nascut a Vall-de-roures 45 anys abans, i que, després de tres estades temporals a Nova York entre 1911 i 1922 es va convertir en un destacat dirigent republicà d’esquerres a la província.

Les notícies que es tenen de la mort del president de la Diputació són confuses, imprecises i en ocasions contradictòries. No hi ha dubte que va morir a mans dels franquistes dins de l’onada de detencions i ‘saques’ que tan vivament descriu Ildefonso Manuel Gil —ell va poder salvar la pell—.

Serafín Aldecoa explica que Ramón Segura va ser executat a Saragossa, probablement prop del cementiri de Torrero, lloc habitual d’execucions durant la repressió exercida pels rebels. Altres fonts afirmen que va ser torturat cruelment i assassinat a la plaça de bous de Saragossa. Res està documentat sobre aquest episodi de la guerra bruta de la rereguarda franquista a Aragó.

Acabava així, tràgicament, la brillant trajectòria política de Ramón Segura, nascut en el si d’una família benestant de Vall-de-roures de profundes conviccions progressistes. El seu pare era advocat i el seu iaio patern va ser oficial a les files de l’exèrcit liberal que va combatre als carlins. Segura va partir a Nova York àvid de coneixements, d’experiències i de formació. En les tres ocasions en què va travessar l’Atlàntic el va acompanyar el seu germà Bernardo. El net i homònim de Bernardo Segura, Bernardo Granja, afirma que els dos germans eren inseparables, «com carn i ungla». Compartien el mateix afany d’aventura i coneixement i també una ideologia progressista que, probablement, va eixir reforçada de les estades nord-americanes.

Van treballar en prestigiosos establiments hotelers de la Gran Poma, en aquella època un potent focus d’atracció per a l’emigració de Terol, com ha investigat a fons l’historiador Raúl Ibáñez. Els estalvis que Ramón Segura va reunir en la seva estada nord-americana li van servir per muntar, de retorn a Vall-de-roures, un cinema en un edifici dels afores del nucli antic on més avant estaria la coneguda com a ‘Cotxera de Manganell’.

Segura es va implicar a fons en la política local i provincial, inicialment a les files del Partit Radical Socialista i, posteriorment, a Izquierda Republicana, formació liderada per Manuel Azaña. Va ser alcalde de Vall-de-roures el 1931 i president de la Diputació Provincial de Terol aquest mateix any.

La victòria del Partit Radical a les eleccions a Corts de novembre de 1933 l’aparta de la presidència i pocs mesos després és detingut per la possessió de dues pistoles sense llicència. La Guàrdia Civil registra el domicili de Vall-de-roures i el deté dins d’una operació policial amb tints de vendetta política. L’assumpte, que dona lloc a un escandalós procediment judicial, queda en no res, però ha deixat patents les enemistats aferrissades que Segura desperta i que, tres anys després, s’intensificaran tràgicament.

La victòria del Front Popular al febrer de 1936 torna a Ramón Segura a la presidència de la Diputació, però la revolta franquista, liderada a Terol pel comandant Virgilio Aguado, comporta la seva immediata detenció i tancament amb altres destacats líders republicans i sindicals en els lúgubres soterranis del Seminari Conciliar. Va eixir de la improvisada presó unes setmanes després per desaparèixer per sempre.

El seu fill, Joaquín Segura, en acabar la guerra va emigrar als Estats Units —on havia nascut durant una estada dels seus pares— fugint de l’Espanya franquista. Va tornar en repetides ocasions a Vall-de-roures i va visitar Terol a la recerca d’informació sobre el destí del seu pare, sense resultat. Va morir el juliol de 2015 sense haver pogut aclarir el gran enigma de la seva vida: on va morir el seu progenitor, qui va ser el responsable de la seua execució o on reposen les seues despulles.

Però el règim franquista no es va acontentar amb l’execució extrajudicial del polític republicà. Deu anys després de fer-lo desaparèixer del Seminari, va ser condemnat a pagar una multa de 12.000 pessetes per «responsabilitats polítiques» per haver estat president de la Diputació de Terol i candidat a les Corts per Izquierda Republicana. En un gir grotesc, un reial decret de dictador Francisco Franco de juliol de 1957 comporta l’indult d’aquesta sanció. Un gest de magnanimitat aplicat pel mateix govern que l’havia assassinat 21 anys abans.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 152, gener de 2022