La Llitera, una terra de promissió*

// Lluís Rajadell

condicions de vida dels masovers de l’alt Matarranya als anys quaranta i cinquanta del segle XX, quan el país no acabava de remuntar la postguerra i l’autarquia frenava el progrés, van provocar una onada d’emigració des de pobles com Pena-roja, Mont-roig, Fondespatla, Ràfels, La Sorollera i Vall-de-roures cap als nous regadius de La Llitera, llavors una terra d’oportunitats on van establir-se i prosperar.
No eren els primers llauradors de la província de Terol que veien en les terres lliteranes una eixida per escapar de la misèria. A la segona dècada del segle passat, un primer corrent d’emigrants va marxar cap a Binèfar des de pobles del Maestrat com Cantavella, Mirambell, Villarluengo, el Mas de les Mates, Molinos, l’Anglesola del Cid i Castellot. Entre els primer que van fer les maletes, figuren alguns dels afectats per la inundació de terres provocada per la construcció del pantà de Santolea, al Guadalop.
Els terolencs emigrats son coneguts a la terra de destí com a ’teruelinos’, estan plenament integrats i han prosperat com a agricultors, ramaders i industrials. Un segle després de l’eixida dels emigrants del Maestrat i setanta anys des de l’emigració de desenes de famílies llauradores del Matarranya cap a Binèfar, Albelda, el Torricó i Tamarit, la web ’La Litera Información’ recupera la seva història i en destaca el paper que van jugar en la economia i la demografia lliteranes. L’autora del reportatge, Silvia Isábal, descendent de ’teruelinos’ del Maestrat, afirma que l’actual prosperitat de la comarca es deu, en bona part, a l’aportació i l’esforç dels immigrants arribats de Terol.
Les persones que van marxar des del Matarranya eren, principalment, masoveres i, en molts casos, mitgeres. Emprenien el viatge carregades amb les seues modestes pertinences. Les mares i els xiquets pujaven a un camió que transportava els pocs mobles de la casa, les eines per cuinar, la roba i, de vegades, un gorrinet per a engreixar al destí i ajudar així a alimentar a la família. Els hòmens feien el viatge a peu portant del ramal a la cavalleria del mas —un burro o un matxo—. El viatge, de prop de dos-cents kilòmetres, durava, caminant, quatre dies.
Engràcia Angosto tenia dos anys quan va marxar amb sos pares cap Albelda des de Fondespatla. La seua família es originaria del Mas d’Angosto. “Vam carregar en un camionet los quatre mobles de casa i un gorrinet. Vaig pujar en ma mare i vam emprendre el viatge. Mon pare va eixir a peu des de Fondespatla pel de matí i va tardar tres dies en arribar”, recorda. Va passar per Alcanyís, Casp i Ontinyena fins arribar a Albelda. A Fondespatla no hi havia possibilitats de guanyar-se la vida. Al destí van comprar tres hectàrees de regadiu i van posar en marxa una vaqueria.

Enrique Angosto i Josefina Andreu, dos ’teruelinos’ de Fondespatla, 
a la vaqueria que van muntar a Albelda. / Arxiu de Santiago Torres

José Manuel Pallarés, propietari d’una potent empresa càrnica d’Albelda —Carn Nature, amb 52 treballadors—, és fill de ’teruelinos’ procedents de Fondespatla —el pare— i Mont-roig —la mare—. Van arribar a Albelda “amb una mà davant i un altra darrera”. Recorda que entre els anys quaranta i cinquanta del segle XX van marxar des del Matarranya a la Llitera entre 60 i 80 famílies llauradores, “les més humils de la comarca”. En arribar al destí, van comprar petites finques d’horta gràcies a les bones condicions de venda que els van oferir i van arrelar, encara que mantenen el contacte amb les seves viles d’origen al Matarranya, i amb els parents que es van quedar a Terol.
José Manuel Pallarés recorda que son pare pensava que, com a mínim, calie tindre una mica de terra de sembradura i d’olivar “per poder menjar”. Recorda que el punt de partida per a l’emigració matarranyenca a la Llitera va estar un veí d’Albelda que va fer la mili a les mines de la Sorollera (comarca del Baix Aragó, veïna del Matarranya) i allí va contar les possibilitats de prosperar del seu poble. Un parent de Pallarés va anar a Albelda a conèixer el poble i va quedar “enamorat” de les expectatives que se li obrien allí. Va estar, segons conta, l’inici d’un procés que es va estendre com la pólvora pel boca a boca entre gent que no tenie res a perdre amb el canvi d’aires. La intensa activitat del maquis al Matarranya i la repressió governamental, inclosa l’ordre de desallotjar els masos emesa pel general Pizarro, van contribuir, segurament, a l’èxode.
L’empresari lliterà afegeix que la integració amb la població nativa no va estar lliure de dificultats. “Al començament es nouvinguts es van sentir una mica discriminats perquè eren los més pobres del poble”, però el treball, l’honradesa i les ganes de progressar van facilitar l’acceptació social. A bon segur, el fet de parlar una mateixa llengua va ajudar-hi.
Però no va estar fàcil deixar enrere la terra de naixement i dels avantpassats. Salvador Mulet va partir del Mas de Venteret, de Vall-de-roures, amb la seua dona i dos fills menuts. Un parent recorda que, al despedir-se, “plorave amargament”. No va tornar mai més.

/ Arxiu de Santiago Torres

*Publicat a Temps de Franja 136, gener de 2018