Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

En la mort de Vicent de Melchor*

// Artur Quintana i Font

Des del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona ens van fer saber el 25 de febrer d’enguany que en Vicent de Melchor, professor titular jubilat de Gramàtica Històrica i Història de la Llengua Catalana d’aqueix departament, havia mort el 19 del mateix mes als 63 anys. En Vicent, barceloní amb arrels valencianes, tenia segona residència a Fórnols de Matarranya des de principis de segle, i aviat es va integrar en la nostra Renaixença: soci d’ASCUMA, quan podia n’assistia a les juntes, o hi col·laborava en actes, com ara en la presentació a la Freixneda el 2001 del poemari Esfera. Traspunt en la serena d’en Juli Micolau.

El 2009 va haver de demanar per motius de salut la jubilació anticipada, i és quan va passar a viure seguit a Fórnols amb la muller i els fills. Aquests anaven a l’escola de la Freixneda primer, i més endavant de la Portellada, i és aleshores quan en Vicent es féu també soci fundador de Clarió.

Quan el 2014 els fills tingueren l’edat d’anar a l’institut, els de Melchor tornaren a viure seguit a Barcelona. Durant els anys de plena residència matarranyenca en Vicent va col·laborar amb més d’una trentena d’ articles a Temps de Franja, des del número de febrer del 2010 al de juliol del 2014, majoritàriament entorn de la problemàtica del català a l’Aragó, però no només. Malgrat que ell vivia a tocar de casa —Fórnols és poble veí de la Codonyera— i ens trobàvem sovint a juntes i altres actes d’ASCUMA no vam arribar a intimar. Sí que vam tenir una amable picabaralla a les pàgines de Temps de Franja: en Vicent havia escrit a les pàgines 19 dels números 98 i 99 corresponent als de juliol-agost i setembre-octubre de 2010 un article «I also love xapurriau» on defensava que era convenient d’admetre el qualificatiu de ‘xapurriau’ al costat del de ‘català’, perquè no es produís ací una nova ‘Batalla de València’ de la qual n’havia patit, prou i massa, els estralls. Al número 100 de novembre de 2010 de Temps de Franja, a l’obligatòria pàgina 19, jo en vaig discrepar en un article «Vicent de Melchor i el seu “I also love xapurriau”», perquè creia —i continuo creient— que no es pot posar al mateix nivell el glotònim ‘valencià’ —o ‘valenciano-català’— que el glotònim ‘xapurriau’ —o ‘xapurriauno-català’. I seguírem essent tan bons companys com sempre. Per molt que en Vicent volgués contemporitzar amb el xapurriadisme, el va haver de patir amb prou freqüència com ens explicà en el tractament sofert pels seus fills a l’escola matarranyenca (vegeu la reproducció de l’article en aquesta mateixa pàgina).

Val a dir que el tarannà de la mestra matarranyenca no era tan bèstia com allò que feia una altra mestra pels anys 80 de castigar amb 30 pessetes els infants de l’escola d’Areny de Noguera quan parlaven en català, però Déu-n’hi-doret!

Ignoro perquè es va instal·lar al Matarranya, però no pas perquè és volgués especialitzar en el català matarranyenc o franjatí en general i la cultura que conforma, per molt que qualsevol domini català sempre l’interessava. El seu camp preferit d’estudi, a més de la gramàtica històrica, era el segle XVIII, aquell segle tan pobre i desconegut de la nostra llengua i literatura a qualsevol territori, llevat de Menorca, on sota el bon govern britànic, es va poder ben desenvolupar el neoclassicisme, i sobre el qual va treballar tan intensament —edicions del teatre d’en Joan Ramis i d’uns primers evangelis valencians en terres menorquines, i estudis de conjunt del moviment literari menorquí, tan capdavanter aleshores en la nostra literatura.

La prematura desaparició d’en Vicent de Melchor és una greu pèrdua, i molt especialment per a la Menorca divuitesca i per a nosaltres franjatins.

Vicent de Melchor, l’estiu de 2020. / Arxiu familiar


*Publicat a Temps de Franja n. 149, abril de 2021


Indignació 3: Català a l’escola (1)*

// Vicent de Melchor

Ítem més sobre qüestions indignants de xiquets i llengua. No hi podie faltar l’escola, pagada amb los nostres impostos. La sociolingüística actual afirma que una llengua minoritària progressarà si té una forta presència en l’escola —però la Llei de Llengües no hi ajuda. Per eixemple: una família amiga matarranyenca, fugint dels seus efectes, no ha pogut escolaritzar els seus tres fills a la Terra Alta, únicament, per dificultats logístiques. Atres experiències, a l’escola dels meus fills al Matarranya: hi fan una hora setmanal de català, per una i mitja de religió o tres de castellà. (¡A la Franja estem pitjor que en escoles de la Catalunya Nord i l’Alguer!) Però n’hi ha més.

A la classe del meu fill de 5 anys, la mestra (catalanoparlant de la Franja) los va demanar un dia que aportaren un llibre, a elegir. Ell, espontàniament, li’n va dur un en català: i li va ser rebutjat perqué “havie de ser en castellà” —condició no especificada prèviament. Per sort, ser menut no li impedix tindre un cert sentit de la llengua, i de la injustícia: enguany n’ha portat un atre, també en català, i este camí li ha segut acceptat. Més encara: a començament de curs la nostra filla (9 anys) encara ha segut objecte de l’arcaisme pedagògic de prohibir-li (en converses privades!) que usare el català a classe, amb la seua millor amiga. Els atres mestres, de l’Aragó de parla castellana, afortunadament, se mantenen neutrals, però n’hi ha que no es pot estar de contrastar empíricament xapurriau i català. En fi.


*Publicat a Temps de Franja n. 107, juny de 2011

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: