«Podríem copiar a Navarra, …allí les indústries no se van ficar a Pamplona»*

Javier Pardo, científic i escriptor

// M. D. Gimeno Puyol

Javier Pardo, nascut a Maella el 1947, és catedràtic emèrit de la Universidad de Navarra. En la seua reconeguda carrera científica dins de l’Anatomia Patològica consten més de dos centenars d’articles en revistes especialitzades i 15 monografies, una desena de projectes de recerca, diversos comitès editorials internacionals i 14 tesis doctorals dirigides. Jubilat fa poc, ha escrit unes Memorias galénicas de Leonardo, l’assaig Los motores de la evolución: sexo, cultura y enfermedad i la novel·la El año de la desgracia.

 

Esta novel·la què és?

Jo sempre havia volgut saber què havia passat astí, perquè sol coneixia lo que havia sentit i lo poc que vaig viure, ple de contradiccions. La vida l’any 50 no era la mateixa que la de 70: una sociedat en què lo més important és la transmissió boca a boca, sense diaris ni televisió ni ràdios, i a on tot se tergiverse. Primer volia fer una crònica i m’haguere agradat fer un estudi sociològic dels individus i de la vila.

Los maellans l’han llegit com vostè volie?

A la gent jove que no ho va viure en general los ha agradat molt. La de la meua edat cara amunt tenie una idea que no ha canviat en absolut, ni ho pretenc. M’agradarie que penseren que es va maltractar a gent de la vila, persones que es mereixien un poquet de compassió, i no en van trobar gota. En això ja estaria feliç.

Posam-li una etiqueta: novel·la històrica, història novelè o crònica històrica?

Vai encomençar escrivint-la en primera persona, però moltes coses no les coneixia i vai canviar per consell de la meua filla Virginia: no podie ser autobiogràfic si no ho havia viscut. I així vai reproduir lo recordat i vai citar de fonts lo que no. És una “novel·la històrica”, a on les tertúlies de la farmàcia volen recrear una mica de sentit comú i buscar un equilibri.

Què dirien si ho llegiren su mare o su iaia?

Mi güela va ser molt activa sense cap sentit de res, inclús al judici va fer unes declaracions que no vull ni tocar. Mi mare una volta —ho conto a la novel·la— va vere pel carrer Alfonso de Saragossa a Pepito i l’Enedina, se va assustar i es va amagar a un portal, i va estar tota la vida arrepentida: eren cosins germans. Jo crec que dirie «ja ho pensè jo».

I su tio Pablo Gil, un testimoni important?

Jo crec que ell reafirmarie que va vere a Pedro Vicente passar pel carrer Nou a les 6 del matí de l’11 de giner de 1950. Ell va declarar al judici que estei “casi” segur. Ere un home en molt bon sentit. Ara, llegint los papers dels advocats, segur que tindrie algun dubte.

Después d’una extensa trajectòria com a investigador i professor, quin sentit té ara la dedicació a la literatura?

Jo ja havia escrit un llibro sobre Leonardo Da Vinci. En tinc també un altre sobre l’evolució, però no m’hai preocupat per buscar editor, i me pareix lo millor que hai escrit. No me sinto literat, però m’ho passo molt bé. Ho anoto tot, sempre tinc una llibreta i la ploma preparè. Lo que més m’agrei és la investigació del tema (a Madrid, a Saragossa, a l’ajuntament). Sic de lletres, me van marcar molt quatre anys al Seminari.

Investigació mèdica o històrica: què li costa més d’escriure?

Jo vai anar a Pamplona l’any 75 i hasta quatre anys abans de jubilâ’m, hai estat al dia de totes les publicacions mèdiques: un parell de visites setmanals a la biblioteca de Medicina i molts diners gastats en bibliografia. Quan me vai jubilar vai descobrir la biblioteca central de la Universidad de Navarra, en més d’un milió de volums. Lo món és enorme, la ciència ho és. Estic encantat: treic los llibros de 8 en 8. Me vai dedicar a estudiar física quàntica i ara estic en una fase molt filosòfica.

A part dels episodis violents recreats a la novel·la, com recorde la Maella d’aquell temps?

Estei molt present la vida caciquil: los rics entrein al casino per la porta principal i els pobres per l’altra. Molta gent veïe lo tren quan anei a la mili. No es venie ni un llibro, i els quatre diaris los comprein los de sempre. Una figura enorme va ser mossèn Fernando Fuster, molt actiu i en molta personalidat. Molt lamentable era l’escola del 50-55: quatre maestres hòmens i quatre dones, que passein de tot: no anein a classe la mitat dels dies, i així la majoria eixien llegint justet. Un company meu, lo Caragolet, se passei lo dia xafant llenya a casa d’un maestre. Més tard van ficar un institut de Batxiller. Lo primer maestre era una bona persona, a qui li preníem lo pel; después un altre va imposar una disciplina de “legionario”, un falangista sàdic que donei pallisses sense coneixement.

Tenie el doble d’habitants que ara. Com veu la Maella actual?

Decadent total. No n’hi ha cap actividat cultural. Los polítics fan centros esportius, però no es preocupen pels culturals ni pels puestos de treball. Així la gent jove vol estudiar i marxar. Molts segur que viurien millor ací en les terres i en lo que sigue, però no n’hi ha cap atractiu.

Alguna proposta per fer-la progressar?

S’ha de produir un canvi social molt gran pa que açò s’eixeco d’alguna manera. Podríem copiar a Navarra, a on no n’hi ha viles abandoneis, i les de 100 habitants seguissen vivint perfectament, perquè allí les indústries no se van ficar a Pamplona sinó a Tudela, Tafalla, Estella, Viana… S’han de buscar idees imaginatives. A Casp no n’hi ha res; tenint aigua i possibilidats, hauria de tindre una indústria atractiva i anar a treballar allí cada dia 50 persones de Maella. Se fan monstruos com Saragossa en un creiximent absurd i barris perifèrics terribles, i resulte que Aragó està despoblat. Una pena.

Què canviarà a Maella quan acabo la pandèmia?

És un virus paregut al de la grip, que existís des del segle xv. L’epidèmia de 1917 va ser una mutació del virus que va matar molta més gent que ara, durant 3 anys i mig. No n’hi havie vacunes però va anar desapareixent per la immunidat de grup. Hasta ara no ha feit mutacions fatals, però podria. Desapareixerà igual. Probablement desapareixeran costums com juar a la “botifarra”, igual que han desaparegut mondongos, bodes, festes del carrer…

Durant molts anys, ha estat venint a la vila des de Pamplona. Valie la pena fer tants quilòmetres?

Lo carpe diem se deprèn en los anys, molt acostumbrats a lo que faré demà. Jo tenia molts amics ací, eixia al carrer i parlè en tot lo món, i això no té preu. Per sort me vai casar en una dona que m’ha seguit en molta alegria. Les filles van fer quadrilla, la Cris sobretot, però no els xics.

A la novel·la destaquen los fragments dialogats en moltes paraules de la parla local. La denomina “chapurriau”, per què?

Ni idea, no sic lingüista. Té una part d’identidat pròpia; és un dialecto molt pobre però és impressionant la cantidat de paraules sobre el bancal i sobre actividats diàries de les cases, algunes exclusives de Maella, i això és lo que ressalto. Lo maellà té un porvenir fatal com lo poble, perquè la castellanització va a tal velocidat, però això forme part de lo viva que és una llengua…, totes canvien contínuament.

Su pare ere castellanoparlant de Valldalgorfa i su mare maellana, i els quatre germans Pardo se van criar bilingües. Va pensar en usar el maellà en los seus fills?

No. Una llengua és una cosa tan impressionant, que utilitzar lo maellà a Pamplona ere dependre una llengua de gran pobresa lingüística, i com que no tenia cap aplicació, no m’ho vai plantear. I això que ells van anar a un col·legi a on deprenien anglès i francès.

Com és dixar de ser conegut com lo “Doctor Pardo” i convertir-se en lo pare de la periodista Cristina Pardo?

Per la meua especialidat a Nadal me regalein molts pocs pernills perquè tenie poca relació en los pacients. La faena nostra era analitzar mostres: detràs n’hi ha una tragèdia que no vius perquè no li veus la cara; la meua una especialidat fuig molt del divismo del doctor, a voltes ridícul. Ho llevo molt bé, no n’hi ha res millor que sentir-se orgullós dels fills.

La seua dona, la Teresa Virto, va ser pediatra i vostè professor i investigador mèdic, i cap dels seus fills ha continuat la carrera mèdica. Què els han volgut inculcar?

M’ha costat dependre, però al fills se’ls ha de dixar fer lo que vulguen. A voltes los pares tenim una idea i patim de forma absurda. Quan la Cristina va dir que volie ser periodista, vai pensar que tots estan parats, però ella va encomençar a treballar a 3r de carrera i no ho ha dixat ni un dia.

Per acabar, haurie preferit ser un tertulià de la farmàcia de Mesías Quílez o el científic de la realidat?

Un tertulià de la farmàcia m’haguere agradat, perquè m’ha costat molt dependre que l’important no són les ideologies sinó les idees. Ara la gent pense que triomfar es anar a Madrid o Barcelona, però a principis del segle passat per molts lo triomf estei a on vivies. Pardo Sastrón, farmacèutic a Torrecilla i Valldalgorfa, sense eixir d’allí va escriure un llibro de botànica condecorat per les societats científiques europees. Avui se necessite una tecnologia específica i s’ha d’estar als centros principals.

 

---

‘El año de la desgracia’

// M. D. G. P.

Lo cadàver de Luis Vicente a la quadra de casa i la desaparició de su germana Cecília va sobresaltar Maella un matí del giner de 1950. Un tercer crim dos anys i mig més tard va fer reobrir la deficient investigació, i van ser acusats un altre germà, un cunyat i un sobrino (Pepito) dels Vicente. Absolts a l’Audiència de Saragossa per falta de proves, la implacable condemna popular los va fer desterrar de la vila.

A partir d’una exhaustiva recerca dels documents conservats i d’entrevistes a parents i testimonis, entre la crònica i la novel·lització, l’autor recrea el clima dels 50, la seua misèria moral i material, la violència policial sistemàtica i les pors de la gent, mentre els tertulians de la farmàcia local comenten los feits, i proposa al final una hipòtesi de culpabilitat ben diferent.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 152, gener de 2022